La vida anava avisant, posant obstacles i experiències cada cop més difícils de portar, on els aprenentatges a integrar eren més profunds, tot i que en el fons sempre portava al mateix punt, a la construcció de l’amor propi.

I quan et pensaves que la feina estava pràcticament feta i que havies captat el missatge, de cop i volta t’adones que tornes a agafar el timó del teu vaixell i apareix una nova esquerda per on entra l’aigua, i que per si no fos suficient, una de les que havies tapat amb molt d’enginy s’obre de nou. Baixes una altra vegada i et passes unes hores fent l’activitat que últimament ha estat la principal, la de treure cubells d’aigua a tot ritme per mantenir l’estabilitat i poder continuar navegant amb força i determinació, a tota vela. Però de sobte passa quelcom estrany, i és que et surt de dins la necessitat de parar, mirar amunt i cridar un “prou” ben alt als quatre vents, ja que et veus a tu mateixa com si fossis una observadora externa que et mira amb tristesa en veure’t de nou fent el mateix de sempre. Veus que estàs en total discordança amb el que penses de tu i amb el que creus sobre el teu potencial, t’enfades de cop amb tu mateixa i és en aquell instant quan sorgeixen totes les preguntes que mai abans t’havies fet amb la suficient sinceritat. “Que és el que t’impedeix deixar de treure cubells quan saps de tot cor que no és la teva feina? Si tant creus en el teu potencial, per què et quedes acceptant sempre la mateixa situació final?
En definitiva, què et bloqueja el fet de capitanejar quan saps que vols i pots fer-ho?” I fou aleshores quan vaig veure que aquell vaixell que durant anys m’havien dit que era el meu
no portava pas el meu nom, malgrat que n’hagués estat més que convençuda i que l’estimés ja com a propi.

Davant d’aquest descobriment sobtat la següent pregunta va ser “I ara què?” I fou aleshores quan vaig decidir buscar alternatives per adaptar les parts de l’embarcació que considerava modificables, tot i que ràpidament vaig veure’m venir, repetint el mateix patró de sempre i no acceptant el que havia vist amb tanta claredat. El motiu? Tenia por a allò que és desconegut. El fet de ser-ne conscient em va ajudar i em va permetre escoltar-me i reafirmar que no quedava
altre que confiar en mi mateixa, en les meves capacitats i potencial, ja que si no ho feia jo, ningú ho faria per mi, i no podia delegar aquesta responsabilitat a cap membre de la tripulació, pel fet que era meva i només meva. De cop vaig comprendre que havia superat tots els temporals anteriors i amb cert èxit i tot, però que la mancança en tots fou que no acabava de dipositar la confiança en mi i en les meves capacitats, sinó que ho atribuïa al conjunt de variables del voltant on jo mateixa m’identificava com a peça secundària, encara que els altres diguessin el contrari.

Amb aquest nou coneixement, i veient que la solució no depenia d’ajustar alguna part de l’estructura, la resposta a quin era el següent pas va néixer de dins, del cor, no va fer falta buscar-la, una veu interior em va deixar ben clar el missatge: “Salta! I fes-ho amb el cap ben alt i agraint tot el que has viscut en aquest lloc”. Tot seguit vaig convocar una trobada a coberta amb tota la tripulació i els hi vaig anunciar amb veu decidida i clara que era moment de dir un “Gràcies i adeu”; que ara necessitava baixar d’allí i no en un bot salvavides, sinó fent un salt directe cap a les profunditats del mar per descobrir els misteris que hi amaga, sense saber el com aniria i ni tan sols si tornaria, només tenint clar que el que pretenia d’aquell busseig era esbrinar, a través de la pròpia experiència, com anar construint el meu propi vaixell de forma conscient i responsable.

En un primer moment la cara de la majoria fou de sorpresa; no obstant això, van entendre els motius i van valorar el fet de veure que era possible portar per bandera la creença en un mateix. Així que ens vam acomiadar amb certa rapidesa i agafant embranzida vaig saltar per la proa amb un somriure esperançador, tot confiant que aquell era el pas que em portaria a l’aventura més increïble de totes; i així va ser…

Anna Galofré Malivern

.

Coneix les anteriors edicions del concurs i les seves temàtiques:

Amb aquesta ja són 8 les edicions del concurs #somriulavida de Sant Jordi. Cada una d’elles ha tingut una temàtica diferent: fotografies, haikus, imatges despertadores, relats amb valors… Et convidem a fer un cop d’ull a les edicions passades: 1r concurs, 2n concurs, 3er concurs, 4t concurs, 5è concurs, 6è concurs, 7è concurs.