Segons la Viquipèdia, la intel·ligència artificial és una part de la informàtica dedicada al desenvolupament d’algoritmes que permeten a les màquines percebre el seu entorn i utilitzar l’aprenentatge per a decisions intel·ligents o, si més no, comportar-se com si tinguessin una intel·ligència semblant a la humana.[ 

Tot i que l’associem a l’era moderna, l’interès de les persones per mecanitzar el raonament humà es remunta a temps molt llunyans. La sospita que pensar equival a aplicar regles ja la trobem, com a mínim, a la Grècia Antiga. Si hi ha lògica, hi pot haver màquina.  

I així és com la filosofia va començar a imaginar circuits abans que existissin els cables. 

Aristòtil va ser el primer a desgranar de manera estructurada un conjunt de regles, els sil·logismes, que descriuen una part del funcionament de la ment humana i que, seguint-les pas a pas, produeixen conclusions racionals a partir de premisses donades. La forma més general d’un sil·logisme es construeix segons aquest tipus: “Tots els homes són mortals. En Joan és un home. Per tant, en Joan és mortal». Aquest mètode, origen de la lògica, va servir de base i d’eina durant segles a científics, filòsofs i matemàtics. 

Ars Magna

D’entre aquestes figures, en destaca especialment una a qui la lògica aristotèlica inspirà a construir la primera màquina de pensament. L’any 1274 naixia l’Ars Magna Generalis Ultima, o Ars Magna, la culminació mecànica de l’obra principal de Ramon Llull, un sistema filosòfic de notació simbòlica per exposar la veritat última (és a dir, la cristiana) als infidels d’una manera tan clara i meridiana que fins i tot els musulmans més fanàtics poguessin apreciar-la sense possibilitat d’error. Operant uns dials i palanques, girant manovelles i fent donar voltes a un volant, les proposicions i tesis es movien al llarg d’unes guies i s’aturaven davant la posició positiva (certesa) o negativa (error) segons el que correspongués. Aquesta tècnica ha estat considerada com una de les primeres formes de processament de la informació i de la lògica algorítmica. Per Llull, però, era molt més: la màquina podia provar per si mateixa la falsedat o certesa d’un postulat, sense rèplica. 

Tot i el fervor amb què va ser acollida pels seguidors lul·lians, la jerarquia catòlica va rebutjar-la temorosa que es pogués difuminar la diferència entre la veritat natural i la sobrenatural. 

I és que tota tecnologia disruptiva, quan apareix, genera recel i, sobretot, por. 

L’any 1818 es publicava Frankenstein o el Prometeu modern. La novel·la de Mary Shelley, obra fundacional de la ciència ficció i una de les més venudes de tots els temps, plantejava la creació de vida de manera artificial, i perfilava, així, la idea de la ciència com a eina de poder sobre la natura.  

La criatura, construïda amb parts humanes, té cos, té ment i, sobretot, té emocions. Tanmateix, és rebutjada. En el fons, si acaba convertida en un monstre, no és per la seva condició, sinó per la nostra resposta a ella. “Em vas donar la vida, però no em vas donar amor”, repeteix el protagonista al seu creador, Víctor Frankenstein, en un moment de l’obra. 

Mite modern del progrés desbocat, la criatura de Shelley és una crítica profunda a la ciència sense responsabilitat moral i una al·legoria de la naturalesa humana: competitiva, egocèntrica i, en el fons, al·lèrgica a la diferència. 

Però, sobretot, planteja una pregunta poderosa: si les màquines poden ser intel·ligents, què vol dir ser humà? 

132 anys després, al 1950, Alan Turing, matemàtic brillant i pare de de la computació moderna, publica un article pioner on relata l’experiment mental que bateja com a ‘joc d’imitació’. La prova és la següent: una persona en una habitació aïllada planteja preguntes a un home i a una dona que es troben en una altra sala, sense contacte visual amb l’interrogador. Aquest va rebent les respostes per escrit i intenta determinar el sexe de tots dos. L’home mira d’enganyar-lo, mentre que la dona l’ajuda a escollir el jugador correcte.  

Més endavant, en el seu article Turing planteja una nova versió del joc partint de la següent qüestió: “què passaria si substituïm l’home per una màquina que sigui capaç d’enganyar l’interrogador amb respostes semblants a les humanes?” La seva hipòtesi és ben clara: un ordinador pot anomenar-se intel·ligent si és capaç d’enganyar un humà i fer-li creure que ell també ho és.  

Avui, milions de persones utilitzem una versió modernitzada del test de Turing cada vegada que ens registrem a un web, el sistema CAPTCHA, acrònim en anglès de les paraules  “Test de Turing públic i completament automàtic per diferenciar a màquines d’humans”.  

La convivència entre intel·ligència artificial i persones de carn i ossos ha deixat de ser una promesa futurista per convertir-se en una realitat. I l’ambició continua: no volem una màquina que pensi com nosaltres. Volem enginys que ho facin millor. 

Febrer de 1996, Filadèlfia, Pensilvània. La supercomputadora d’IBM Deep Blue i el campió del món d’escacs Garri Kaspàrov s’enfronten al primer matx d’escacs persona-màquina. Després de perdre una partida, entaular-ne dues, i guanyar-ne tres, Kaspàrov venç Deep Blue per 4–2.  

Un any més tard, però, arriba el matx de revenja, una partida que passarà a la història com “l’esdeveniment escaquístic més espectacular mai vist”. Una nova versió, anomenada Deeper Blue —blau més fosc—juga de nou contra Kaspàrov el maig de 1997, i venç en 6 partides, cosa que el converteix en el primer ordinador a derrotar un campió del món, ni més ni menys que al número u del rànquing mundial des del 1985. 

Després d’aquella vivència, Kaspàrov es va endinsar en el món de la IA, i actualment predica: “no hem de tenir por de les màquines. La IA no ens està reemplaçant, ens està promocionant”. 

Tanmateix, el 30 de maig del 2023, els principals creadors de la IA, entre ells Sam Altman, director executiu d’Open eiai, signaven una carta oberta de tan sols 22 paraules que deia així: “Mitigar el risc d’extinció de la IA hauria de ser una prioritat mundial juntament amb altres riscos a escala social, com ara les pandèmies i la guerra nuclear”. 

D’això fa dos anys i ara ChatGPT ja és un company inseparable de la nostra quotidianitat, a qui atorguem coneixement i sovint, també poder de decisió. Amb més de 600 milions d’usuaris únics mensuals, estem davant del que molts consideren el canvi més dràstic des de la Revolució Industrial i, potencialment, encara més gran.  

A les revolucions anteriors els éssers humans seguien sent el motor de l’economia i de les relacions socials, però la IA pot canviar això. Si arribem a un punt en què ens pugui reemplaçar en la majoria de les tasques, fins i tot en les intel·lectuals i relacionals, on ens deixa això? Quin serà el nostre rol a partir d’ara? Si una IA pot arribar a fingir emocions millor que un humà, a pensar millor i a produir més i millor, a nosaltres ens importa realment que sigui una màquina? 

Com Victor Frankenstein, acabarem consumits per la nostra pròpia criatura?