Quan escoltem aquest tema de Richard Strauss immediatament ens connecta amb la famosa pel·lícula de Kubrick 2001, Una Odisea a l’espai i de cop i volta ens ubica en el territori de l’albir, de la gènesi, del big bang, del naixement d’una època. Aquest tema, com La primavera de Vivaldi (un altre mite musical) també ens remet als inicis, en aquest cas d’una nova estació de l’any, de la natura, de la vida, de noves formes de fer, …
Alguns inicis els escollim i hem de gestionar les expectatives que tenim.. D’altres ens atropellen i posen a prova la nostra resiliència o gestió del canvi. En la feina, en la salut, en l’amor, en l’escola, en la vida…
La por a la pàgina en blanc; el temor a no donar la talla; la dificultat de concretar, d’accionar, de decidir; la necessitat de tenir respostes; la pressió autoimposada per encertar-la; són amigues del procrastinar i seguir postergant sense que mai arribi el moment oportú on tots els astres s’alineïn.
Julia Cameron i el seu camí creatiu
No li diguis mandra a la incapacitat per començar. Digues-li por. *** La clau per superar la por de la pàgina en blanc és simplement començar a crear.
Aquestes són paraules de Julia Cameron (Libertyville, 1948), escriptora, professora, periodista, artista, cineasta, dramaturga i compositora nord-americana. Les cites estan extretes del seu llibre The Artist’s Way -El camí de l’artista- , un best-seller internacional publicat el 1992 que ha inspirat, entre d’altres, el procés creatiu d’autores com Patricia Cornwell, Elizabeth Gilbert o el de la cantant Alicia Keys. També ha escrit altres obres de no-ficció, contes i assaigs, així com novel·les, obres de teatre, musicals i guions.
Julia Cameron neix el 1948 a Libertyville, Illinois, però passa la seva infància als suburbis de Chicago. Temps després es trasllada a Washington D.C. i estudia periodisme a la Universitat de Georgetown, carrera que acaba a la Universitat de Fordham (Nova York).
En acabar els estudis, comença a treballar com a periodista al “Washington Post”, i poc després ho fa a la revista dedicada “Rolling Stone”.
El 1976 es casa amb el director de cinema Martin Scorsese, de qui es divorcia només un any més tard després de tenir la seva filla, Domenica Cameron-Scorsese. Scorsese s‘havia enamorat, ni més ni menys, de Liza Minnelli, a qui va conèixer durant el rodatge de ‘New York New York’.
Julia Cameron
El 1978 arriba a un punt de la seva vida en què l’escriptura i la beguda ja no poden coexistir. Decideix deixar d’abusar de les drogues i l’alcohol (li provocaven desmais, paranoia i psicosi – a les memòries Floor Sample detalla la seva caiguda en l’alcoholisme i l’addicció a les drogues-) i comença a fer classes d’escriptura creativa sobre com enfrontar el bloqueig creatiu. És durant aquesta etapa quan escriu el llibre The Artist’s Way, basat en la seva feina i experiència.
I és justament per aquesta obra que avui hem escollit Julia Cameron per parlar dels començaments. Qui no ha patit mai la síndrome de la pàgina en blanc? I no només a l’hora d’escriure… Nosaltres, sense anar més lluny hem de confessar, que la darrera vegada que l’hem viscut ha estat amb l’elaboració d’aquest programa.
A ‘El Camí de l’artista’ Julia Cameron ens mostra com recuperar la nostra creativitat mitjançant un programa exhaustiu en què ens ensenya a superar els bloquejos mentals, com la por, la gelosia, les creences limitadores, les addiccions i altres forces inhibidores, i a reemplaçar-los mitjançant la confiança artística. Convertit amb el temps en un clàssic dels llibres d’autoajuda, és l’obra perfecta per treure l’artista que portem a dins i mostrar-ho als altres.
Actualment, al seu perfil d’Instagram, hi podem trobar cada dia una cita sobre la creativitat, així com algunes mini-lliçons que per ajudar a despertar la inspiració.
Pretextos culturals: sobre els començaments memorables a la ficció
Per Elisabet Alguacil
Anoche soñé que volvía a Manderley…
En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme.
La señora Dalloway decidió que ella misma compraría las flores.
El día que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo.
Al despertar Gregorio Samsa una mañana, tras un sueño intranquilo, se encontró en su cama convertido en un monstruoso insecto.
Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado y no me esperaba nadie.
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons.
Reconeixes aquestes frases?, aquests començaments de novel·les? Els presento, per ordre d’aparició:
- Rebeca, de l’escriptora anglesa Daphne Du Maurier
- El Quixot, de Miguel de Cervantes
- La senyora Dalloway, de Virginia Woolf
- Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez
- La metamorfosi, de Kafka
- Nada, de Camen Laforet
- Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà
Són començaments memorables, impactants, suggerents, que ens anticipen el conflicte i, fins i tot, ens anuncien com acabarà la novel·la…
Hi ha d’altres inicis que són més expeditius i que, com fa Chuck Palahniuk [Chac Polonék], a Asfixia, desafien la persona lectora des de la primera línia:
“Si vas a leer esto, no te preocupes. Al cabo de un par de páginas ya no querrás estar aquí. Así que olvídalo. Aléjate. Lárgate mientras sigas entero. Sálvate. Seguro que hay algo mejor en la televisión”.
Què m’en dius? Tot un repte, oi?
També s’adreça a la persona lectora Italo Calvino a la seva obra Si una noche de invierno un viajero. En aquest cas d’una forma menys descoratjadora…
“Estás a punto de empezar a leer la nueva novela de Italo Calvino, Si una noche de invierno un viajero. Relájate. Recógete. Aleja de ti cualquier otra idea. Deja que el mundo que te rodea se esfume en lo indistinto. La puerta es mejor cerrarla; al otro lado siempre está la televisión encendida. Dilo en seguida, a los demás: «¡No, no quiero ver la televisión!» Alza la voz, si no te oyen: «¡Estoy leyendo! ¡No quiero que me molesten!» Quizá no te han oído, con todo ese estruendo; dilo más fuerte, grita: «¡Estoy empezando a leer la nueva novela de Italo Calvino!» O no lo digas si no quieres; esperemos que te dejen en paz”.
La manera com comença una història és clau per decidir si ens impliquem en una lectura. Si seguim veient el segon capítol d’una sèrie. Si ens mantenim assegudes a la butaca d’una sala de cinema fins que encenen les llums.
‘Círculo cerrado’
He començat pel final, i això que estem parlant dels començaments, però com va escriure el poeta T. S. Eliot ‘In my end is my beginning’… Cita que em connecta amb la sentència amb la qual arrenca la sèrie Círculo cerrado de Steven Soderbergh, que podeu veure a la plataforma HBO Max: “Nunca empieza y, por tanto, nunca termina”.
La sèrie està basada en una pel·lícula i una notícia: la pel·lícula El infierno del odio, la cinta policíaca d’Akira Kurosawa de l’any 1963 que parla d’un segrest fallit. I la notícia: una que feia referència a una xarxa criminal que assessinava persones per cobrar els diners de les seves assegurances.
La sèrie comença amb l’assassinat d’un important membre de la màfia guayanesa de Nova York a mans d’un sicari. La família del difunt interpreta aquest assassinat com una suposada maledicció ancestral que els aguaita, i que els connecta amb un episodi que va tenir lloc 20 anys enrere… fet que posarà el focus en una altra família: la família dels Browne, una família acomodada que ha fet fortuna amb el show televisiu de l’avi Jeff (interpretat per Dennis Quaid), que ha permès fer carrera a la seva filla Sam (encarnada per Claire Danes) i al seu marit Derek.
Al llarg dels capítols anirem descobrint secrets familiars, equívocs, confusions… La ficció juga amb la simbologia del cercle com a metàfora, a la vegada que estructura el relat. En una de les trames, aquesta figura geomètrica també s’usarà com a ritual per revertir la maledicció familiar. Fins i tot la càmera gira 360º en ocasions, com a recurs…
No hi ha un punt d’inici i un punt final. És l’etern retorn… malgrat que la història pretén tancar el cercle, revelant-nos la causa de tots els mals.
Sobre el tòpic dels 'L’únic que has de fer és actuar’
Hi ha frases que per molt encertades que puguin semblar-nos enlloc d’estimular-nos acaben entorpint-nos, ja que cauen com lloses d’imperatius exigents i suats per aquest saber popular, que des del seu altar universal ens dicta la lliçó i que poc entén de la singularitat humana, vulnerable i particular de qui camina.
La clau per connectar amb l’espurna potser segurament no està en el sentit o en el contingut de la frase: convindríem que actuar o donar petites passes segurament ens pot ajudar a moments. Què tal si parem atenció en canviar el to i en apropiar-nos de les decisions? En desmarcar-nos de “l’haver de” imperatiu per visitar el territori del “voler”? Què tal si ens atrevim a passar de l’obeir el que hauríem de fer a estimar el que volem fer? Així potser canviarem també el sistema operatiu i passarem d’un pensament autòmata a un altre de creatiu.
Em serveixo precisament d’una cita d’El Camí de l’Artista de Julia Cameron per seguir elaborant-ho, diu: “Volem fer alguna cosa però pensem que ha de ser la cosa correcta, de manera que ens referim a alguna cosa important. Nosaltres som l’important i la cosa que fem pot ser festiva però petita”.
La cosa correcta té a veure amb l’exigència de fer-ho bé. Mentre ens perdem en l’examen perdem de vista el més important: nosaltres, la vida, jugar, crear, estimar i gaudir del camí, de viure.
I si no surt bé què? Perdem molt més quan no juguem oi?
Potser les preguntes davant quelcom que volem fer o volem que passi serien d’entrada: Què més tens a més de por? Quant t’il·lusiona això?
I ara sí podem tornar a la pregunta: Quina petita passa et ve de gust i sents que pots fer ara mateix en el camí cap això que vols que passi?
I si enlloc de preocupar-nos per perdre ens adonem que tenim una possibilitat per seguir guanyant experiències i vida?
Una mirada endins: recuperar l'autoria de la nostra vida
Tot inici és un viatge cap a la nostra essència, cap allò innombrable que respira més enllà de la definició, de l’etiqueta. Tenim la possibilitat de ser i connectar amb el contingut més enllà del continent que ens emmarca. Quan el contingut emergeix amb suficient força l’inici s’esdevé per decantació. Obrim portes, abracem dubtes, per descobrir, retrobar i alliberar el nostre cabdal creatiu. Permetem que brolli la impermanència que ens transcendeix en noves actualitzacions de qui som i del que podem. Ens renovem en noves històries que ens expliquen atrevint-nos a tancar alguns capítols ja caducs. Recuperem l’autoria: l’autoritat per apropiar-nos de les nostres pàgines de vida per escriure el que ens batega. Començar és enfocar-se i decidir sobre el que sí, de moment, i el que no.
Bonus track: preguntes regal per acabar
- De quina manera relaciones el viatjar amb el començar?
- Quins nous inicis has tingut amb tu en un viatge?
- Quants començaments tens al llarg d’un dia, d’una setmana, d’un mes, d’un any en forma d’aprenentatges?
- Què seria de nosaltres o com ens llevaríem del llit si no tinguéssim la possibilitat de començar i reiniciar?
Un article de:
Mariona Rabasa,
comunicadora audiovisual i responsable de
comunicació d’El despertador.
Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador.
Categories: Creativitat, Ràdio, Uncategorized @ca
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.
Curs online: En veu femenina. Lideratge i relacions æfectives. Amb Anna Soriano, codirectora d’El despertador.
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio (Parte II) Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.