Per Elisabet Alguacil i Balién

Una dona de mitjana edat serveix un plat de cigrons a la seva filla, inicien una conversa que va creixent en tensió i la mare, controladora i exigent de mena, deixa anar una d’aquelles frases que cauen a sobre com una llosa: “Jo el que vull és que siguis feliç”. Aquesta és una de les escenes de l’obra de teatre Del fandom al troleig, una sàtira del bla bla bla, que s’ha pogut veure recentment a la Sala Beckett, creada i dirigida per la Berta Prieto (coguionista i actriu a la sèrie Autodefensa i cocreadora amb Lola Rosales de la peça teatral “Derecho a pataleta”).  

Els personatges de l’obra cerquen una felicitat imposada per les altes exigències i els estàndards d’èxit que les condemna a una insatisfacció vital i una preocupació exagerada, desviant-se completament dels seus anhels. Paula Miró, una de les protagonistes, creu que no és feliç perquè és massa intel·ligent i, en la cerca d’una solució per posar fi al seu malestar i patiment, decideix injectar-se bótox al cervell. Per deixar de patir, com més tonta millor. I em fa pensar amb una frase atribuïda a Sèneca, el filòsof estoic, que diu: “Si quieres vivir feliz, no te importe que te crean tonto”, sostenint que la felicitat no depèn de les circumstàncies externes, sinó de la nostra actitud envers aquestes. 

Però no ens desviem de la funció… És gràcies al treball documental d’un altre personatge de l’obra: Ximena White, -guionista i directora moderna i feminista-, interpretada per la cineasta Irene Moray que debuta com a actriu, que coneixem la història vital de Paula Miró, i la seva particular transició cap a un imparable procés d’estupidització personal. 

L’obra, a més, presenta una estimulant diversitat de llenguatges i gèneres: teatral, documental, cinematogràfic, comèdia musical, stand up comedy, l’autoparòdia… barrejant situacions realistes amb gags de comèdia destripada. 

Si en aquesta dramatúrgia la Paula fuig de l’ansietat tornant-se estúpida, el protagonista de la pel·lícula d’Alice Rohrwacher Lazzaro felice viu aliat amb la candidesa i una bondat extrema,  instal·lat en un particular estat de felicitat.  

El film narra la vida d’un petit vilatge italià allunyat del món, La Inviolata, on els camperols viuen enganyats per la Marquesa de Luna en un sistema feudal que els esclavitza a les acaballes del segle XX. En aquesta comunitat hi viu Lazzaro, un jove camperol d’una bondat excepcional que pateix els abusos de la seva família i de la comunitat. Un estiu Lazzaro es fa amic del fill de la Marquesa, Tancredi, qui li demanarà ajuda en la simulació del seu propi segrest. Aquesta relació el portarà a conèixer el món modern, el món civilitzat, on descobrirà que la gent també hi viu enganyada i és esclava d’un altre sistema que també afavoreix i perpetua les injustícies. 
Lazzaro funciona com un personatge mitològic, capaç de revelar les veritats dels altres, fent-los de mirall. La directora no se serveix del típic viatge de l’heroi on el personatge protagonista experimenta un canvi vital, sinó que fa que l’entorn canviï al voltant de Lazzaro, que posseeix l’únic element immutable del film: la seva bondat.  

Alice Rohrwacher és una cineasta que viu el cinema com un acte de confiança i per això roda en cel·luloide per fugir de l’obsessió de control que sent que ens governa en els nostres temps. La pel·lícula es fa en el moment en què es filma, no a la sala de postproducció. I es fa entre tot l’equip de rodatge. 

Alice explica que l’actor protagonista, Adriano Tardiolo, que va debutar al cinema encarnant Lazzaro, no volia participar del film: no li interessaven els diners ni la fama, i aquest va ser encara un motiu de més pes perquè la directora el volgués convèncer per participar de la pel·lícula. Al final va accedir-hi atret per l’experiència humana que podria extreure’n. La pel·lícula no l’interessava, sinó el camí, el procés de fer-la.  

Lazzaro felice, estrenada el 2018, és una faula neorrealista que, a més de fer una crítica social, va més enllà i ens fa viatjar al realisme màgic, jugant amb simbolismes i seduint-nos d’una forma estranya que ens genera preguntes… La nostra societat té espai per la innocència de Lazzaro? L’ego ens allunya de la felicitat? La bondat ens hi apropa?  

Més enllà d’aquestes preguntes, el que és cert és que la pel·lícula la podeu mirar a Apple TV i a Filmin. 

La tercera recomanació del Pretext d’avui va de llibres, del llibre autobiogràfic de l’escriptora anglesa Jeanette Winterson editat per Edicions del Periscopi, que ens porta a una pregunta: Per què ser feliç quan podries ser normal?  

Aquest és el títol del llibre, una pregunta que l’escriptora pren de la boca de la seva mare adoptiva, la senyora Winterson, quan amb 16 anys li diu que s’ha enamorat d’una altra noia. Davant d’aquesta reacció, l’autora inicia l’exploració d’aquesta pregunta i es llança a la recerca de la felicitat fugint de casa dels pares adoptius, d’una infància de mancances afectives i de penúries, molt condicionada pel fervor religiós de la senyora Winterson, abduïda per la religió i el pecat. “Crec que a la senyora Winterson [escriu l’autora] li feia por la felicitat. Se suposava que Jesús t’havia de fer feliç, però no t’hi feia”. En aquesta infància grisa viscuda a Accrington, al nord d’Anglaterra, en cases humides amb vàters comunitaris a l’exterior, l’amor pels llibres és la taula de salvació de la protagonista, que decideix llegir-se, de la A a la Z, tots els títols de la literatura clàssica anglesa. 

Winterson és capaç de transformar el seu patiment i emprendre l’exploració de la felicitat a través de l’amor i de la recerca de la seva identitat a partir de la cerca de la seva mare biològica.  El llibre té la virtud de ser colpidor, divertit i sarcàstic a la vegada. L’autobiografia està feta amb un humor que desarma i que fa d’aquesta una història inoblidable.  

I si voleu arribar a un estat de serenor i d’acollida, especialment indicat per a aquests dies de recolliment que ens porta el final de la tardor i l’inici de l’hivern, us recomano especialment la sèrie Totes les bèsties petites i grosses / Todas las criaturas grandes y pequeñas.  

La sèrie, que estrena la seva 5a temporada a Filmin, fa una adaptació televisiva dels cèlebres llibres del veterinari i escriptor James Herriot, després de la mítica sèrie homònima que es va emetre a Anglaterra entre 1978 i 1990. 

Siegfried Farnon és un excèntric veterinari que decideix contractar el recentment llicenciat James Herriot com a ajudant en la seva consulta a Skaldale House, Darrowby, un poble situat a les valls de Yorkshire, Anglaterra. Al costat d’ells, trobem al Tristan, el germà petit del Siegfried, la Helen, filla d’un granger de la zona, i la Sra. Hall, l’entranyable majordoma de la casa. 

Històries amables, paisatges idíl·lics, personatges bondadosos i carismàtics. Una ficció que ens connecta amb el plaer d’imaginar que formem part d’aquesta família, que cada desembre pica a la porta de casa. 

La trobeu completa a Filmin i les dues primeres temporades a RTVE Play.  

I fins aquí arriba aquest Pretext d’hivern acompanyat per la cançó Mañana de Sílvia Pérez Cruz, que posa música al poema d’A na Maria Moix. També han sonat Excellence de Jorge da Rocha i Not slaves, d’ELE i Nach.