“Ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá la semilla
que trajimos con nosotros.
Gioconda Belli
Quan era petita la meva àvia em va dir que xiular no era de senyoretes. El que podien pensar els altres -i què podien pensar?- tenia més pes que alegrar-se perquè la seva néta estava contenta i ho demostrava xiulant cançons.
La distància de dues generacions ens unia i ens separava. Un salt abismal entre el seu entorn rural dels Monegros i el meu entorn urbà barceloní. Un desert ple de repressió envers una jungla grisa de progrés. Un desert de silenci i estrictes convencions envers una jungla d’anonimat i sordesa. On és la diferència?
“Les dones de la meva vida.
D’elles hereto la responsabilitat.
De la meva arrel neix el compromís.
Aquest episodi pot semblar anecdòtic i, fins i tot, tendre però és més trist del que sembla a primer cop d’ull. Penso en els codis i normes en què va viure la meva àvia (i per extensió la meva mare i les meves ties). La recordo vestida de negre. La mirada grisa. Trista tota ella. Callava un món. I em sento en deute amb ella, i les dones com ella, que no varen poder ser -ni tan sols saber qui eren- perquè la fam apretava per tot arreu, com varen apretar la guerra, la dictadura i la postguerra.
En el camí de dues generacions de dones (som una família de moltes dones) hem hagut de desaprendre i desencorsetar-nos per reconeixe’ns en l’autenticitat. L’amor m’uneix a totes elles, més enllà de distància i èpoques. En aquest procés de conquesta agraeixo totes les dones de la meva família que varen viure abans que jo i que m’han permès ser qui sóc avui i ara. Agraeixo, també, les dones que m’acompanyen en el present, i les convido a seguir conquerint el nostre ésser i a estar-ne molt satisfetes.
Les dones de la meva vida. D’elles hereto la responsabilitat. De la meva arrel neix el compromís.
Amb un somriure als llavis i els ulls negats, em pregunto quines altres coses no deu poder fer una senyoreta, o no eren pròpies d’elles… No li vaig preguntar mai a la meva àvia, potser perquè mai em vaig sentir una senyoreta. I mai vaig deixar de xiular.
.
.
Un article d’Elisabet Alguacil,
comunicadora multimèdia
