CAST

Escolta la BSO d’aquest article

Al principi va ser una novetat. I, com tot, ens va costar adaptar-nos-hi i incorporar-les. Les vèiem amb recel, dubtant del seu ús, amb prou feines en teníem o n’havíem portat, les havíem de comprar i costaven de trobar, estaven exhaurides.

Ara, quan ja fa uns quants mesos que hi convivim, les duem (malgrat ens segueixin fent nosa) com una peça més de la nostra indumentària i en tenim, com les altres, per triar i remenar segons el criteri que ens convingui: per grau de protecció, combinació, molèstia, innovació, …

Sí, efectivament, estic parlant de les mascaretes. Un element que hem hagut d’afegir malauradament de forma obligatòria al nostre vestuari quotidià per sortir al carrer, arran de la pandèmia amb la qual convivim des del març passat.
Malgrat les incomoditats i dificultats que ens genera, totes i tots, des d’infants a gent gran, hem hagut d’integrar-ho i familiaritzar-nos amb un element que ens impacta a molts nivells: no només amb la parla, el to de veu i la respiració, també en el relacionar-nos: ens costa entendre les paraules, llegir les expressions o comprendre els estats d’ànim.

Demostra tot plegat que vivim en un món on està molt sobrevalorat el llenguatge verbal quan, en realitat, és un percentatge molt petit de la forma efectiva de comunicació interpersonal. Curiosament, llegia aquests dies una entrevista amb el filòleg i expert en teoria de la comunicació, Sebastià Serrano, on comentava com l’ús de les mascaretes fa que les emocions positives quedin ocultes perquè, detalla: “la positivitat l’expressem a la part de la cara que hi ha entre el nas i la boca i deixem només a la vista la part negativa, que, generalment, expressem amb els ulls”.

Per aquest motiu, entre d’altres, les mascaretes han augmentat la permeabilitat de la por, el neguit o el malestar i han reduït l’impacte dels somriures i l’alegria en la nostra comunicació no verbal.

Més coses… L’altre dia una bona amiga em mencionava un article que parlava de la tendència que té el nostre cervell d’harmonitzar les cares i com, arran d’això, s’havia fixat que quan imaginava els rostres amagats sota les mascaretes mai coincidien amb les faccions que descobria quan se les treien. Apareixien fisonomies diferents, particulars, irregulars, menys afavorides, segons el cànon marcat per la projecció idealitzada perfecta del cervell.

Les funcions de les màscares

Les mascaretes formen part de la família de les màscares. En aquest cas tenen una funció de protecció, com també ens poden servir, per exemple, si fumiguem. Però, com bé sabem, hi ha moltes altres màscares amb d’altres funcions: les d’oxigen (per respirar), les de cutis (per estètica), les de carnaval (per disfressar-nos), les de símbols (per rituals religiosos o pagans),… I, finalment, les màscares que més sovint utilitzem de manera inconscient. Són curioses i molt bones perquè aparentment no necessiten d’un suport físic i poden canviar moltes vegades al llarg del dia sense que es facin malbé. No tenen cost econòmic, d’entrada, però ens poden resultar molt i molt cares amb el pas del temps. Parlo de les màscares que utilitzem per amagar(nos), per simular(nos), per pretendre. Amb elles emmascarem la nostra essència, la nostra realitat, el nostre sentir, la nostra persona.

Hem arraconat els nostres caràcters, la riquesa de la nostra diversitat. I hem convertit el nostre dia a dia en un teatre perpetu, mecànic i alienat en què no sabem quan comença i acaba la funció.

Si tirem enrere a l’origen etimològic de persona, observem que prové del llatí per referir-se a la màscara utilitzada per un personatge teatral. Precisament perquè persona bevia de la màscara del teatre grec clàssic. Amb el temps, curiosament, persona i màscara s’han fos, en un carnaval de fesomies i d’impostures, invulnerables i impertorbables de perfecció i satisfacció d’expectatives, en el qual hem anat empassant i subjugant inquietuds, emocions, singularitats, essències.

Evidentment, els seus beneficis a curt termini són abastament i comprovadament efectius: ens ajuden a navegar per l’acceptació quotidiana, per les convencions políticament correctes, pels canvis permanents d’escenari, pels diferents papers…
Però qui o què hi ha sota la màscara? Quin és el preu a llarg termini?

La vida, un perpetu teatre o la realitat de qui som?

Hem arraconat els nostres caràcters (etimològicament del grec, el que vindria a ser la nostra marca personal, senyals de la nostra humanitat), la riquesa de la nostra diversitat. I hem convertit el nostre dia a dia en un teatre perpetu, mecànic i alienat en què no sabem quan comença i acaba la funció. Fins al punt d’oblidar-nos de treure’ns la màscara perquè, probablement, no sabem ni que la duem posada.

I em pregunto, tornant a l’inici quan parlàvem de les dificultats de la comunicació: amb aquestes màscares quotidianes escollides d’aparença, com i des d’on ens comuniquem? Com ens relacionem? Com respirem? Realment podem connectar o comprendre’ns amb tant ball de màscares i personatges pel mig interferint?

Sabem viure sense màscares? Podem distingir-nos d’elles? Qui o què s’amaga sota cadascuna d’elles? Sabrem reconèixer-nos? Tenim el valor d’afrontar la por que ens fa descobrir-nos?

Qui no ha sentit en algun moment que interpretant, jugant, per uns instants un paper d’un personatge de ficció era més a prop de poder expressar la seva versió original i connectava amb la seva essència o voluntat?

Qui ens obliga a dur-les? De quin virus contagiós ens estem protegint? Què tal si per un moment deixem d’amagar-nos i de voler harmonitzar-nos per permetre’ns respirar imperfectes?, com autèntics éssers que s’intenten trobar, fer i teixir en llibertat i des d’un acompanyament real a la veritat de qui som. En contacte amb els nostres límits, necessitats i anhels.

Tant de bo arribi el dia en què les úniques màscares que utilitzem siguin només per temes de prevenció i salut o per divertir-nos per carnaval.

La pandèmia encara no sabem quant durarà, ni si en vindran d’altres. Però hi ha unes quantes màscares voluntàries i gratuïtes que ens fan nosa que potser ha arribat el moment de guardar-les o, millor encara, llençar-les. Segurament, quan ho fem, respirarem i ens relacionarem molt millor amb les altres persones i amb el que volem, encara que seguim tenint dubtes, defectes i seguim portant mascareta.

Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador i de l’Institut Ecologia
Emocional Espanya.

📌 Continguts relacionats:

Vidas inventadas
Más allá del Ego y sus espejos
Menys perfectes, més humanes, més sàvies
Carta a la felicidad nº 4: Conjugando el tiempo feliz imperfecto
Una nueva postura para romper la impostura
El poder de la vulnerabilidad para gestionar la incertidumbre

Ens preguntem – Com puc passar del fer al ser per connectar amb la meva essència?

Informa’t de la nova edició online (formació en directe) del Màster en Ecologia Emocional >>

Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.