Per Elisabet Alguacil i Balién

Per parlar del Pretext d’avui, dedicat a la feina, us convido a fer un viatge en el temps i l’espai. Som al Salon Indien, al bulevard des Capucines de París on, el 28 de desembre de 1895 els germans Auguste i Louis Lumière organitzen la primera exhibició pública en una projecció comercial on mostren les seves gravacions a través del seu invent, el cinematògraf, convertint en protagonistes els treballadors i treballadores de la seva fàbrica de Lyon a la històrica cinta de 50 segons Sortida dels obrers de la fàbrica.  

 Un any més tard, Alice Guy, filma la seva primera pel·lícula amb 23 anys. Valenta i independent, la seva vida laboral és el testimoni privilegiat del naixement del món modern i, a la vegada, d’una nova professió. Alice Guy és la primera cineasta de la història del cinema, tot i que no es va poder reivindicar aquest fet fins els seus últims anys de vida, ja que la seva obra va ser adjudicada al productor dels films i moltes pel·lícules havien desaparegut. 

Podeu descobrir la seva vida en la novel·la gràfica de l’Editorial Finestres Alice Guy, de Catel Muller i José-Louis Bocquet (amb traducció de Marta Marfany). El volum inclou una cronologia històrica, biografies en profunditat de tots els protagonistes, a més de bibliografia i filmografia per a qui vulgui endinsar-se en l’univers d’aquesta artista irrepetible. També podeu aprofundir en la seva vida a través del documental La pionera, de Pamela Green, el qual combina investigació detectivesca i biopic. El trobeu a Filmin.  

Per tant, el naixement del cinema, tal i com el concebem avui dia, neix testimoniant l’àmbit laboral i ho ha seguit fent amb major o menor interès, crítica o judici al llarg de la seva història, fins als nostres dies, perquè us vull parlar d’una pel·lícula de 2023 titulada Perfect days, de Wim Wenders (director de la memorable Paris, Texas) que té com a protagonista Hirayama, un home que es dedica a netejar els lavabos públics de la ciutat de Tòquio i que, en el seu temps lliure, és amant de la música (té una col·lecció de cintes de casset dels anys 70 i 80), llegeix Faulkner, va en bicicleta i estima els arbres, els quals fotografia amb una càmera analògica. 

La pel·lícula aconsegueix mostrar la bellesa de la quotidianitat, explicar el benestar d’una vida senzilla que ha hagut de ser conquerida. Hi ha presència, humanitat, una mirada que ofereix el temps que necessiten les coses per esdevenir-se… 

El dia a dia del personatge és un ritual gairebé coreografiat. Admirem la seva rigorositat a la feina, el seu fer metòdic. A mesura que avança la història descobrim la importància d’haver assolit aquest ritual. Disponible a Movistar+ i a Apple TV+ .

 A les antípodes d’aquesta història hi trobem la sèrie de 2001 The office de Ricky Gervais i Stephen Merchant. Aquesta ficció va dur el gènere de la sitcom, comèdia de situació, un pas més enllà, creuant el gènere de la comèdia amb el fals documental (o mocumentary) per mostrar el gris dia a dia de l’oficina d’una empresa que es dedica a la venda al major de paper. Aquesta hibridació, que se serveix de les convencions del documental amb finalitat còmica, va ser una novetat que després han reproduït altres comèdies seriades com Modern Family. 

Ricky Gervais n’és creador i encarna David Brent, un personatge que desenvolupa la seva feina intentant agradar els seus empleats i empleades quan en realitat, ningú el suporta. I com ho sabem això? Doncs perquè a través de la càmera en mà som testimonis de la rutina de les persones treballadores, les quals també parlen a càmera a través d’entrevistes, trencant la 4a paret. El públic és espectador del contrast entre el que expliquen i el que veiem, produint una comicitat hilarant. 

La sèrie va tenir diversos remakes, però un dels més reeixits és el que es va fer als Estats Units, on va durar 9 temporades, protagonitzada per Steve Carell les 7 primeres. La podeu veure a Prime Video i a Sky ShowTime. 

 I sense deixar el context d’una oficina parlem d’una altra sèrie que, després de tres anys de silenci, torna amb una segona temporada molt esperada. Em refereixo a Severance (Separación), creada per Dan Erikson i que compta amb Ben Stiller com a productor executiu i director de la majoria dels seus capítols. 

Dan Erikson, el seu creador i guionista principal, va treballar darrera d’un escriptori per a diverses multinacionals. Aquella experiència vital va ser la llavor d’aquesta sèrie. Erikson explica: “Ho vivia com una cosa traumàtica, però a la vegada sabia que m’havia de sentir afortunat per tenir una feina. Cada matí imaginava la possibilitat de teletransportar-me directament a les 5 de la tarda, quan acabava la meva jornada laboral. És estrany trobar-te a tu mateix desitjant no existir durant un terç del teu dia”. Aquest desig de dissociar la seva vida va fer que el 2016, a les pauses del dinar, es posés a escriure el guió d’aquest plantejament. Amb aquesta ficció, doncs, passem de les comèdies d’oficina al thriller d’oficina, ja que el relat arrenca amb un curiós experiment que la companyia Lumon Industries aplica als seus empleats i empleades. De forma quirúrgica, a través de la implantació d’un xip, separen les memòries de la vida laboral i de la vida personal. Quan entren a la seu de Lumon no tenen accés als records de la persona que són fora de l’oficina, i al revés, a fora tampoc recorden què hi han fet a dins. 

Mark, personatge interpretat per l’actor Adam Scott, és un dels que ha acceptat formar part del projecte. Des que va perdre la seva dona, dos anys enrere, prefereix oblidar per fugir del seu estat de dol, fins que un bon dia el seu cap desapareix sense donar explicacions, moment en què comença a fer-se preguntes sobre les intencions reals de l’empresa.   Una estranya manera de conciliar vides? La feina es converteix en un refugi o en una presó? Ho podeu descobrir a Apple TV+  

Si bé la feina pot arribar a ser un fals refugi, el que és cert és que també pot ser un espai on crear vincles satisfactoris. Aquest és el cas de les tres protagonistes de la pel·lícula La llum que imaginem, de la directora Payal Kapadia, estrenada aquest 2025. Les tres dones, de diferents generacions, comparteixen feina i amistat en un hospital de la ciutat de Mumbai. Totes tres són migrants que han deixat enrere els seus pobles per trobar l’oportunitat d’una vida millor, de més llibertat, malgrat que la seva situació s’acaba precaritzant. La seva amistat fa front a les dificultats que, en una gran urbs, tres dones soles afronten: la més gran ha enviudat recentment i és expulsada de la ciutat per la creixent gentrificació, la de mitjana edat viu lluny del seu marit, que es va traslladar a treballar a Alemanya i fa temps que no en sap res, la més jove i rebel viu un amor clandestí amb un noi musulmà mentre la seva família li prepara un matrimoni concertat. 

La música, els tempos de la càmera, la fotografia i la forma de mirar aquestes dones, amb sensibilitat i poesia, fa que ens il·luminem amb aquesta llum vista i desitjada des de la foscor, i que hi anem amb elles, que anem cap a la claror. En el seu cinema hi ha una reivindicació de la unió, ja sigui de les persones treballadores o de les dones. Allò col·lectiu coma forma de desafiar el poder, de trobar una esperança en el canvi. 

La llum que imaginem es va emportar el Grand Prix del Festival de Cannes i està disponible a la cartellera, on gràcies al boca-orella, està resistint setmana rere setmana. 

I tanquem el Pretext laboral amb un apunt teatral sobre L’alegria que passa, el musical de Dagoll Dagom que revisita el clàssic de Santiago Rusiñol, portant-lo a la contemporaneïtat a través de la dansa, la música i el teatre. L’alegria que passa de Santiago Rusiñol va ser estrenada al Teatre Romea l’any 1898 esdevenint una de les peces teatrals més representades de l’època. La versió de Dagoll Dagom és l’últim espectacle de creació de la seva brillant trajectòria. 

L’obra, disponible a la plataforma 3CAT, explica com la monotonia d’un poble gris i industrial veu trencada la seva rutina laborable amb l’arribada d’un gran espectacle musical. Aquesta última recomanació vol ser un petit homenatge a la companyia degana del teatre musical a Catalunya, i és que Dagoll Dagom diu adeu aquest 2025 inflant les veles de Mar i Cel al Teatre Victòria per última vegada.