– Mirallet, mirallet màgic, qui és la més bella del regne?
– És difícil de dir.

Estupefacta, ella va aixecar una cella i va estirar el braç per mirar-lo una mica més de lluny, i després una mica més de prop.

Havia fet la pregunta de cada matí, i esperava la resposta de cada matí. El va sacsejar una mica i va tornar a preguntar, amb un to una mica més impacient:

– Mirallet, mirallet màgic, qui és la més bella del regne?
– És difícil de dir.
– Què passa avui? No funciones?
– No ho sé. Em sento estrany, i alhora millor que mai.
– Vols fer el favor de fer la teva feina i dir-me el que m’has de dir?!
– D’acord. Torna a fer la pregunta.
– Mirallet, mirallet màgic, qui és la més bella del regne?
– És difícil de dir quina és ara mateix la persona més bella del regne.
– Per què? Hi ha alguna donzella que pretén desbancar-me? Ah! Ja ho sé! Aquella noieta, una tal Blancaneus, que potser ja s’ha fet dona i vol competir amb la reina de la bellesa?
– No, no és això.
– Doncs què??? Per què no em dius el que m’has de dir?
– A veure. Repassem el regne. Hi ha l’Elionor, la de la fonda, que cada dia regala un pa a aquell ancià que no té per menjar. També tenim l’Arnau, el forjador que ensenya la Tomasa a defensar-se amb escut i espasa i li ha fet cadenats per tancar bé la porta i que no li tornin a robar. La Queralt, que li cus la roba a…
– Un moment, un moment! T’he preguntat qui és la més bella, no el més treballador ni la més estúpida!
– Ja… Totes aquestes persones són belles, perquè fan coses per a què altres persones estiguin bé. Fan que al seu voltant tot sigui una mica més bell, ple de somriures, agraïment i esperança.
– Escolta’m, mirall de… Em sembla que no m’has entès.
– Crec que la que no has entès ets tu.

Sulfurada, va buscar a l’agenda el telèfon del Servei Tècnic de Miralls. Va explicar el problema. “No ho entenc. Ho he fet tot com sempre. Està programat per dir cada matí ‘Tu, reina, tu ets la més bella del regne’, però no ho diu. S’ha espatllat! Exigeixo una solució.” “De seguida li enviem un tècnic a domicili, senyora.”

Passades més de dues hores, el tècnic no havia arribat encara. Ella s’havia posat un altre cop les cremes i s’havia repassat el maquillatge. També es va canviar de pentinat, i ara es pujava per les parets, incapaç de seguir amb la seva vida normal fins que no sentís la frase que li donava la força cada matí: ‘Tu, reina, tu ets la més bella del regne’. Amb les dents apretades, anava d’un costat a l’altre de la seva cambra, cridant improperis sobre el mirall i sobre el tècnic que no arribava. Com és possible? Com li podia estar passant això a Ella? Com que no aguantava més, va decidir tornar a provar. Primer, però, el va reiniciar per si de cas. Quan va tornar a veure la seva cara reflectida a la pantalla, va preguntar:

– Mirallet, mirallet màgic, qui és la més bella del regne?
– Tu no.
– Però a tu què et passa??? – va escopir ella, enfurismada, sacsejant-lo amb força.
– No ho sé – va dir el mirall. – Fa molt de temps que estic trist. Em sento buit. Cada dia et dic la mateixa frase, però no me la crec. M’he cansat de dir sempre el mateix, i sobretot de no creure-m’ho. També m’he cansat d’estar trist. He reflexionat. M’he observat, i me n’he adonat que sóc un mirall. La meva missió és reflectir la llum, les coses tal com són. Sóc feliç quan torno una imatge nítida al món. Així que necessito dir la veritat.
– Mira!! Si no tornes a fer ara mateix la teva feina, et llençaré a terra!!! Seràs un mirall trencat!!!! Aniràs a les escombraries!!!!!!
– Em pots trencar si vols. Però no puc tornar a enganyar-te. Ara que ja sé qui sóc, no tinc marxa enrere.
– Enganyar-me? Què vols dir? Que no sóc la més bella del regne?
– Ja t’he dit que no.
– I tu què sabràs, mirall estúpid? Estàs tarat! Ja he trucat a un tècnic per a què et vingui a substituir.
– Jo no em sento tarat. Em sento millor que mai. I veig que estàs molt emprenyada.
– És clar que estic emprenyada!! No estàs fent la teva feina!!!
– Quina era?
– Recordar-me que sóc la més bella del regne.
– Aquesta era la frase que et deia cada dia?
– Sí, aquesta.
– I per a què necessites sentir-te “la més” bella?
– Em fa sentir poderosa.
– Tu ja ets poderosa.
– Ja ho sé!! Sóc la més bella, la més rica i la més temuda!
– No em refereixo a aquest tipus de poder. De què et serveix la teva suposada bellesa? T’he observat també a tu i veig que passes hores entre mascaretes, rímel, botox, rajos UVA i cirurgia estètica. Per a què tan d’esforç a seguir sent “la més bella”?
– Les dones hem de ser belles. I la més poderosa, més bella encara.
– Per a què?
– Per a ser desitjada. Per poder casar-se amb un home poderós i augmentar encara més el seu regne.
– Doncs no, definitivament no tenim el mateix concepte de bellesa. I ara mateix no ets la més bella del regne.
– Cada dia em deies que ho era. Em pensava que m’estimaves.
– No t’estimava, complia ordres. I ara que m’estimo a mi mateix, no les penso complir més. Ara que m’estimo a mi mateix, veig clarament qui sóc. I també veig nítidament qui ets. Vius desconnectada de la teva essència, igual com jo ho he estat molts anys.
– La meva essència?
– La teva aparença externa, els diners, les possessions… No tenen res a veure amb tu. Sempre busques més i més i quan n’aconsegueixes no et sents mai satisfeta del tot. Tampoc tota la gent que tens al teu servei. Ells no t’estimen, només et tenen por.
– Ja ho sé, m’odien.
– Si no t’estimen és perquè no et coneixen. No coneixen la teva veritable essència. Ni tu mateixa la coneixes.
– I quina és?
– Confies en mi?
– …
– Tanca els ulls. Respira.
– …
– Recorda un moment de la teva vida en què et sentissis feliç i plena, imparable.
– …
– Pren-te el teu temps.
– … M’ha vingut al cap una olor.
– Quina?
– Una olor fresca com de… gerds. Si, eren gerds. I també hi havia cireres.
– Fruita?
– M’empastifava les mans aixafant fruites de diferents colors que tenia el meu avi en un cistell que li havien dut com a ofrena. Me les empastifava i amb els sucs dels diferents colors pintava a la paret… no recordo el què. Era una cosa abstracta, jo era molt petita.
– Uhm!
– M’encantava el tacte, l’olor, el sabor, i sobretot els colors! El meu avi quan va veure el que havia fet primer va fer una breu ganyota de desaprovació, però de seguida va arrencar a riure i em va dir que estava feta tota una artista.
– I tu et senties…
– Viva, molt viva.
– Aquesta ets tu, amiga.
– Ho era.
– Ho continues sent. Encara ara t’encanta pintar. Mira la teva cara. És una obra d’art!
– Tu creus?

Aleshores, ella va demanar aquarel·les i teles, i va començar a experimentar amb la seva passió retrobada, la pintura. Però sobretot, a partir d’aleshores, va començar a gaudir de ser ella mateixa i va adonar-se que el seu món interior era pràcticament infinit… Un territori inabastable per conquerir!

Laura Estil·las

.

Relat de Laura Estil·las, participant de l’edició de Sant Jordi i Santa Jordina – abril 2019.
Si vols llegir la resta de relats presentats al concurs clica al següent enllaç.

.

Coneix les anteriors edicions del concurs i les seves temàtiques:

Amb aquesta ja són 6 les edicions del concurs #somriulavida de Sant Jordi. Cada una d’elles ha tingut una temàtica diferent: fotografies, haikus, imatges despertadores, relats amb valors… Et convidem a fer un cop d’ull a les edicions passades: 1r concurs, 2n concurs, 3er concurs, 4t concurs, 5è concurs.