Som en una classe de primer curs d’Educació Primària. La majoria de nenes i nens tenim 6 anys. La mestra ens demana que dibuixem un company o companya de classe. Que fem el seu retrat. Ens han assignat un nom. Un cop enllestit el dibuix, podem contemplar les obres finals resseguint un cordill on resten subjectades amb una pinça.
Amb curiositat cerco el retrat que algú ha fet de mi. Descobreixo però, que al dibuix on hi ha escrit el meu nom hi ha un error… Aquesta no sóc jo. Qui m’ha dibuixat es deu haver confós. On diu Elisabet hi figura la cara d’una nena que duu ulleres i un ull tapat per un pegat. M’han dibuixat amb ulleres i el ‘parche’ que l’oculista m’obliga a posar-me perquè diu que tinc un ull gandul.
Em miro i, per primera vegada a la vida, tinc consciència de com em veu algú que no sóc jo. I que la seva imatge de mi pot ser diferent a la meva percepció. I el meu company de classe veu una nena amb un ull gandul. Amb un pegat: un ‘parche’ a l’ull de color de gos quan fuig.
La sensació que em produeix és estranya. Amb les ulleres i el ‘parche’ gairebé no se’m veu la cara. Així és com em veuen la resta de nenes i nens? Oficialment sóc la nena del parche de la classe? I si em veuen així…, és que sóc així? Sóc una nena amb un defecte?
“Un ull tapat em va ensenyar a
veure-hi més enllà d’una limitació
No recordo el moment exacte ni de quina manera aquella vivència es va fer llavor i va deixar en mi un munt de preguntes i qüestionaments, i aquella estranya sensació tan incòmoda de sentir-me diferent.
Les preguntes d’aleshores varen trobar resposta molt més endavant, a cop de vivència, en el relacionar-me, en l’aprendre, en les eleccions personals, en les equivocacions, en el dolor… Conviure amb el meu propi ‘parche’ em va ajudar a acceptar el ‘parche’ de les altres persones amb molta facilitat. Un ull tapat em va ensenyar a veure-hi més enllà d’una limitació. Més enllà d’una diferència. I, amb més o menys habilitat, em va permetre fer-me càrrec dels ‘parches’ que sorgirien al llarg dels anys.
“La mirada i l’etiqueta dels altres
sovint ens fa qüestionar com som realment
Vaig dur aquell pegat enganxat a les ulleres el temps que va durar aquell curs. Potser alguns mesos de segon curs també. El pegat va passar a la història. Van quedar les ulleres, però, que seguien despertant prejudicis. La mirada i l’etiqueta dels altres sovint ens fa qüestionar com som realment, però no pot determinar qui som. La línia entre creure el rètol que et pengen o no creure’l és molt prima, i situar-nos en una banda o altra pot suscitar que acabem perpetuant aquesta etiqueta.
Han passat molts anys d’aquell dia, i m’adono que darrera d’aquella anècdota i d’aquell ‘parche’ es va començar a construir una persona empàtica i sensible, amb ganes de fer un món (o un entorn) més amable i inclusiu. Ara i aquí, 35 anys després, vull agrair-li a aquell ‘parche’ l’esperit de la nena pirata que encara m’acompanya avui.
.
.
Un article d’Elisabet Alguacil,
comunicadora i
creadora audiovisual
Si vols descobrir altres històries i relats de l’Elisabet, clica aquí.
I en aquest altre enllaç pots accedir a més articles despertadors.
* Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador subscriu-te al butlletí
i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.
Categories: amb mi, Articles, Blog, Dona / Feminitat
