Hi ha pantalles relativament fàcils. N’hi ha d’altres que costen un munt de passar, anem “perdent vides” i energia i ens tornem a trobar a l’inici. Requereixen agilitat, constància, valentia… Hi ha aprenentatges molt durs. Les habilitats que anem adquirint en cada pantalla les anem posant a la motxilla i les utilitzem en les situacions posteriors. 

 Una crisis per mi és com un “megapantallazo”: costa molt superar-lo, moltíssim.. però quan ho aconseguim, ens hem fet persones molt més sàvies, ens hem acostat a passos de gegant a la nostra essència. En definitiva, hem desaprès moltes coses per poder aprendre unes altres de noves que ens permetran desenvolupar-nos molt millor en el nou medi, en la nova pantalla. Cada pantalla ens fa de mestres i nosaltres, d’alumnes. 

Podem decidir no passar pantalla per cansament, perquè no en tenim ganes, pel que sigui… però això  ens produirà una certa buidor interior, perquè no estarem desenvolupant el màxim les nostres capacitats, ni habilitats ni el més important: el nostre do. Això ens farà estar disconformes amb nosaltres, ja que l’objectiu d’anar passant pantalles és justament aquest: anar-nos descobrint, anar-nos traient capes com una ceba per anar aproximant-nos a qui realment som. 

Tard o d’hora, ens aixecarem per passar la pantalla que ens fa mandra afrontar. I si no ens aixequem pel nostre propi peu, ja veureu que apareixerà un terratrèmol o un gladiador amb espasa (això depèn del videojoc, hehe..) que ens obligarà a aixecar-nos i sí o sí, haurem de tirar endavant.