Per Elisabet Alguacil i Balién

A l’assaig Una habitació pròpia, que Virgina Woolf va publicar el 1929, l’autora britànica reflexiona sobre el fet que, a la major part de la literatura de ficció, la presència d’un personatge femení està justificat a causa del seu vincle amb un personatge masculí existent, de manera que la transcendència i el pes del personatge femení prové d’aquest lligam. 
 
Inspirada en aquesta crítica, l’any 1985, l’autora de còmics Alison Bechdel recupera aquesta idea al seu còmic The Rule, on la protagonista fa constar que només està disposada a veure una pel·lícula si compleix amb els següents requisits: 
 
1. Apareixen almenys dos personatges femenins. 
2. Es mencionen els seus noms. 
3. Tenen una conversa que no gira al voltant d’un home. 
 
Aquests 3 elements configuren el test de Bechdel, que reivindica la presència de personatges femenins rellevants, més enllà del tipus de vincle que encarnen en la història i de la seva relació amb la resta de personatges. Us animo a que feu la prova abans de veure la propera pel·lícula o sèrie per comprovar si supera aquest test. Molta sort!  
 
I és que en el Pretext d’avui indaguem sobre els vincles i l’art d’acompanyar. I ho fem començant per una de les relacions que més pàgines i minuts ocupa en la ficció i la no-ficció: em refereixo a la família, on podem enumerar llargues llistes de títols on no poden faltar-hi The Sopranos (amb permís dels Simpson, amb 35 temporades en antena). La sèrie que enguany celebra el seu 25è aniversari i, que si feu com jo i la veieu en l’actualitat, us grinyolaran tots els personatges femenins que hi apareixen, que sembla que expressament estiguin creats per no superar el test de Bechdel que us comentava al principi. La ficció seriada, creada per David Chase, retrata els vincles d’una facció mafiosa de Nova Jersey capitanejada per Tony Soprano, qui pateix recurrents atacs de pànic motivats per la difícil relació que manté amb la seva mare, font de traumes i conflictes. L’abordatge d’aquests desmais sobtats el duran a establir un vincle amb Jennifer Melfi, la psiquiatra amb qui farà teràpia durant anys. L’acompanyament de la psiquiatra sempre té un component de fascinació, de por i certa dependència, i va mutant amb el temps. Lleialtats, traïcions, assassinats, infidelitats, violència i un final rotund per a aquesta família de sang i per a l’altra famiglia, la de la MAFIA, a qui es rendeix més fidelitat que a la pròpia. 
 
Però si he de destacar una sèrie que s’ha centrat en el retrat dels llaços familiars i n’ha fet bandera aquesta és sens dubte This is us, ficció creada per Dan Fogelman que relata la vida de la família Pearson, família blanca de classe mitjana nord-americana formada pel matrimoni de Rebecca i Jack i els seus 3 fills (dos d’ells bessons –Kate i Kevin- i un tercer adoptat, en Randall, que és negre i va néixer el mateix dia que els altres). L’estructura narrativa parteix d’una història contemporània que està plena de flahsbacks -salts temporals al passat- on descobrim herències emocionals, traumes recurrents, fracassos, baralles, reconciliacions i també èxits i alegries. Al trencaclosques s’hi aniran afegint salts al futur que no ens deixaran de sorprendre. Tot plegat cosit amb precisió i amb una emotivitat reforçada per una música que embolcalla l’exaltació emocional per tocar la fibra sense miraments. 
Les 35 temporades de The Simpsons es poden veure a Prime Video. The Sopranos a Movistar + i Max, i This is us a Disney Plus i Prime Video. 
 
Si parlem de vincles sobrevinguts, com els de l’adopció, hi ha una pel·lícula d’animació infantil, recomanada a partir dels 4 anys, que aborda aquest tema. La meva mare és una goril·la (I què passa?) parla d’aquest tipus de vincle afectiu que es construeix a base de confiança i estima, que inclou un procés d’adaptació, i així queda reflectit en aquest film dirigit per Linda Hamback, que adapta la novel·la The Ape Star de Frida Nilsson i, a la vegada, incorpora el seu punt de vista com a nena adoptada que va ser. La pel·li parla de de la capacitat i la força de l’amor a l’hora de construir relacions que semblaven improvables. La trobeu a Filmin! 
 
Aprofitant que a L’Eixida d’avui hem comptat amb la participació de la psicòloga Elisenda Pascual, no podem no parlar d’Això no és Suècia. Sèrie que neix, justament, de les sessions terapèutiques que l’Elisenda duia a terme amb un grup de famílies a Vallvidrera, entre les quals hi participava l’Aina Clotet, directora i actriu a la sèrie… En els materials extres hi trobareu part d’aquestes sessions on es parla dels reptes de la criança avui dia. Els vincles que fan les mares i pares a la teràpia són una altra tribu on trobar acompanyament. De què tracta Això no és Suècia? La Mariana i en Samuel s’han traslladat a un barri idíl·lic, l’indret perfecte per criar les seves criatures de manera més sana i respectuosa. Estan envoltats de veïns amb les seves mateixes aspiracions, cap més admirable que l’Annika, la mare soltera sueca que viu a la casa del davant. Però quan una tragèdia assola la família de l’Annika, les certeses de la Mariana i el Samuel comencen a trontollar. Aquesta pressió i la recerca de l’excel·lència s’acaben convertint en una trampa. La trobareu a 3Cat i a RTVE Play. 
 
I parlant d’acompanyament, us proposo el documental de la directora xilena Maite Alberdi La memoria infinita, per viatjar, amb una mirada sensible i respectuosa a l’univers de la parella formada per Augusto i Paulina, que després de 25 anys de relació afronten la malaltia de l’Alzhéimer, que comença a fer estralls en la memòria del periodista cultural i aclamat cronista dels crims del règim de Pinochet. La seva manera de vincular-se va mutant, evidenciant l’amor, el dolor i també el sentit de l’humor amb què Paulina, actriu i exministra de Cultura del govern xilè afronta la responsabilitat de les cures en la parella. L’accés a la intimitat, la creativitat per superar els reptes, la necessitat de mantenir viva la memòria d’Augusto, i la memòria d’un país, es barregen amb honestedat en aquest film que no pot fer més que captivar el públic espectador i celebrar aquest amor genuí. Disponible a Filmin i Movistar + 
 
Maite Alberdi també és autora de La once, pel·lícula de no ficció que configura un homenatge a les amigues, i que va més enllà del pas del temps. En aquest documental veiem les trobades que, cada mes organitzen un grup d’amigues, senyores de setanta-llargs-vuitanta anys, que queden per prendre el te. Absolutament entranyable a la vegada que absolutament allunyada d’una sèrie emblemàtica sobre l’amistat.
 
Perquè si parlem de les amistats, la família de cor, la família escollida… no ens podem oblidar de Monica, Rachel, Ross, Chandler, Joey i Phoebe, el grup de Friends més conegut del món. Poca cosa puc afegir sobre aquest fenomen mundial: un grup d’amics i amigues i veïns de replà, es reuneixen per prendre cafè al Central Perk de Nova York, on passen coses molt divertides, d’altres hilarants, amb el just toc dramàtic i molt d’amor romàntic, mentre tenen lloc cameos emblemàtics com els de Júlia Roberts i Bruce Willis. La sèrie, creada i produïda per Marta Kauffman i David Crane, va estar deu anys en antena. Es pot recuperar a Movistar + i Max. 
 
De la construcció de famílies per elecció també en parla La amiga de mi amiga, de Zaida Carmona. Aquesta comèdia romàntica lèsbica retrata les anades i vingudes amoroses d’un grup d’amigues enamorades de l’amor que comparteixen el seu dia a dia a la ciutat de Barcelona. El seu estil amateur i la seva vocació minoritària la fan una pel·lícula honesta i desacomplexada. Amb el pop i l’autoficció com a teló de fons assistim a un joc que s’inicia quan Zaida, després d’una ruptura, torna a la ciutat. Disponible a Filmin. 
 
La soledat sovint és motor de cerca de connexions, per això a la pel·lícula d’animació Robot Dreams, de Pablo Berger, Dog, un gos solitari que viu a Manhattan es compra un robot perquè sigui el seu amic. Una nit d’estiu, amb gran pena, Dog es veu obligat a abandonar el robot a la platja… La pel·lícula, basada en la novel·la gràfica de Sara Varon, explora la fragilitat de l’amistat, la solitud, la pèrdua i la reconciliació de forma notable. La trobareu a Movistar +, Filmin i Apple TV. 
 
I abans d’acomiadar-me us deixo amb l’última recomanació, una producció que no ha estat prou reivindicada: la sèrie Hacks, la qual fabula sobre les relacions laborals amb consciència feminista i social, i mooolt d’humor. Us explico: Ava és una jove còmica cancel·lada per un desafortunat tuit que ha d’acceptar una feina a Las Vegas com a escriptora per Deborah Vance, una vella glòria de l’stand-up comedy.  Les protagonistes es troben estancades en les seves respectives carreres i es veuen obligades a treballar juntes. L’humor de Deborah està desactualitzat i Ava està cridada a sacsejar-lo aportant noves idees. Totes dues es necessiten i això genera certa toxicitat en la relació, que passa per moments d’admiració, d’odi, d’apreci i d’alguna que altra traïció. Ambdues s’adonen que les diferències les fan fortes i millors, però no sempre estan disposades a admetre-ho. 
La trobareu, i la disfrutareu mooolt, a Max! No us la perdeu!