CAST
Escolta la BSO d’aquesta guia

“Surt i fes alguna cosa. No és la teva habitació la que és una presó, ets tu mateix/a”
Silvia Plath, poeta

Sentir el cos

Sé que s’acosta. Se m’acaben les excuses. He de posar-me les piles ja. Sé que un pas em portarà a un altre i llavors tot serà més simple perquè ja estaré en moviment. No obstant això, aquí estic, bloquejat/da. No trobo mai el moment. Em falta aire. No m’arriba l’oxigen dels pulmons. Sento les meves palpitacions. El meu cos està tens. Sento el vertigen en una rigidesa que em paralitza. De fons, també, les meves ganes de sortir de la roda de hàmster i posar-me a caminar. Perquè aquí, cada vegada més a prop, hi ha el canvi que camino.

Aquell pas que trenca una inèrcia

Et mantens en alerta. Sonen les alarmes. Persegueixes posar-te en moviment mentre, al mateix temps, et fa por donar el primer pas. I en aquesta incòmoda paradoxa en la que vius, el retardes amb excuses. O, per contra, no pares de moure’t en cercles immòbils concèntrics i coneguts que t’esgoten, com bicicletes estàtiques perfectament justificades al teu seient de deure aparentment complert. I què passa amb el que tu vols?

Et fa por donar el pas no només perquè no saps on et portarà, sinó perquè amb ell s’albira una trajectòria insòlita, diferent dels teus traçats rutinaris. I saps de l’esforç que significa desafiar a les teves inèrcies més habituals, perquè
en elles et reconeixes. Has teixit en elles la teva quotidianitat, el teu lloc, el teu relat. Sents com si renunciessis a tot això. Trajectes, receptes repetides, hàbits que et conformen i conforten però que potser ja no et serveixen. Donar
un primer pas implica diferenciar-te, trencar el mirall, desidentificar-te, dir jo soc més que això. I també, acceptar que no sé el que soc.

Respirem … I seguim? Que ara ve el millor!

Jugant per a viure

I si ho visc com un joc? Què hi tinc a perdre realment? Quan confio, m’atreveixo i aposto per mi, per fer aquest pas. Quan decideixo, tenint-me present, què és el pitjor que pot passar?
Encara que m’equivoqui ja és un èxit perquè trobo una sortida (“exit”) al meu bucle mental i deixo de donar voltes a les decisions per viure-les.

Ja no només observo el tauler. He començat a jugar. Estic a la partida. I quan jugo, no hi ha decisions bones o dolentes, les faig bones si miro més enllà d’elles, per aprendre(‘m) d’elles, millorar i seguir jugant. I jugo millor quan més em concentro en cada jugada, en cada moviment de la partida. Guanyar o perdre és anecdòtic, perquè ja no em qüestiono jugar un cop estic en sintonia. (Em) gaudeixo de l’estar jugant.

Quan (ens) juguem s’integren els tres eixos. Així com un pas porta a un segon, un petit canvi desencadena d’altres. Connectant el cos ens activem i en el moviment trenquem el motlle i l’armadura. És en l’acció, on el canvi deixa de ser un territori inhòspit de ruminació hostil per presentar-se com a regal en forma d’aprenentatge/s incorporat/s. On aquest “i si …” remot s’ha encarnat en una petjada real. Una palanca, triada o no, que pot possibilitar, amb la seva
digestió, una transformació més profunda.

Acceptant els propis límits, trencant barreres, flexibilitzant fronteres, recreant paradigmes, despertem noves mirades que van actualitzant noves versions de qui som. Visions que obren finestres a un viure més conscient, present, coherent, creatiu, propositiu, autèntic i interconnectat.

De l’altre costat

Ara que ets aquí, de l’altre costat del camí, que has passat del pensar al sentir i a viure el canvi, segurament és el moment de gravar-te a foc el valor de tot el que has après per encarar el proper desafiament. Vas haver de respirar per sortir dels laberints de la teva ment, per integrar els remolins emocionals, per caminar i descobrir les seves circumval·lacions i dreceres.

Ara saps que és fals que el recorregut és recte, ni que tampoc pot ser predictible o prescrit per res ni ningú. Que no és només un tòpic que cada instant està carregat de noves variables per desxifrar enfora i endins. I que tens tot el dret a encallar-te i no saber desentranyar els seus enigmes.

És més, quan et permets no saber és quan precisament comences a poder. Que les receptes, les rutes i les respostes úniques són ficcions/friccions i els guions impecables només tenen la seva raó de ser com a punt de partida condemnat al fracàs i a la improvisació.

Ara, que has arribat, t’adones que el canvi no és cap meta, ni cap lloc. Com aquesta bicicleta que tant perseguies i després d’un moment de satisfacció integraves al traster de la teva quotidianitat. El canvi té la seva funció d’estímul per a l’aprenentatge, per després diluir-se i integrar les seves 3 dimensions (mental, emocional i corporal) en el nostre caminar. Som camí.

TU ESCULLS… *

* Propostes totes vàlides i complementàries, adaptades al teu moment, motivació i autenticitat.

Escrit per Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
fundador i co-director d’El despertador
i de l’Institut Ecología Emocional España

Descarrega’t aquí la guia sencera: “Anatomia del canvi. El canvi en 3D”
Escolta el podcast especial sobre: “Nos preguntamos _ ¿Cómo puedo gestionar el cambio?”

Continguts relacionats:

Soriano, A. (2017). El despertador. La trencadissa
Soriano, A. (2019). El despertador. Com puc viure millor?
Muñoz, J. (2015). El despertador. Rebel·lant-nos contra la llei de la inèrcia.
Muñoz, J. (2015). El despertador. Maratones.
Carles Andrés y Jordi Muñoz (2018). El despertador. Conversación sobre los retos.
Elena Palma y Jordi Muñoz. (2019). El despertador. Conversación sobre aprendizajes.
El despertador. (2019). Com puc anar més enllà dels meus límits?
Muñoz, J. (2017). El despertador. Soy el 2021.

Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.