Sovint associem el celebrar amb brindar per allò aconseguit. Per les fites, pels resultats, pels objectius assolits.

Però… i si celebrar fos molt més que això? I si celebrar fos una manera de viure?
Una actitud davant el que som, el que ens passa i el que compartim.

Vivim en un temps que ens empeny constantment a anar més enllà. A fer més, a ser més, a demostrar més. Un temps travessat per una autoexigència subtil —i a vegades no tan subtil—que ens promet una felicitat que sempre sembla estar una mica més endavant, una mica més amunt, una mica més enfora.

Potser per això, després de ja més de 15 anys de trajecte, sentim que el que toca no és només mirar enrere. És celebrar. Celebrar el que hem construït, sí. Però sobretot celebrar el que hem viscut. Les persones que han passat, les que hi són i les que vindran. Els batecs compartits – els TICs i els TACs –, els silencis plens, els moments de dubte i els de claredat. Celebrar-nos com a equip. Celebrar la comunitat. Celebrar el camí.

Perquè si alguna cosa hem anat descobrint al llarg dels anys és que el benestar no arriba quan tot està bé, sinó quan ens permetem habitar el que és.

I en aquest aprenentatge, ha anat prenent forma una certesa: moltes de les fonts de malestar que ens travessen no venen de fora, sinó dels relats -per no dir mandats- que ens expliquem -per no dir imposem- sobre com hauríem de viure, estimar, sentir o triomfar. Uns mites que ens pressionen, ens allunyen de nosaltres mateixes i de l’essencial.

D’aquesta inquietud neix també un dels projectes més significatius d’aquest any: el llibre El malestar de la felicidad. Desmontando mitos para habitar el bienestar, una invitació a qüestionar aquestes narratives i a obrir espais més honestos, més autèntics, més humans, més habitables. Un llibre que per cert, també durant aquest any hem anat donant forma de curs online, creat amb l’objectiu que sigui un espai significatiu on cultivar-se des de la consciència.

Perquè potser tornar a l’essència no és arribar a cap lloc nou, sinó deixar-nos ser qui som. Alliberar-nos de tot el que sobra per “recordar” —tornar a passar pel cor— allò que ja som. I des d’aquí, començar a viure amb una altra mirada. Una mirada que no busca tant arribar, sinó celebrar mentre caminem.

Així, aquesta memòria no pretén ser només un recull d’accions, xifres o projectes. És una oportunitat, una pausa, un lloc per prendre perspectiva, per reconèixer i agrair el camí recorregut.

Recuperant la metàfora de Julio Cortázar a Instrucciones para subir una escalera, potser ens cal, de tant en tant, atrevir-nos a pujar les escales d’esquena. No per avançar més ràpid, sinó per mirar el camí recorregut amb més deteniment, per reconèixer cada passa feta i no només el que ens queda. Potser així viuríem amb menys pressa, amb menys estrès, amb menys ansietat… i amb més presència, amb més benestar.

Per tot plegat, avui fem memòria, per celebrar-nos. Per donar valor a tot allò que s’ha mogut, sovint invisible, però profundament transformador. Per reconèixer el privilegi de caminar acompanyats/des, i per seguir acollint i tenint cura d’aquest espai compartit on el benestar es construeix entre totes i tots.

Gràcies a totes les persones que formeu part d’aquest viatge —equip, col·laboradores, aliances, participants, comunitat— perquè sense vosaltres res d’això tindria sentit.

Seguim.
Seguim despertant.
I sobretot, seguim celebrant.