CAST

Tot era aparentment normal, la vida anava transcorrent en les seves rutines del dia a dia, no estava ni bé ni malament… sobrevivia. El cos de tant en tant es queixava, mal d’esquena, mal de cap, esgotament, insomni, irritabilitat… però medicant-lo (amb o sense prescripció mèdica) aconseguia fer-lo callar mínimament per seguir el ritme.

Un ritme que potser sí que era una mica accelerat i potser sí que no sabia massa bé cap a on es dirigia, però seguia el mateix que fa la multitud, i si ho feia tothom era senyal que anava per bon camí. La zona de seguretat que havia creat lligava amb els patrons establerts i això li donava certa tranquil·litat. Mai s’havia plantejat si aquests patrons eren els seus, havia anat seguint per inèrcia els que es donaven per suposats explícitament o implícita, els que creia que tothom tenia a l’imaginari col·lectiu: la seguretat a tot arreu, en la família, en la feina, en els amics… Aparentment tot encaixava a la perfecció…

Però hi havia un petit nus intern que de tant en tant es queixava… algunes preguntes que en moments de distracció li anaven sortint: qui sóc jo? qui vull ser? és això el que vull de la meva vida? Preguntes molestes que li provocaven un malestar emocional… Intuïa que les respostes li produirien molts canvis i no se sentia preparada ni tant sols a plantejar-se’ls, i encara menys a dur-los a terme. Quina mandra i quina por… millor despistar la veueta interior amb el dia a dia.

De cop i volta, sense previ avís (malgrat ja ho intuïa) el seu món es va desmoronar i a mesura que s’anaven trencant les peces del seu trencaclosques, va anar perdent la seva identitat. Ella es coneixia dins d’aquell entorn, fora d’ell no sabia qui era i això l’espantava. Les preguntes que la seva veueta li feia fluixet a ran d’orella ara eren obligatòries i necessàries per seguir avançant.

La nit fosca de l’ànima

I de cop es va trobar a les fosques. Era com si es trobés dins una cova. Si mirava endavant no veia res de res. Si mirava enrere divisava la claror del lloc on venia. La temptació de córrer cap enrere i poder tornar al passat, a allò conegut, era molt gran… i ho va provar uns quants cops, però quan arribava a l’entrada de la cova s’adonava que allò conegut ja no existia, que hi havia un vidre gegant que li permetia veure d’on venia però que ja no la deixava tornar… i malgrat picava fort i fort, era impossible, el passat ja no li pertanyia, formava part d’un altre moment, d’una altra realitat. Es resistia i resistia a acceptar que ja no podia tornar a la zona de confort d’on ella procedia. No era just, havia fet coses malament -ho reconeixia-, però ara ho faria millor, volia tornar a ser la seva identitat, volia tornar a exercir els seus rols apresos que tant tenia per la mà (encara que interiorment sabia que no deixaven de ser personatges amb interpretacions d’Oscar), però ja les sabia fer les interpretacions, tenia les mides preses a la seva vida. Es va desesperar… va començar a cridar, a donar cops de puny a les parets, al vidre, les llàgrimes li regalimaven sense parar…

Després d’estar-se molt de temps plorant i cridant de desesperació, es va relaxar. Haver pogut treure enfora totes les emocions que l’envaïen (tristesa, por, ràbia) havia permès que ara es trobés en un estat de serenor estrany. Va deixar de mirar el vidre i va començar a mirar per primer cop les parets d’aquella cova. I de cop un pensament li va arribar sense haver-li donat permís d’entrada: “no és una cova, és un túnel”. Podia ser cert això? No ho sabia. Només hi havia una manera de descobrir-ho: endinsar-se en la foscor…

No sabia moure’s en territori desconegut, no sabia si relliscaria, si cauria…, però de cop va començar a confiar. I va deixar de centrar l’atenció d’on venia i la va començar a centrar a on es disposava començar a caminar. I com per art de màgia, va començar a fixar la vista cap al fons d’aquella cova/túnel… i va aparèixer un punt de llum.

Tal vez la crisis podría convertirse en una preciosa oportunidad
para regresar a nosotros mismos y a través de este ocaso,
reconocer la belleza de nuestra noche interna.
Estamos a tiempo de concebirnos de nuevo.
Para reinvertarnos.
Jorge Carvajal

L’aventura d’avançar

A mesura que va anar avançant va anar fent grans descobriments. S’anava acostumant a veure en la foscor i es va adonar que les parets d’aquella gruta eren meravelloses: hi havia salts d’aigua, estalactites i estalagmites, zones on hi havia unes grans entrades de llum i podia observar la bellesa d’aquell indret, cada pas endavant era un pas cap endins, cada nou descobriment, coincidia amb un autodescobriment d’una nova habilitat que no sabia que tenia, cada cop dominava més els racons, el tipus de terra… però la gràcia de tot plegat és que el terra anava variant i el paisatge també, no era zona coneguda. Això l’obligava a estar molt més desperta, pendent de cada canvi i novetat per poder fer l’actuació més adequada. Hi havia moments també de por, de paralització, sobretot quan caminava per una zona nova i on tot el que havia après no li servia i calia descobrir noves destreses. Però en el fons aquells reptes la motivaven i la feien sentir viva.

Sí: VIURE! Sentia que vivia en cada porus de la seva pell, que cada decisió que prenia la feia des de la llibertat més absoluta i que, quan s’equivocava de camí, reculava i tornava a emprendre’l allà on les coses s’havien torçat. No tenia por d’equivocar-se, no es quedava parada davant de diferents opcions, ja no… perquè sabia que en qualsevol dels camins a triar hi hauria aprenentatge i creixement i que, per tant, en realitat no hi havia cap camí erroni. I l’ànima s’anava eixamplant i eixamplant, i com més s’eixamplava més Amor sentia i més connectada es trobava amb tot el que l’envoltava. Acceptava la incertesa com a part del camí, la vivia com un element necessari però no la bloquejava. De cop es va adonar que ja no li importava si hi havia una sortida o no al final, ja que s’adonava que estava gaudint del viatge.

I el més meravellós és que es va trobar altres viatgers que també havien emprès els seus propis viatges, que després d’un trencadissa inicial i la foscor posterior, ara estaven també aventurant-se i descobrint-se.

Un dia estava estirada al costat d’un toll d’aigua i la llum que entrava per una escletxa li il·luminava la cara. Una llàgrima va recórrer la seva galta, una gran emoció l’envaïa i va pronunciar una única paraula: Gràcies.

.

Un article d’Anna Soriano,
psicòloga i codirectora d’El despertador,
formadora en ecologia emocional, gestió del canvi
i desenvolupament competencial

……………………………………………………………………………..

També et poden interessar les següents propostes:

. Història d’una dona qualsevol en el seu procés de descoberta
. Totes sou dins meu
. Canviar de test
. Cartes a la felicitat. Epistolari incomplet
. Apostar per mi; el primer pas de les mil milles
. Per començar… escollir parella
. Vidas inventadas
. Maratones: … 2014, 2015, 2016, 2017…
. La condemna de la motxilla (per Jordi Esqué)
. Coaching: una manera de vivir los cambios (por Mauro Cavaller y Jordi Muñoz)

Activitats relacionades:
. Coaching en grupo: el camino apasionante de la vida
. Kit de gestió emocional en temps de canvi
. El coaching laboral per a dones ha acompanyat 700 participants al llarg de l’any. Entrevista d’Elisabet Alguacil a les responsables del servei.

.
Una conversación sobre las emociones con Anna Soriano,
psicóloga y experta en Ecología Emocional,
y Jordi Muñoz, coach y musicoterapeuta (vídeo).

* Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador
subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.