Per Elisabet Alguacil i Balién

És molt habitual trobar en les diferents formes de la narrativa personatges que experimenten una transformació (el famós arc dramàtic). Descobrint les històries som testimonis de com, a través dels entrebancs, de les dificultats i dels conflictes per assolir un objectiu, per culminar un desig, es dibuixa una mena de corba resultat de la seva evolució: deixant un rastre de canvis emocionals, psicològics, morals o d’altres que li suposen un impacte al personatge. Per tant, la majoria de personatges tenen una particular vivència de despertar que, a vegades és positiva, i d’altres no. En alguns casos aquests “despertars” són conscients i/o desitjats i, en d’altres, són conseqüència d’enfrontar pors i incerteses sobrevingudes. Res que no hàgim vist o viscut a la VIDA!  

Per despertar has d’haver pres consciència que estaves adormit o adormida? Li podríem preguntar a la Blancaneus… 

Potser el primer gran despertar que vam conèixer a la infància és, justament, el de Blancaneus… La versió que hem vist, transformada per Walt Disney, és aquella en què la protagonista desperta de la mort —causada per la poma enverinada que li dona la seva madrastra— després de rebre el petó del príncep. En la versió dels germans Grimm: el príncep es perd i troba el sarcòfag de vidre enmig del bosc, ofereix or als nans per poder-se quedar amb el cos de Blancaneus. Un cop els convenç carrega el taüt per emportar-se’l. En el trasllat ensopega i la sacsejada provoca que Blancaneus expulsi el tros de poma enverinada i desperti. 

Aquest seria un exemple de despertar passiu, ja que és l’acció no consentida del príncep que fa que el personatge de la Blancaneu perdi el seu poder de decisió. Però, de quina mort desperta la Blancaneus? En la infància ens resultava difícil imaginar que, a vegades, per despertar has d’haver mort d’alguna manera…  

Afortunadament, altres títols, com El petit príncep d’Antoine de Saint Exupéry, publicada el 1943, ens han donat més amplitud de mires obrint-nos la porta a explorar nous universos plens de poesia i de descobriments.  Es tracta d’un conte que l’autor va escriure després de patir un accident d’aviació al Sàhara, on va estar quatre dies a punt de morir. Un beduí li va salvar la vida. 

Aquesta faula mítica és també una narració filosòfica que es pregunta sobre la relació entre l’ésser humà i el seu proïsme i el món que l’envolta, El petit príncep concentra, amb una senzillesa que meravella, la reflexió llarga i constant sobre l’amistat, l’amor, la responsabilitat i el sentit de la vida. Un gran aprenentatge per despertar a una nova forma d’habitar la vida. Una història que, a més, triomfa al teatre en format musical cada Nadal. 

De vegades despertar és una decisió conscient. La pel·lícula The Matrix, de Lilly i Lana Wachowski, estrenada l’any 1999, és sens dubte un dels títols de referència de la ciència ficció que combina acció, filosofia i despertar de la consciència. A través de les famoses pastilles vermella i blava que Neo ha de decidir prendre per, d’una banda, tornar a la vida “normal” i oblidar el dubte o bé traspassar la il·lusió i acceptar el seu destí. Una al·legoria de la caverna de Plató, on les persones encadenades només veuen ombres de la realitat i confonen l’ombratge amb la veritat.  

Està disponible a Amazon Video, Apple TV i Rakuten TV. 

Hi ha viatges de transformació que s’inicien en un mateix i porten a casa, exacte, de nou a un mateix. Yo, adicto n’és un exemple. La sèrie autobiogràfica de Javier Giner, protagonitzada per Oriol Pla, que ha guanyat un premi Emmy Internacional per la seva interpretació, explica el procés de desintoxicació que va viure internat en un centre. Un instint de supervivència el porta a demanar ajuda professional. I aquest gest li canvia la vida. Un viatge de l’addicció a la reconciliació. Una història honesta que commou i que va més enllà de la redempció del protagonista, ja que es desplega en un relat coral de la vulnerabilitat. 

Disponible a Disney Plus. 

Hi ha despertars, però, que poden fer trontollar els ciments familiars. A la pel·lícula Los domingos, Alauda Ruiz de Azúa, narra la història d’Ainara, una jove de 17 anys idealista i brillant que mostra cada vegada amb més fervor la seva aproximació a Deu, fins al punt de plantejar-se una vida com a monja de clausura.  

El film, que també desperta passions, encara es pot veure als cinemes. 

Tot i que si parlem de fervors i d’abraçar l’espiritualitat, llavors hem de parlar de Rosalia i el seu nou àlbum Lux. A Berghain, un dels temes més aclamats, Rosalia parla del desamor i de les devastadores conseqüències de viure amb el cor trencat amb una peça plena de simbolismes,  referències visuals i filosòfiques.  

Lluny de quedar-se en el lament, emprèn una travessia plasmada en el videoclip : Rosalia mira endins, on intenta posar ordre, i també mira enfora, cercant ajuda en la figura del joier i el cardiòleg, on l’electrocardiograma indica mort. Quan la Rosalia torna a casa s’enfronta a l’obscuritat més absoluta. És en aquest dolor, en aquest cor trencat que la llum hi pot penetrar. Rosalia, ara encarnant la Blancaneus, imatge de puresa i fragilitat, rep un missatge d’esperança a través de la veu de Bjork en forma de pit-roig. Rosalia no és la donzella de la qual parlàvem al principi que espera ser salvada, sinó l’ésser que s’endinsa conscientment en la mort simbòlica per renéixer. 

El dolor ens acosta a la veritat, a la pròpia veritat, i ressorgir és l’únic camí possible. 

Han sortit moltíssimes anàlisis al voltant de l’obra. Des d’aquí us recomanem l’anàlisi que ha fet la catedràtica de Música de la Universitat de Barcelona per al Diari Ara Magda Polo Pujadas. 

I fins aquí el Pretext d’avui al voltant del despertar, que també és un comiat. Tant de bo aquest espai que hem compartit us hagi convidat a despertar l’interès cap a nous mons i imaginaris per apreciar la diversitat i la riquesa de la vida.