“No crec que cadascú tingui el seu propi lloc, crec que cadascú és un lloc per a les altres persones”

Daniel Faria, poeta i monjo portuguès

   Escolta la BSO d’aquest article
CAST

Acompanyar és intrínsec a la nostra essència. Com deia Aristòtil, l’ésser humà, com a zoon politikon (animal polític) que és, tendeix per naturalesa a socialitzar-se i interrelacionar-se. Naixem del ventre de la mare i creixem en diferents entorns (familiars, educatius, socials, politicoeconòmics) que condicionen el nostre desenvolupament personal, relacional, cultural. Interactuem, i en aquesta interacció impactem, en major o menor mesura, en els/les altres. Ens vinculem, ens influïm, d’una manera o altra. És un fet.

Com és un altre fet que viatgem cada dia amb la nostra motxilla d’experiències, emocions i condicionants, davant dels nous desafiaments a què ens enfrontem. Diàriament gestionem la complexitat d’aquests reptes, però també la complexitat d’acompanyar l’esdevenir de les persones amb qui compartim trajectes diversos.

Avui vull conversar amb tu d’aquest segon repte, tan natural i integrat a la nostra naturalesa com a complexe i fràgil alhora. Vull convidar-te a viatjar per algunes rutes de com acompanyem.

Miro el diccionari etimològic i diu que acompanyar és compartir temps i espai amb algú més. Em queda ressonant la paraula compartir. Com és d’important i necessar compartir, oi? Per tantes coses!: fer més suportable el trajecte de la soledat, aprendre i nodrir-nos d’altres mirades, descarregar motxilles de tota mena, demanar ajuda, inspirar-nos, confiar-nos, desafiar-nos, aixoplugar-nos, estimar-nos…

Infinits compartirs que ens parlen de tants acompanyaments… Els que rebem. Altres que anhelem. Alguns que fins i tot rebutgem. I, és clar, els que oferim i realitzem.

Vaig començar aquest escrit repassant mentalment els anys i la trajectòria que porto acompanyant professionalment altres persones, i em sorgia la pregunta: Quan va començar? En quin moment vaig iniciar el meu aprenentatge en l’art d’acompanyar? I m’he adonat que tot comença en el moment en què naixem. Porto aprenent-ne tota la meva vida.

Reproduint per mimesi models inconscientment en els primers compassos. Després, a la meva adolescència, discutint-los més conscientment mentre incorporava i contrastava amb noves referències. I, al final, fins i tot quan vaig decidir que els meus camins vocacionals anirien per aquestes direccions, preguntant-me i formant-me més a consciència sobre com acompanyar.

I la conclusió a la qual he arribat és que, igual que convindríem que no és el mateix parlar (unilateral) que conversar (bilateral) -perquè per tal que hi hagi conversa cal una anada i tornada- en qualsevol esfera de la vida, de manera més personal o professional, només efectivament acompanyem quan ens acompanyem a nosaltres. Quan atenem el nostre pensar, el nostre sentir, el nostre estar, podem ser-hi presents, i des d’aquí sostenir, abraçar l’altre/a en la realitat del seu moment i del seu procés, en la seva vulnerabilitat. Perquè, llavors sí, trobi un espai i un vincle segur i fiable, un lloc on recolzar-se i sentir que pot compartir realment en companyia.

¿Per a què acompanyo?

Acompayant-me per acompanyar

Perquè això passi, seguint en la línia d’acompanyament, em sembla més oportú que donar respostes o receptes, plantejar-nos algunes preguntes que ens permetin explorar horitzons de possibilitat. M’acompanyes?…

1. T’acompanyo per agradar-te o per estar amb tu?
   Sóc aquí perquè em reconeguis o per acompanyar-te?
   En el seu moment, en un altre article (Más allá del Ego y sus espejos),reflexionava sobre el pes que té l’ego en el nostre relacionar-nos. La nostra ment està operant sempre i l’ego té la missió de protegir-nos i cercar l’acceptació del nostre voltant. Aquestes preguntes m’ajuden a prendre consciència del seu efecte i del seu mecanisme, per poder visibilitzar totes les interferències que tinc mentre acompanyo. Perquè mentre estic amb mi no estic amb tu. Mentre em miro al teu mirall, em perdo en el teu reflex i m’oblido de tu.
   Reconèixer-ho és el primer pas per dissoldre l’ego. Els Jesuïtes parlaven del descentrament necessari per posar al centre i connectar realment amb el veritable propòsit: acompanyar.
   Trencar el mirall per veure’t, sentir-te i oferir-te la meva mà de debò.

    

2. Sóc aquí perquè m’entenguis o per comprendre’t i contenir-te?
   I en aquest joc de reflexos, quan em confonc amb tu et traspasso o transfereixo les meves càrregues -pors, creences, mancances- i, amb elles, la necessitat de resoldre-les, eliminar-les. Per això m’implico i envaeixo territoris vedats i processos personals i intransferibles. El respecte es comença a esvair. Les opinions es converteixen en consells i aquests, alhora, deriven en exigències explícites o implícites que acaben arraconant la teva realitat, el teu sentir, el teu moment perquè realment gairebé l’únic que importi sigui que entenguis el meu missatge i facis el que et digui.
   

   Evidentment el risc de sobreimplicació, encara que sigui per protecció o anticipació, es multiplica exponencialment com més estret és el vincle o més ens afecta emocionalment.
   Quan ens impliquem a aquest nivell establim una relació de poder i transacció en què l’altra persona, que ens confiava la seva fragilitat, ara també ha de gestionar el nostre esforç. En aquest sentit, prendre consciència que tenim mapes de creences diferents, singulars i no universals (conformats per trajectes i contextos socioculturals diferents) i també del lloc de poder o privilegi que tinc quan confies en mi em pot ajudar a implicar-me en el teu univers de manera més neutra i saludable.
   Sense forçar puc veure’t, sentir-te i oferir-te la meva mà de veritat.

3. Sóc aquí per donar-te solucions o per ajudar-te a trobar-les?
   Un forçar que va amb presses, que no entén de dubtes, ni de tempos, ni de processos, ni de digestions. T’exhorta perquè responguis ja! Ho has entès?
   I on queda l’espai per respirar quan et segueixo exigint aquest ritme que no és el teu? Què té més valor, la resolució o el camí d’aprenentatges que fem fins a canalitzar-lo?
   Si sé que la teva vida, la teva manera de sentir, de funcionar i de pensar són diferents que la meva, com puc pretendre realment que allò que a mi em funciona per a tu serà igual? Pot ser que t’ajudi, però necessitaràs un temps per integrar-lo a la teva realitat. Estic disposat a sostenir també els teus temps?
   Amb quant de temps de qualitat  t’acompanyo? Amb quanta paciència i confiança?
   Sense presses et puc veure, sentir i oferir-te la meva mà de veritat.

    

4. Sóc aquí per a mi o per a tu?
   En definitiva, buidar-me, silenciar el meu soroll per omplir-me de significat és el que em permetrà compartir de debò. I per això, és fonamental que faci un drenatge mental i emocional previ. Un treball personal que em permetrà revisar la meva motxilla, alliberar-me de creences limitants, de deixalles emocionals, d’expectatives, d’exigències o judicis amb mi. I per conseqüència amb tu.
   Buidant-me puc veure’t, sentir-te i oferir-te la meva mà de veritat.

Quan el millor acompanyament és imperfecte

Perquè mentre em qüestiono si sóc o no una bona companyia en l’àmbit que sigui (personal, relacional, familiar o professional) no t’estic acompanyant. T’estic fent servir amb la funció de validar-me i no puc estar ara i aquí per a tu. No és transcendent, és absurd i contradictori. Només puc acompanyar-me si m’acompanyo en això de ser imperfecte acompanyant. Perquè quan desconnecto el cap i connecto el cor tot va millor. Vaig veient i sentint, aprenent què serveix i què no. I el cap, seguint el cor i les ganes d’aprendre, va trobant nous inputs per processar més pertinents i útils.

Què necessito per acompanyar?

(Autoconeixement + Acceptació) x Ganes d’Aprendre = Apoderament

Has vist quina fórmula m’acabo de treure de la màniga? Quan sóc conscient de tot el que porto i li puc donar un canal sense que interfereixi, quan accepto les meves limitacions, les meves pors, els meus dubtes i les meves imperfeccions, la meva ment s’apaivaga i puc connectar amb el que realment em mou: l’amor pels i per les altres. Des d’allà tot és més simple, perquè puc aprendre del que passa i ho integro. Des d’allà creixo i faig créixer. Perquè, com dèiem abans, com a espècies que som en permanent sinergia i simbiosi, ens contagiem i evolucionem.

Posant-me la CAPA per emprendre el vol

Vaig acabant i torno a l’inici. L’art d’acompanyar, el títol d’aquesta reflexió coincideix amb el nom que té un mòdul transversal que fem a la 2a part del màster en Ecologia Emocional. Ja fa molt de temps que estem reflexionant amb l’equip pedagògic sobre el fet d’acompanyar i em venia de gust compartir-te algunes reflexions que porto macerant i que potser et ressonen en el teu acompanyament.

Precisament, dins del model creat per Mercè Conangla i Jaume Soler, s’al·ludeix a la persona CAPA per referir-nos a les 4 dimensions essencials en el desenvolupament propi i l’acompanyament a les persones. Perquè precisament aquest model versa en què tot el que passa dins del nostre món emocional reverteix també fora (en les altres i en el món), en els diferents ecosistemes on ens relacionem.

Quan sóc CAPA és més fàcil que sembri espais fèrtils de creixement que permetin la generació de més CAPAs al meu voltant. La meva CAPA és:

• Creativa – quan l’energia està enfocada a crear possibilitats.
• Autònoma – quan em faig càrrec del meu impacte i confio en el poder personal i en el lideratge de les altres persones.
• Pacífica – quan sóc capaç de generar un clima comunicatiu afectiu que permeti l’expressió i la conversa significativa.
• Amorosa –quan cuido i atenc la diversitat i la importància de les relacions i els vincles que estableixo.
  

Acompanyar des del ser

Amb la CAPA posada, però també amb la imperfecció a sobre i amb el cor bategant, s’activa l’escolta i l’atenció plena. I des de la presència em puc mostrar vertader, autèntic, connectat, sensible i sensitiu, afectiu, respectuós, curiós i company.

Des del meu ser vulnerable puc connectar més i millor amb tu, perquè puc deixar d’haver de ser per relaxar-me i simplement ser i estar amb tu, amb tota la meva humanitat. S’alliberen les tensions per augmentar les atencions.

No necessitem res més que ser i estar per compartir un temps i un espai per veure’ns, sentir-nos i donar-nos la mà de debò.

Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector de  El despertador  i de l’ Instituto Ecología Emocional España.

 Recursos que t’ajudaran:

• Conjugando el tiempo feliz imperfecto (Carta a la felicidad 4)
• Las claves de nuestro decálogo de acompañamiento
• Más allá del Ego y sus espejos
• Despertant amb tu (VÍDEO)