Per Elisabet Alguacil i Balién

Sovint, i potser amb més assiduitat des de la pandèmia, recorrem a l’art a la recerca d’entreteniment i d’evasió, però també per explorar emocions i experiències, per aprendre i per veure’ns en el mirall que les diferents disciplines artístiques ens ofereixen. 
 
En altres moments convulsos de la història fins i tot han aparegut subgèneres per alleugerir el pes de les circumstàncies. És el cas de la Gran Depressió als Estats Units d’Amèrica, pels volts del 1929, quan va néixer un subgènere cinematogràfic de la comèdia anomenat screwball comedy –o comèdia esbojarrada- perquè la població pogués desconnectar dels problemes i hi trobessin un missatge positiu amb històries que tancaven amb happy ends. En aquest cinema juganer i transgressor hi podem incloure títols com La fiera de mi niña, Luna nueva de Howard Hawks, o Històries de Filadèlfia, de George Cukor. Justament aquestes històries que he esmentat tenen en comú que estan protagonitzades per parelles que es refan després d’un trencament o d’un temps de separació. 
 
La pel·lícula Volveréis, de Jonás Trueba, és un homenatge a aquest cinema. Us n’explico l’argument: Ale, directora de cinema, i Alex, actor, decideixen separar-se i celebrar una festa de comiat, prenent la suggerència que el pare d’Ale li havia fet de forma anecdòtica un temps enrere. El pare d’Ale, per cert, està interpretat per un divertit Fernando Trueba a qui el seu fill, el director real de la pel·lícula, també homenatja.
 
La parella inicia un peregrinatge de trobades amb amistats i familiars per comunicar la notícia. Els intèrprets: Itsaso Arana i Vito Sanz també són coguionistes d’aquesta comèdia que beu de la tradició de la comèdia clàssica d’embolic que ha derivat en les feelgood movies d’avui dia. I d’això m’agradaria parlar-vos avui, del benestar que ens fan sentir algunes peces, cintes, obres i títols que s’acostumen a etiquetar com a feel good movies, feel good books, sèries, etc.  
 
El gènere feelgood es proposa fer sentir bé el públic lector, espectador, etc. En la literatura, trobem els seus orígens a la Gran Bretanya durant la II Guerra Mundial com a resposta als temps tan durs que estaven vivint. S’hi inclouren novel·les construïdes en atmosferes agradables, ambients acollidors amb personatges amb encant que mostren el millor de si mateixos, que tenen sentit de l’humor i comparteixen un missatge positiu, promovent el benestar. Aquestes característiques han traspassat al cinema i tenim un munt de pel·lícules que hi encaixen: un exemple que s’ha convertit en un clàssic modern del cinema és Amélie, dirigida per Jean-Pierre Jeunet el 2001, que compta amb la música d’Yann Tiersen. La protagonista, interpretada per l’actriu Audrey Tautou, que treballa de cambrera a Montmartre i té una una imaginació desbordant, ens va captivar i ens va fer somiar que la bondat podia ser un propòsit vital capaç de fer millor la vida de les persones del nostre voltant. Per aconseguir-ho Amélie altera el seu dia a dia per incidir en el seu benestar. 
 
Podeu veure Volveréis a Filmin i podeu cercar el DVD d’Amélie a les biblioteques, ja que actualment no es troba a plataformes. 
 
I tu, com avaluaries el teu nivell de felicitat? Quins indicadors t’ajudarien a definir-la? Al país de Butan el nombre de vaques i ases, el fet de tenir un tractor, la conciliació entre vida laboral i personal, el sentit del karma o la confiança que tens amb el veïnat són algunes de les 148 preguntes que els 75 agents de la felicitat, treballadors contractats pel govern, fan per mesurar la felicitat de la gent en una escala matemàtica. I així ho retrata el documental El agente de la felicidad, dirigit per Arun Bhattarai i Dorottya Zurbó, que va ser presentat mundialment al prestigiós Festival de Sundance. 
 
Butan és un país petit situat a l’Himàlaia, amb frontera amb el Nepal i la Xina, que es considera el més feliç del món, o això indica l’FNB, la Felicitat Nacional Bruta, marcador que determina la política nacional i es promociona en els seus propis mitjans de comunicació amb un orgull propagandístic. 
 
Aquest punt de partida simpàtic i amable es va diluint a mesura que coneixem les històries de soledat i injustícia que viuen les dones entrevistades, a més del propi agent de la felicitat protagonista del film. L’Amber és un home de 40 anys que viu amb la seva mare, a qui cuida. En la investigació sobre la felicitat dels altres, ell cerca la seva pròpia plenitud tractant de fer realitat el seu desig de casar-se i tenir fills, tot i que es conformaria amb obtenir la ciutadania butanesa, que no ha aconseguit per ser fill d’immigrants nepalesos. 
 
Viatgem de Butan a Anglaterra, a Londres, perquè us vull presentar les protagonistes de la sèrie We are Lady Parts, de Nida Manzoor, que relata la història d’un grup de joves musulmanes que comparteixen una banda de punk feminista. La banda vol incorporar una guitarrista i coneixen la candidata perfecta, si no fos per la seva por escènica. A més de talentosa guitarrista, Amina Hussein és una aplicada estudiant de microbiologia que veurà ampliar-se el seu món conservador i impregnar-se de l’energia anàrquica del punk. 
 
Us recomano la sèrie perquè ens ajuda a trencar estereotips, perquè està protagonitzada per dones musulmanes que canten cançons feministes plenes d’humor, denúncia i molta força, perquè és divertida, perquè retrata els desafiaments de l’edat i del seu context, i perquè encomana aquest impuls de fer les coses a la manera autèntica de cadascú i cadascuna, i això és benestar en majúscules. Trobareu la 1a temporada a Filmin. 
 

Amb aquesta cançó, Sant Josep feu-lo dormir, Alba Careta i Henrio recuperen un tema popular inclòs al disc Udolç, el qual forma part del projecte Càntut. Cançons de tradició oral, que aplega i dinamitza el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Càntut compta amb un cançoner de més d’un miler i mig de cançons allotjades al web cantut.cat, i celebra un festival cada tardor a Cassà de la Selva. Udolç neix d’estirar el fil de la iniciativa Càntut a l’escola: cacem i cantem cançons i la recerca duta a terme per part de l’alumnat de Cassà de la Selva durant el curs 2021-22 amb la qual van recollir més d’un centenar de cançons de bressol de les diferents cultures del municipi. En aquest viatge oníric, Alba Careta i Henrio recuperen les cançons utilitzades en els moments més tendres de la criança i que han passat de generació en generació amb l’objectiu de tranquil·litzar i adormir les criatures. La plenitud i l’abundància que ens aporten uns braços que ens acullen, una música cantada a cau d’orella i la sensació de protecció absoluta ens connecta amb el goig d’estar vives. 
 
Bressolats per aquesta onada de dolçor acabem el Pretext d’avui dedicat al benestar amb el poema Quan t’acostes a mi de la poeta, escriptora i activista Maya Angelou que va néixer el 1929 a Saint Louis (Missouri) i va morir el 2014 a Winston-Salem (Carolina del Nord). Amb traducció d’Anna Pena. 
 

Quan t’acostes a mi, tot d’una,
I m’arrossegues
A cambres llunyanes,
On rauen els records.

I m’ofereixes, com a un infant, les golfes,
Trobades de dies escassos.
Andròmines de petons furtius.
Rampoines d’amors prestats.
Baguls de paraules secretes,

PLORO.

La dolça nostàlgia del passat també ens escalfa: instants que tornen a passar pel nostre cor…