Avui que parlem dels finals ens ha costat molt posar punt i final a aquesta llista, una selecció de temes mítics sobre els adeus, l’amor, el desamor. Sobre la mort. És tan difícil acomiadar-se d’algú o d’alguna cosa que estimem… Tant de bo tots aquests bons moments que ara ja guardem a la memòria haguessin estat eterns.
Què hi ha darrera de les portes del Cel? Com deu ser aquesta perpetuïtat sense principi, successió ni final; aquest paradís de somni on no existeixen ni les pèrdues, ni les pors, ni els records..?
A la Terra, les regles del joc són ben diferents. La bellesa, la felicitat i el plaer existeixen perquè són transitoris, perquè s’alternen contínuament amb la lletjor, el dolor i el patiment. Ben mirat, si no sabéssim que un dia ens morirem, seríem capaços de viure?
Tot el que comença s’acaba, i entremig hi ha aprenentatge. Des d’aquesta condició mortal i transitòria reflexionem i guanyem coneixements que ens empenyen a iniciar de nou, a gaudir més i millor, a estimar aquest paradís efímer que és el nostre món.
La vida també és un llindar entre els inicis i els finals. Dues cares que conviuen indissociables en aquest extraordinari viatge: vida i mort, guanys i pèrdues, amor i dolor…
L’actitud amb la qual vivim els diferents processos d’aquesta història és el que acaba marcant la diferència entre el viure i el sobreviure, entre el dolor i el patiment, entre l’acceptació i la resignació.
Ramón Sampedro i la lluita per una mort digna
Cuando yo caiga, como fruto maduro del árbol de la vida,
dejadme allí mismo, donde yo caiga,
para que me abrace el sol y el viento y la luna,
que la vida me devore mordisco tras mordisco.
Que cada cual recoja el amor que me dio:
la luz, su luz; el agua, su agua,
la tierra, su ceniza; su espíritu, el viento.
Que coja cada cual lo que precise.
Pero que no me esconda la codicia humana
en el calabozo de los muertos, en una jaula sagrada
aferrada a un recuerdo, llorando como un niño
que no quiere devolver lo que se le prestó.
De la semilla al fruto fui empujado por el amor,
cuando vuelva al origen, derribado o caído,
amigo o enemigo, que no te cause espanto,
aunque te parezca que ya no tengo vida,
no es que esté muerto, me estoy recreando.
No me cubras de tierra, ni me metas en un nicho.
Si no quieres verme, llévame a campo abierto,
déjame mirando al cielo para irme esparciendo
entre todo lo que quiera llevarse de mí algo.
Un gusano, una mosca, un pájaro cualquiera…
hasta que me consuman por amor regalado
para empujar la vida soñando pero libre,
que cada uno recoja lo que me dio prestado.
Así, cuando caiga, dejadme caído
para retornar a la vida allí donde yo caiga.
Cuando yo caiga és un dels molts llegats que ens va deixar en forma de poesia, reflexions i records, l’escriptor i ex mariner gallec Ramon Sampedro, la història del qual molts i moltes hem conegut gràcies a la pel·lícula ‘Mar adentro’ d’Alejandro Amenábar.
Afligit de tetraplegia des dels 25 anys, Ramon Sampedro va lluitar per la defensa de l’eutanàsia i va ser el primer ciutadà espanyol en sol·licitar el suïcidi assistit en considerar que cada persona té dret a disposar de la seva pròpia vida. Durant trenta anys va viure la seva condició somiant amb la llibertat a través de la mort. La seva demanda jurídica va arribar fins el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg sense que acabés prosperant. Als mitjans de comunicació va reivindicar el seu dret a una mort digna i el gener de 1998, en secret i probablement assistit per una mà amiga, va aconseguir el seu propòsit.
Des del llindar entre aquest i l’altre món, Ramón Sampedro ens ensenya que la mort, el final, no és més que una part del procés natural de l’existència, i que escollir-la també és una forma d’honorar la vida. A vegades, diu, demostraríem més amor per una persona si li oferíssim ajuda per morir abans que per viure.
El 18 de març de 2021 el Congrés dels Diputats va aprovar per majoria absoluta la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia.
El 25 de juny va entrar en vigor i va despenalitzar la mort assistida en algunes circumstàncies. Des de llavors, unes 400 persones han recorregut a aquest dret. Aquest és, sens dubte, el llegat més gran que ha deixat Ramón Sampedro.
Sobre el dol i l'amor
Pretextos culturals: els comiats en la ficció
Per Elisabet Alguacil
Prop de 8.000 milions de persones cohabitem la Terra, distribuïts en una geografia delimitada per fronteres geopolítiques i confins geogràfics naturals.
Hi ha una frontera que ens és comuna a tots els éssers del planeta: la línia de Kármán és el nom de la marca entre l’atmosfera i l’espai exterior que les expedicions espacials travessen i que les aurores boreals acaronen. Aquesta línia, que porta el nom d’un enginyer nord-americà d’origen hongarès, ens avisa d’una fi: on les condicions vitals canvien totalment. És la zona on l’atmosfera es va difuminant, on els gasos atmosfèrics fan que aparegui un halo de llum de color blau. Se situa a 100 km d’alçada sobre el nivell del mar i va ser assolida per primera vegada el 1944.

‘Au revoir les enfants’
Una de les pel·lícules que marca la línia Kármán entre el final de la meva infància i l’inici de la pubertat és Au revoir les enfants, o Adiós, muchachos en la seva versió espanyola. El cineasta francès Louis Malle la va escriure, produir i dirigir el 1987. La pel·lícula, que va guanyar el Lleó d’Or a Venècia, està basada en les vivències del propi director francès.
Jo devia tenir 11 o 12 anys quan la vaig veure. Recordo que em va impressionar la sensibilitat i la subtilesa amb què esta explicada la història d’amistat entre Julien Quentin i Jean Bonnet, i el seu final abrupte. Una amistat entre nois que, aproximadament, tenien la meva edat, que eren alumnes d’un internat catòlic de la mateixa orde religiosa que l’escola on jo estava estudiant. I sí, puc dir que el protagonista va ser el meu crush d’aquella època.
La pel·lícula està situada en el context històric de la Segona Guerra Mundial, l’hivern de 1943. Durant l’ocupació alemanya de França, Julien queda atret per la personalitat de Jean Bonnet, un estudiant que entra a l’escola a mig curs acollit pel director.
Parlem de la pèrdua de la innocència, d’un adeu dramàtic, de traïcions, del final prematur d’una amistat, d’un record que queda gravat en la memòria del director, que decideix retre homenatge als tres alumnes i al sacerdot jueus que van ser arrestats enmig de les classes, un matí de gener de l’any 1944. Fruit d’una traïció, són detinguts i ingressen a un camp de concentració, on varen morir. El mateix director va afirmar que aquest fet el va traumatitzar de tal manera que va tenir un gran impacte en la seva vida. Va trigar molts anys a poder afrontar aquell episodi i decidir-se a abordar-lo cinematogràficament en un projecte sumament personal.
És un d’aquells finals que recordo sense esforç… i que en aquests temps convulsos, de guerra i d’injustícia, encara es fa més difícil d’oblidar. La podeu recuperar a Filmin.
Sobre una amistat truncada abans d’hora també parla el llibre que Patti Smith dedica al seu amic, el fotògraf Robert Mapplethorpe. Em refereixo a Just kids (Éramos unos niños, en castellà), o Uns marrecs, amb traducció de Martí Sales, que Club Editor va publicar l’any passat, dotze anys després del seu llançament.

Mapplethorpe i Patti Smith
Fue el verano en que murió Coltrane…. Los hippies alzaron sus brazos vacíos y China detonó la bomba de hidrógeno. Jimi Hendrix prendió fuego a su guitarra en Monterey…. Fue el verano del amor. Y en aquel clima cambiante e inhóspito, un encuentro casual cambió el curso de mi vida: fue el verano en que conocí a Robert Mapplethorpe.
Patti Smith escriu un llibre de memòries sobre la seva relació amb Mapplethorpe que el mateix fotògraf, poc abans de morir, encarrega a la cantante i escriptora.
El llibre té un enorme valor emocional i testimonial. Patti Smith és generosa en el seu narrar i, a la vegada, retrata una època fascinant: la de la ciutat de Nova York de finals dels anys 60 i de la dècada dels 70, on hi desfilen personalitats com Andy Warhol, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Salvador Dalí, Sam Sephard, Bob Dylan, Lou Reed i Susan Sontag, entre d’altres., sense oblidar l’hotel Chelsea, com a escenari de grans esdeveniments vitals.
El relat comença i acaba amb la mort de Robert el 1989, malalt de sida, en el moment en què Patti Smith estava embarassada de la seva filla Jesse: “Ell carregava la mort a dins i jo la vida”.
La mort també apareix en una de les trames d’una petita gran joia que HBO Max té al seu catàleg de sèries. Somebody somewhere (Alguien en alguna parte), de Hanna Bos i Paul Thureen.

‘Somebody somewhere’
L’actriu Bridget Everett i l’actor Jeff Hiler encarnen a Sam i Joel, respectivament. Dos amics que es coneixen en un moment de vulnerabilitat i de crisi, que es resisteixen a acceptar el que els ha tocat viure. Sam, de 40 anys, ha tornat a Manhattan (Kansas) la seva ciutat natal per cuidar de la seva germana Holly, que mor afectada de càncer. Sam intenta reconnectar amb si mateixa, amb la seva germana Tricia, la seva mare alcohòlica i el seu entorn. L’amistat amb Joel i la seva passió per la música l’ajudaran a sortir del pou.
És un retrat captivador de la quotidianeïtat que, amb humor i una enorme humanitat, relata el dolor de Sam per la mort de la seva germana i la seva dificultat per fer el dol. Parla dels vincles, amb uns personatges secundaris extraordinaris que no s’han conformat només a viure als marges.
El millor de tot és com et fa sentir. Quan mires la sèrie vols formar part del seu cercle d’amistats i et resisteixes a que acabi. I, quan acaba, és d’aquelles històries que t’obliguen a gestionar un petit dol.
Els guionistes d’aquesta ficció van escriure el paper de Sam inspirats en l’actriu i humorista Bridget Everett, que va créixer a Kansas i també va perdre la seva germana.
No em puc acomiadar sense fer una menció especial al que considero un del millors finals d’una sèrie. Six feet under, A dos metros bajo tierra culmina 63 episodis seguint les peripècies del germans Fischer a l’alçada de les 5 magnífiques temporades de la sèrie creada, escrita i produïda per Allan Ball.
Deixem enrere un viatge en què hem acompanyat els germans Fisher des del moment en què hereten el negoci familiar, després de la mort del pare, i s’han de fer càrrec de la funerària. Conèixer i créixer amb aquests germans i la seva mare és de les millors coses que et poden passar. I el seu final et deixa en pau.
Potser no és el happy end que us esperàveu, però, a qui li agraden els finals tramposos?
Sobre el tòpic dels 'ja no soc el que era' i la idealització del passat
Acceptar el pas del temps, la nostra caducitat, és un dels reptes principals que tenim en la nostra condició humana.
En una cultura que viu d’esquena a la mort o al dolor, ens aferrem al síndrome Peter Par de l’eterna Joventut com si fóssim perennes i invulnerables. Tenim la sensació que som infinits, que no tenim límits i podem amb tot. Quan l’única certesa evident que tenim és que el temps passa per totes i per tots i ens passen coses. Inevitablement sempre convivim amb la incertesa i les limitacions. El tema és si som més o menys conscients d’això, d’aquesta vulnerabilitat.
A tot plegat hi sumem una idealització permanent del passat, d’aquells “dies gloriosos”: aquell altre tòpic de “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Però existeix realment un temps on tot és perfecte i no ens passa res?
No podem pretendre congelar el temps ni tenir el control de tot el que pot succeir per tornar al nostre estat ideal, quan igualment aquest era fictici. És una ficció, una pretensió il·lusòria i impossible.
Ortega y Gasset ja deia que som “nosaltres i les nostres circumstàncies”.
La clau pel benestar segurament per tant no està en el que ens passa sinó en què fem amb el que ens passa, en quina actitud tenim davant tot plegat. Una actitud que ens condemna o ens fa lliures, que marca la diferència entre sobreviure o viure.
Com més ens resistim més persisteix el sofriment. Ens seguim comparant amb el que érem, barallant-nos amb nosaltres amb el que podíem i ja no podem. Però i el que podem avui? En quin moment li donem espai mentrestant? Ens perdem en altres temps i perdem de vista l’oportunitat que tenim present.
Com més acceptem el que ens passa i el que som, més podem gaudir de la infinitud de coses que ara mateix i aquí amb les nostres circumstàncies limitades podem desplegar. Perquè abraçant la finitud podem recrear-nos, com deia Ramon Sampedro, i retornar a la vida escampant la nostra essència des d’altres modalitats.
Quan acceptem de veritat això, que no vol dir resignar-se, ens acceptem a nosaltres, podem adaptar-nos i sintonitzar-nos als canvis, abracem la vida d’una altra manera i podem apreciar-la tal i com és, en la seva cruesa i en la seva bellesa, en la nostra limitació i en les noves possibilitats que descobrim en nosaltres i en la vida gràcies a la limitació.
Una mirada endins: l'amor i la mort
L’amor i la mort, 2 mots amb 4 fonemes fonèticament semblants i aparentment a les antípodes. Els dos grans temes de la humanitat.
Dues cares de la moneda de la vida: el propòsit i el destí. El motor i l’inevitable. Caminar el dolor per sentir benestar. Vasos comunicants d’un mateix cercle que expressen la nostra naturalesa contradictòria.
I nosaltres en el trànsit del no voler que s’acabi la sèrie, l’amor, la vida…
Rebel·lant-nos contra la pressió d’un happy ending de ficció que realment no existeix i si ho fa no viu a Hollywood sinó en el cor, abraçant la pèrdua.
Acomiadar-nos per honorar el nostre trajecte i el seu valor, deixant de negar el final honrem la vida.
Bonus track: preguntes regal per acabar
- Quan penses en finals que has viscut, quins aprenentatges t’has endut?
- A quins finals (de feines, relacions, amistats, etc.) que et van colpir en el passat ara els dones les gràcies per haver ocorregut?
- En què t’ha ajudat poder tancar tu etapes o capítols de la teva història?
- Si sabessis que demà és el teu últim dia, què faries avui?
Un article de:
Mariona Rabasa,
comunicadora audiovisual i responsable de
comunicació d’El despertador.
Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador.
Categories: Creativitat, Uncategorized @ca