CAST
Sents que últimament t’està fallant la memòria?, que cada dia recordes menys coses?…
I mentre llegeixes això segurament et pot estar entrant una trucada que interromp el podcast o la cançó que estaves escoltant, al mateix temps que trobes una notificació nova en el teu ordinador – entre les 10 pestanyes que tens obertes amb notícies, xarxes socials, diferents comptes de correu, etc.-, abans d’entrar a Instagram on curiosament recomanen la sèrie de la nova plataforma que t’havien dit els teus amics i que ni recordaves (de fet vas estar-la buscant entre WhatsApps) perquè tu ja els vas dir que abans volies acabar les 2 que tenies pendents, emplaçant-vos per anar aviat al cine.
On érem? A sí, això de la memòria… Doncs tinc una notícia per donar-te: No et preocupis… O sí! Però el que està clar és que no ets l’única persona a qui li passa – pregunta i contrasta-ho amb el teu entorn si no. De fet, crec que és una nova pandèmia que s’està expandint precisament arran de la pandèmia. Una pandèmia de la que tinc dubtes que “ens en sortim”, i no és pel que et penses…
No, no és per un tema d’edat o pèrdua de facultats. O no només. La causa principal és per un tema d’hàbits. Si em/et permets uns minuts m’explico…
Rebobinem la cinta. No has notat res estrany en aquest tram inicial expositiu?
La interrupció explícita en el segon paràgraf, que segurament deu haver coincidit amb alguna teva mentre ho llegies i alguna meva mentre estic escrivint ara mateix. Buf, qui es pot concentrar amb tanta interrupció? I amb tant de soroll? I amb tants fronts oberts? I amb tants canals, dispositius i formes de connectar-nos a la informació, a la feina, al món i de desconnectar-nos de la vida, del present, de la respiració, de la ràfega de vent?
Quants estímuls i impactes rebem a cada segon? I a cada minut? I a cada hora? I quanta informació associada i diversificada acumulen residualment aquests? Comptes, usuaris, contrasenyes, codis, notificacions, correus, visualitzacions, respostes pendents, xarxes, dispositius, converses. Totes i tots operant al mateix temps, com una simfonia estressant que ens interpel·la silenciosament.
Com medir la pressió aparentment asèptica uniforme en cada minut? Com aturar l’hàbit d’absorbir, resoldre o engolir? Com sostenir el permanent bloqueig mentre seguim desbloquejant estímuls i dispositius? Com tornar a la nostra natura quan viatgem tan lluny d’ella?
Qui pot recordar quan tenim tanta informació a la vegada, tanta acumulada, tants estímuls a la vegada i tan poca atenció?
Amb la pandèmia, la fragmentació i segmentació en les nostres modalitats de fer i relacionar-nos van aguditzar-se fins a l’enèsima potencia. L’acceleració i exacerbació de la digitalització en els nostres hàbits, va fer que ens instal·léssim en una quotidianitat digitalitzada exagerada i per tant nociva. Amb constants inputs, curses permanents i frustrants entre llistes infinites de pòstits irrealitzables, relacions cada cop més líquides i superficials en la forma i la fórmula.
Quants estímuls i impactes rebem a cada segon? I a cada minut? I a cada hora? I quanta informació associada i diversificada acumulen residualment aquests? Comptes, usuaris, contrasenyes, codis, notificacions, correus, visualitzacions, respostes pendents, xarxes, dispositius, converses. Totes i tots operant al mateix temps, com una simfonia estressant que ens interpel·la silenciosament.
Es cronifica la neura del paradigma del fer i l’eficiència. La dictadura del multitasking i el seu imperatiu eficient ens ha condemnat a estar tot el dia fent moltes coses a la vegada en menys temps. Això es tradueix, per tant, en més estímuls amb menys espai de temps per processar-los. Evidentment amb més exigència en la velocitat i precisió en la resposta.
La gula autoexigent com més té més brama i, tal i com va passar amb les càmeres analògiques i digitals i ara amb les memòries dels telèfons, no discriminem informació, ni discernim entre els nivells jeràrquics de significat. L’immediat atropella el mediat (la digestió) i tot s’acumula en un mateix nivell mentre col·lapsem les memòries. No ens preguntem què volem o no. Tot i cap. Tot ho podem. Tot pot ser susceptible de ser útil. Engolim pagant l’esforç de no fer cap esforç.
Qui pot processar quan constantment consumim informació en la hiperconnexió, endollant-nos a estris i canals?: telèfons, ordinadors, televisors, ràdios, podcasts, plataformes digitals, xarxes (WhatsApp, Tiktok, Youtube, Twitch…), aplicacions (Tinder, Grinder, …). Accessoris que s’han multiplicat fins a constituir-se en prolongacions digitals de la nostra persona i personalitat, tant quan compartim com quan estem en solitud.
A més, víctimes d’aquest resultadisme immediat, tampoc ens esforcem en fixar i gravar els processos. No fem còpies de seguretat.
Les conseqüències de tot plegat, les patim cada dia en nosaltres i en els nostres dispositius quotidians:
Davant l’excés d’arxius i dades per emmagatzemar, moltes d’elles supèrflues però encara vigents per falta de temps de cribratge, ens quedem sense memòria en el disc dur. Sense lloc per guardar. Sense retentiva en la nostra memòria. I per molt que busquem pendrives o disc durs externs amb fórmules creatives per tenir recordatoris, és insuficient i acabem tenint fugues d’informació important.
La memòria del nostre processador també s’alenteix generant equívocs i ansietat per dificultat en resolució o velocitat d’execució.
Preocupació i estrès per mal diagnòstic. Pensem que ens falla la memòria, quan el que ens falla és l’operativa i la forma d’emmagatzemar-la i de relacionar-nos amb la memòria.
El que sí és evident és que aquesta sensació és real, ens provoca malestar i patim les seves conseqüències. I que si no trenquem la roda de tots aquests hàbits tòxics que cultivem i alimentem la nostra memòria i la nostra salut mental seguiran ressentint-se cada dia.
Per tant, què tal si enlloc de portar els aparells a un servei tècnic (per exemple un metge perquè em doni un diagnòstic o recepti una pastilla), no prevenim i ens preguntem abans de sortir de casa:
- Em calen tantes coses, tants inputs, tants accessos? Hem de retenir tant i saber tot?
Cultivar l’abundància: Menys és més. - Per a què ho vull? M’ajuda o no m’ajuda realment? Cultivar el pensament crític per discernir: El sentit.
- Estic engolint o digerint? Cultivar el tempo d’aprenentatge: Respectar el meu ritme.
- Em distreu o em connecta? Cultivar l’emoció: L’interès genuí i significatiu.
- La connexió realment on la trobo, enfora o endins? Cultivar la presència: El regal de l’ara.
Cultivar enlloc d’acumular. La consciència: segurament el primer pas per començar a guanyar espai, per respirar i viure millor, alliberant memòria.
Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector de El despertador.
Categories: Articles
