Articles

El despertador a la Trailwalker… molt més que 100 kms

finishers

La Trailwalker és molt més que 100 kms caminant… és sentir-te formant part d’un equip, caminant, animant, abraçant, recolzant, escoltant, compartint…

Construïm un relat polièdric sumant l’experiència i la mirada de tot l’equip que, caminant o no, el passat 16 d’abril vàrem fer l’Oxfam Intermón Trailwalker 2016!

petjades TW copia

Aquesta és la imatge que vam lluir a la samarreta, amb el nom de totes les persones col·laboradores. Vam caminar els Kms que havien apadrinat

Aquesta aventura no hagués estat possible sense el suport indispensable de les 63 persones que van fer un donatiu i es van solidaritzar amb la causa: portar aigua potable on més la necessiten i donar suport a les persones refugiades que fugen de la guerra de Síria. Dues realitats on el caminar és indispensable per a la supervivència.

Estem molt satisfets de que el nostre caminar pugui contribuir a millorar situacions tan injustes com aquestes. Gràcies a totes les persones que han confiat en nosaltres i ho han fet possible! Gràcies per acompanyar-nos a arribar més lluny!

Us convidem a reviure, relat a relat, una experiència única que ens ha enfortit com a persones i com a equip!

Glòria OrtizDel JO al NOSALTRES: tot fent Equip, per Glòria Ortiz

Aquesta gent es planteja un repte inhumà, caminar 100 km seguits sense poder descansar ni per dormir quan toca, ni menjar adequadament quan toca, hi ha molts que s’apunten, estan engrescats en aconseguir-ho. Dies previs es preparen però no és viable fer un assaig exacte dels 100 km, no hi ha temps material per fer-ho.

Arriba el dia, el punt de sortida, un ambient festiu, alegre, optimista emmarca l’escenari però els nervis i moltes pors emmascarades per la pressió i compromís d’equip queden en segon pla malgrat no deixen d’existir, hi són, no se’n parla, però hi són en moltes ments dels que s’han atrevit a participar en el repte.

Van passsant les hores, les primeres quilometrades fetes, superades, va bé, millor del que pensàvem… però encara queda molt, manca superar la nit, la temuda nit.

Es van fent presents aquells sentiments que volíem enterrar o camuflar, però surten, els deixem sortir, l’esgotament físic i psicològic pot amb tot i molts es deixen caure. Perquè ens hem ficat aquí? Ja no puc més, em fa mal tot, els peus, les llagues, la musculatura forçada, em fallen les forces… és que ja es veia que era inhumà… no estic prou preparat, estic fent una imprudència… Però n’hi ha molts d’altres que tiren endavant, que caminen igualment, que amb el cap cot persegueixen el seu objectiu, amb l’equip, uns animen als altres, moltes converses de pros i contres, en equip, moltes paraules d’ànims i d’acompanyament pel que està més perjudicat, més dèbil, per fer equip; abraçades i gestos físics de suport, perquè són part de l’equip. Ens plantegem nous objectius cada vegada més a curt termini, per potenciar i reforçar que som un equip.

Comencem a transformar el focus de preocupació, ja no penso en les llagues, hi són, ja no em preocupen els genolls, segur que m’hauré lesionat, ja no m’amoïna no dormir per caminar, vaig amb l’equip i tots segueixen…

La història acaba com havia d’acabar, caminats els 100 Km és un esclat de culminació, clarament, JO no he fet 100 km, HEM ACONSEGUIT EL REPTE PERQUÈ SOM UN EQUIP, AQUÍ I ARA, ARA I PER SEMPRE.

L'equip al complet, les hores prèviesLes hores prèvies, per Eva Sànchez-Paniagua

Encara que he viscut la TW des de fora, el que m’ha arribat més endins són les 24 hores prèvies a la prova. Una formació interna plena d’emocions: compartir i viure de prop la il·lusió, els neguits, les pors, l’entusiasme, la força de l’equip, el recolzament mutu i les últimes pinzellades de la preparació psicològica, física i logística del que ja era una realitat.

Una realitat que, no ho oblidem, abans va ser una llavor, un somni del Jordi Esqué que ja ha passat al món dels tangibles i, això, perdurarà en la nostra memòria. Els que ho han viscut des de dins, ho saben millor que ningú.

Estic contenta d’haver posat, en aquesta aventura, ni que fos un minúscul gra de sorra, ni que fos l’energia d’una intenció.

L’equip de suport, molt més que assistència tècnica, per Gisela Bonet

Ser de l’equip de suport també ha sigut posar-me a la seva pell per anticipar-me i preveure el que podien necessitar, estar oberta i atenta al que no deien amb paraules, a llegir més enllà del que expressaven i a mantenir-me en la serenitat quan l’estress i els moments crítics afloraven a mesura que avançaven les hores i sumaven quilòmetres al cos i a la ment. Encara que no caminés amb ells, vaig estar connectada a ells durant les 27 hores, dia i nit, on també he tingut moments de tot; passar de 0 a 100 pel que fa a l’activitat i ritme d’acció, planificació, nervis, imprevistos resolts, il·lusió, cansanci, riures, dubtes, impotència, prendre decisions al moment, neguit, reaccionar amb determinació i decisió,…

Entre cada punt de control estava en tensió i completament immersa en la Trailwalker, i quan arriben, et necessiten al 100%, has de ser la força i confiança que necessiten quan a ells els trontolla, atendre’ls de manera personalitzada, mesurant l’estat anímic de cadascú, coneixent-los i trobant què i com atendre’ls; a vegades calien paraules, a vegades no, un gest, una mirada, espai, silenci, energia, somriure, abraçades, donar la mà,… Als moments més eufòrics i als moments més durs.

Per mi, una de les coses més impressionants d’aquesta experiència ha sigut veure com cadascun d’ells s’ha trobat amb el “límit”, l’ha sostingut i després… atravessaaat!! Seguint i seguint fins la meta! O doblegant l’ego davant les evidències del cos que parla i assumir la realitat. I és que en el moment en què un es dóna permís per tirar la tovallola i veure la seva por, és quan pot avançar. Reconeixent el límit i qüestionant-lo, transformant la fragilitat en força, passant de la foscor a la llum.

El regal durant la Trailwalker? Compartir amb ells els últims 30km quan les energies seves i nostres estaven esgotant-se!

laMola7Matí, migdia, tarda, vespre, per Anna Soriano

No m’hauria imaginat que sense ser caminant de la TW i quedant-me a Barcelona, pugués viure el repte dels meus companys de manera tan intensa. Des del dissabte a les 10 el meu cor se’n va anar cap allà i no va tornar fins que van arribar a Sant Feliu de Guíxols. Només tenia ganes d’animar-los i enviar-los energia, i vaig encomanar a tot el meu voltant, perquè pugués arribar tota la nostra força. Mentre el dia anava avançant, ells estaven caminant… matí, migdia, tarda, vespre… ells estaven caminant… me’n vaig anar a dormir i ells seguien caminant (em va costar adormir-me: no els volia deixar sols) i em vaig llevar sabent… que seguien caminant!!! I cada cop l’admiració i l’estima cap a ells anava augmentant de manera exponencial. Em sentia part d’ells, hi havia una connexió molt bèstia! Els últims 200 metres els vaig viure com si fos allà. Sento que aquesta experiència ens ha transformat a tots. Gràcies per ser tant valents!!!

Maricel i familiaSom equip, per Maricel Ruiz

Hi ha diferents maneres de viure-ho amb molta intensitat, i això és gràcies al camí recorregut amb l’equip.

El sentir, el compartir, el vibrar, el dolor, el gaudir… des de la distància. Increïble però és possible! Som equip!

Mauro Cavaller i equip, al km 30

.

Aquí i ara, per Mauro Cavaller

Aquí i ara viure la fragilitat, aprendre a rebre, donar el millor possible, escoltar, fluir, esdevenir viatge.

.

.

IMG_20160416_131407142Som camí, per Jordi Muñoz

Per superar un repte que et posa al límit no hi ha prou en caminar, tenir bona preparació física és important, però tant o més que aquesta és important la mental, per superar pors, dolors, angoixes i autoexigències que et bloquegen en un moment donat. Per això, sentir l’alè dels teus companys i companyes, del teu equip, de la teva gent, que t’impulsa i et recorda el motiu pel que estàs allà és l’endoll que et connecta. Però res d’això seria possible sense que la base, el cos, funcioni i tiri, i per això l’alimentació i hidratació són fonamentals. No en va, tots els moments de debilitat que vàrem tenir van coincidir en moments que per atendre altres aspectes no vàrem tenir cura de carregar bateries amb el menjar i la beguda. No té a veure amb la gana o set que tinguis, sinó amb posar el teu organisme en les millors condicions per fer un esforç tan gran. Si tens això, aleshores el cap i les cames et responen. Per això, ara i aquí, un cop més vull agrair la feina fonamental de l’equip de suport. Gràcies Gisela, Olga, Carles, Glòria i Rosaria per cuinar-nos abans, esperar-nos, adaptar-vos, preguntar-nos, recordar-nos, tenir-ho tot a punt en tot moment, preparar-nos plats, massatjar-nos, curar-nos, escoltar-nos, somriure i caminar amb nosaltres per on fos i com fos. Sense vosaltres hagués estat impossible estar en les millors condicions d’assolir aquesta fita.

M’emociona sentir-nos a totes i tots en el camí, sent camí: així qualsevol repte (fins i tot 100kms) es desfà davant la força i impuls d’un equip unit en una mateixa causa. No hi ha res per a mi que doni i tingui més sentit i motivació a la vida.

Joan Canals, Jordi Esqué i Jordi MuñozMés enllà d’una bona preparació física, per Joan Canals

Han sigut moltes hores, moltes passes, molts moments compartits que ja formaran part de mi a partir d’ara. Fa només uns dies creia que assolir la TW era qüestió només d’entrenament, de preparació, organització i alimentació adequada. Ara sé que l’essencial és intangible: la força incondicional de tot l’equip. Personalment, jo mai havia posat el meu cos i la meva ment tan al límit. Ha estat dur, molt. Però m’ha permès viure un dels moments més intensos de la meva vida, no per arribar a la meta, no per superar la fragilitat o el dolor, no per caminar 27 hores seguides, sinó simplement pels vincles emocionals que vam crear, per les complicitats que vam viure i per l’estimació especial i profunda que hem forjat aquí, ara i per sempre.

Em sento afortunat i feliç d’haver-vos conegut, de formar part d’aquest equip tan gran, d’aprendre cada dia de vosaltres, i il·lusionat per SEGUIR CAMINANT junts molts i molts anys.

IMG-20160416-WA0016Los retos se ganan de formas muy diferentes, por Rosaria Chifari

Me gustan los retos deportivos… me gusta poner a prueba mi cuerpo… ver dónde llega… qué logra aguantar… es una forma de conocerme… y hacerlo con un grupo de personas motivadas en un intento común me animó mucho!

En esta experiencia tenía mucho miedo de no terminar… de hacerme  daño… de tener que enfrentarme con mi autoexigencia y explicarme a mí misma con serenidad que algunas veces los retos se ganan de formas muy diferentes… Tenía que explicarle a Rosy que igual no podía acabar todos los kilómetros… huy… huy… esto sí que da miedo o no… pues al final tuve que afrontar a esta Rosy… y tuve que aceptar que no pude terminar… antes lloré, después me puse muy triste… me enfadé conmigo… después respiré… y aunque me costó horas de enfado conmigo entendí que era ya una grande cosa haber hecho con alegría 71 km

Allí mi cuerpo me pidió… para Rosy… dolor muy fuerte en la cadera… lloré por el dolor… entendí que era el momento de parar. Entenderlo me costó… mucho… llegaba el momento de explicar a Rosy… niña lo siento pero se acaba… el equipo me ayudó a ver lo que había hecho y no lo que no hubiera hecho… me mimaron me hicieron superar mi ego… y aceptar que no siempre se puede… No seguí caminando con el equipo sino estando presente con el alma hasta el final… y allí a la llegada fue increíble compartirlo… siguiendo caminando con todos… lágrimas de alegría y de algo que no se puede explicar… sólo se que se desarrolla internamente por todo lo vivido… gracias equipo! Gracias a todos!

Elisabet Alguacil, a la sortidaLluitar contra gegants, per Elisabet Alguacil

Aquesta aventura m’ha ensenyat moltes coses… que quan desconnectes del moment present i projectes és més fàcil que apareguin les pors i els dubtes, els temuts gegants que t’aboquen a ‘un duelo salvaje’, com diu la cançó de l’Antonio Vega… fins al punt que el cap és capaç de dir-li al teu cos que es rendeixi, que no podrà arribar a la meta… Qui se suposa que ha de ser el teu principal aliat es torna el teu enemic número 1. Però si fas caure aquest monstre, pas a pas, recuperant el teu poder, canviant la situació, i aconsegueixes connectar altra vegada amb la presència de cada pas, ja no hi haurà marxa enrere, i cada trepitjada et farà estar més a prop del final.

Malgrat que sóc una persona de posar-me a prova, també em considero molt exigent, i confesso que afrontava aquest repte en un moment de poca confiança en mi i justa d’energies… Haver assolit aquesta fita m’ajuda a poder mirar les coses en la seva mesura, sense amplificadors, sense sorolls, i m’anima a valorar els passos fets, grans i petits. I és que no podem saber on són els nostres límits si no estem disposats a explorar-los i a caure en l’intent. Rendir-se també entra dintre de les possibilitats, i tenir-ho present alleuja molt. L’aventura i l’aprenentatge comencen en l’atreviment, en cada nou petit pas que ens situa en un punt desconegut. La resta de la història l’anirem escrivint a poc a poc.

Sento un profund agraïment i admiració cap als meus companys i companyes d’equip. Ara et deixo uns pals, ara et dono la mà per caminar, ara et deixo les meves vambes, pren-te la glucosa, el magnesi, Eli menja encara que no puguis, ara un somriure t’abraça, una mirada et dóna força, algú et fa esclatar de riure, plores en la nit quan ningú et veu, o això creus, i el teu equip sempre és allà, sempre al costat, a prop i lluny.

Jordi EsquéSeguim?, per Jordi Esqué

Amb aquest viatge vaig descobrir que 100 km és un tros molt petit del camí. Per tot el que hem caminat abans, per tot el que vam caminar aquell dia, i per tot el que ens queda per caminar plegats. El cos no em va permetre fer un tros de camí físicament, però de cor sempre hi he estat. I ara encara seguim caminant, això era un petit tros del camí. Vull seguir caminant! Seguim?

 

IMG-20160417-WA0021Quan ocupes el lloc que et pertoca, per Carles Andrés 

El dissabte a les 22h vaig arribar al punt de control de la TW de Girona i allà vaig comprendre la dimensió del repte, l’equip ja portava més de 50 km caminant des de les 10 del matí, ja era de nit i quedava la meitat del recorregut en unes hores en què ja de per si el cos et demana dormir i, si a més li sumes un esforç de 50km caminant, tot es veu molt fosc, tan fosc com la nit que quedava per endavant.

En aquell punt de control, que semblava més un hospital de guerra per les cares i la manera de caminar dels participants, vaig decidir connectar-me amb el grup des de les seves necessitats, vaig entendre que la meva funció era servir, ajudar, motivar, fer riure, cuidar i sobretot que es sentissin importants per tot el que estaven fent. Caminar 30 km amb ells per la nit va ser una experiència única, estava impressionat de la resistència del grup i que durant els moments més crítics entre tots s’ajudaven per no desistir. Sentia el suport de la Gisela i l’Olga, reconeixia l’esforç i la ràbia d’en Jordi Esqué que va haver de quedar-se a Girona per problemes físics, sentia el dolor dels peus de l’Eli i en Joan, el dolor estomacal d’en Mauro, el genoll de la Rosy i els músculs carregats d’en Jordi, però a la vegada també sentia la força de tots plegats i també el lloc que em pertocava en aquell moment, simplement acompanyar des de la humilitat, des de l’alegria i des de l’admiració i l’orgull de compartir aquell repte amb un equip humà que a cada km es feia més potent.

Vaig entendre que quan jugues a la vida des de l’entusiasme la victòria pren moltes formes i tens la llibertat i la força d’escollir el tipus de victòria que vulguis. Jo aquell dia vaig guanyar el fluir i gaudir de la vida i de la gent des d’una altra posició, des d’un altre rol. Gràcies per regalar-me una victòria tan única, sense vosaltres mai hagués estat possible. Visca la rumba del grup… aquí, ara i sempre!

Advertisements

1 reply »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s