CAST
No és fàcil.
El context. La crisi. La incertesa. La precarietat. Les condicions i els sous a la baixa. Els preus pels núvols. La compra, el dipòsit i el lloguer. Les hipoteques i els tipus d’interès. Viure per treballar. Viure per pagar.
No és fàcil.
Un allau d’estímuls, d’ofertes, temptacions, cants de sirena… Coses que ens podrien anar bé. Cursos, màsters i teràpies que ens ajudarien a tenir més recursos, cures i possibilitats. Aplicacions per treballar, per comprar, per entretenir, per lligar…
No és fàcil.
Pantalles per tot arreu. Pròtesi adictiva que ocupa tot el nostre imaginari, menystenint la nostra imaginació, reduint el nostre poder creatiu. Hiperconnexió que ens desconnecta en la passivitat d’un món virtual, fuga escapista del real. Presents en cos però no en ànima. Més distància amb el món, amb els altres, amb la vida, amb nosaltres.
No és fàcil.
La competència a les xarxes, a la vida, a la recerca permanent del “like”. Quan l’aparador s’imposa a l’essència, a l’originalitat, al projecte genuí. Quan vivim cap enfora i no cap endins. La tirania de la felicitat i la cultura de la imatge, de la immediatesa, de l’exigència, de l’anhel, de la comparació, de l’estatus, de la possessió, dels diners.
No és fàcil.
El futur. Prendre decisions quan vivim tan lluny del nostre batec. Quan el que busquem és la fama, el poder o el reconeixement enlloc del gaudi o del benestar. L’afany de poder extern ens pren el poder intern. Ens mou una ambició desmesurada, una altra voracitat infinita en escalada.
No és fàcil.
La parella, la família, l’entorn més immediat i les seves dificultats. El món insolidari en el que vivim. Més fronts a atendre.
No és fàcil.
La cursa infinita per complir, per arribar, per sobreviure, per omplir. Més propòsits que hores al dia. Reptes sobredimensionats que no entenen ni d’energies, ni de voluntats, ni de capacitats. El disparador compulsiu que alimenta el model de societat de consum en el qual creixem. Una roda que gira al voltant de la necessitat. Perquè si no comprem, això no rutlla.
No és fàcil.
Quan ens definim pel que tenim, pel que fem i no pel que som. Quan la nostra voluntat està segrestada per una maquinària que ens fa esclaus d’un imaginari. Quan el mode imperatiu i el futur ens fan malviure el nostre temps vital, lluny de la presència.
No. No és fàcil transformar el paradigma.
Canviar de posició. Implica confrontar el discurs. Rebel·lar-nos davant una por global, estructural i instrumentalitzada. Anar més enllà de la roda i partir del que som, del que sentim, del que volem i ja tenim quan hem après sempre i tenim tan interioritzades les llistes de la compra, de fites, de pòstits, de regals, de viatges, d’oposicions, d’opcions i necessitats. Res en contra d’elles, el problema és el poder que els donem i la dependència que establim.
El lloc on ens col·loquem en l’equació marca la forma de relacionar-nos amb tot plegat. No és el què sinó el com ho fem el que ens condiciona a perdre consciència del privilegi que habitem i confondre’ns i creure que ho necessitem tot i més, o a sentir-nos “aneguet lleig” o “cigne” en les diferents àrees de la vida (intrapersonal, interpersonal, professional).
Tota una vida de costums i pautes acostumades configurant un status quo, un codi irreductible que preserva la mancança, les fites i imatges aspiracionals, l’aferrament, el condicionament psicoafectiu, la validació i el reconeixement extern, l’obediència.
En definitiva, hi ha una carència interna, que ens condemna a la perifèria. Una por arrelada que ens fa patir en la necessitat imperativa de saber, de tenir respostes, de resoldre, de tenir el control quan la vida és incerta. Això ens porta a viure en l’ofuscació obsessiva i rígida, a l’espiral etern de consum de productes i noves necessitats. Una cadena invisible de dependències que perpetua la necessitat d’omplir, perquè sempre falta alguna cosa.
Com trenquem aquest relat tan instal·lat en la nostra societat? La d’aquest mal anomenat 1er Món..?*
*Per cert, per quin motiu hi ha una jerarquització del Món? Quin criteri segueix? No serà l’econòmic? Ostres, que curiós… Per tant, el relat està totalment inserit.
Potser una manera de trencar-lo és qüestionar directament l’enfocament. Per tothom és conegut el cas de Butan, el país asiàtic on enlloc d’utilitzar el model per mesurar la riquesa convencional (PIB: Producte Interior Brut) que determina quins països formen part d’aquest 1er Món i quins no, mesuren la riquesa per la Felicitat Nacional Bruta (FNB).
Preguntar-nos ens pot ajudar, com sempre, a clarificar el paisatge:
- A què li diem riquesa?
- Quin és el regal més gran que ens poden donar o que voldríem rebre?
- Quin és el regal més gran que podem oferir?
- Té a veure amb els diners?
- A tu, què et dona realment felicitat o benestar? Els diners o el que en vols fer amb ells?
- Quantes de les necessitats que sents són reals? Quantes pots generar sense diners i sí amb creativitat?
- Quan sents l’abundància o plenitud en tu?
Tot canvia al preguntar-nos. Tornem al centre quan agafem oxigen, respirem, aturem el cap i connectem endins. Resignifiquem i redimensionem.
Deixem la sensació permanent de carència i comencem a cultivar l’abundància. Deixem de buscar enfora (al mercat) per començar a trobar endins (en nosaltres). Viatgem de la buidor a la plenitud perquè transformem la necessitat en la capacitat de proveir. Deixem de prendre un rol totalment passiu i reactiu (espectador) a un altre actiu i creatiu (protagonista del relat). Passem d’esperar i consumir ofertes d’altres a generar possibilitats i riquesa. L’expectativa, la tensió, el malestar i la insatisfacció victimista deixen lloc al valorar, l’agrair i el viure en la presència i la realització perquè ens validem -sense necessitat de res ni ningú- el que sentim, el que volem, el que somiem.
On hi havia rigidesa hi ha obertura i flexibilitat, perquè tot el que arriba és benvingut, encara que no ens agradi. Acceptant el que s’esdevé (la realitat) podem transformar-ho, adaptar-nos i créixer més àgilment. Confiem en els processos, desenvolupem l’escolta i l’aprenentatge. “Si no t’agraden les circumstàncies, canvia-les i creen de noves”, diu l’abundància, enlloc de seguir malgastant temps i energia queixant-te i acumulant frustració.
Abracem la por i agafem les regnes per liderar creativament. Ja no cal esperar per viure que ens aprovin o donin l’ok, que sigui el dia perfecte i el moment oportú, perquè hem entès que no existeix i que depèn de nosaltres crear l’oportunitat. Ja no estimem esperant res a canvi: estimem perquè l’amor forma part de la nostra natura més essencial. Quan li diem sí ens diem sí. Li diem sí a viure i ens nodrim d’energia vital.
Des d’aquí, connectant amb l’abundància, ens adonem que la riquesa no té a veure amb els diners sinó amb la confiança i el valor que ens donem. No es tracta del que tenim sinó de la capacitat de generar. Passem de l’acumular al cultivar. Perquè la vertadera riquesa no té a veure amb posseir ni agradar sinó en apreciar i optimitzar el que tenim i decidir què volem fer de la nostra vida, de la nostra llibertat, del nostre temps i comprometre’ns-hi.
En el fons tot és molt més fàcil. Perquè no necessitem res quan ens tenim. No hem de fer res perquè l’abundància aparegui. Simplement deixant-nos ser per expressar-nos, explorar-nos i descobrir-nos en els diferents escenaris de la vida. Només així pot emergir el nostre veritable valor, la nostra capacitat, la nostra font de riquesa, la nostra abundància.
Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector de El despertador.
Activitats relacionades:
Aquest Nadal, construïm l’Arbre de l’Abundància!
Volem convidar-te a construir amb nosaltres l’Arbre de l’Abundància, un avet com l’Arbre dels Desitjos però d’on penjaran estrelles que ens recordin els aprenentatges, els valors i, en definitiva, les coses bones del 2023. Abans de posar la mirada cap enfora i cap al futur, posem en valor el que ja és en nosaltres. Agraïm-ho, celebrem-ho, celebrem-NOS!
Categories: Articles
