A El despertador hem tingut l’oportunitat d’acompanyar molts joves i famílies en moments clau del seu camí vital i, especialment, en la seva presa de decisions. En les darreres setmanes he pogut continuar acompanyant-ne a través d’orientacions individuals a instituts, activitats grupals amb famílies i xerrades en salons educatius. He compartit espais amb grups de nois i noies que es troben davant una gran pregunta:
“Què haig d’estudiar l’any vinent?”
I tot i que sembla que aquesta sigui “la gran decisió”, des de la nostra mirada despertadora creiem que no ho és. O, si més no, no és la més rellevant.
A vegades la pregunta enganya. La decisió del que estudiaràs és important, sí, però no pot ser l’únic focus. La pregunta que sovint se’ls fa – i que es fan els/les joves- és: I tu, què vols ser de gran? / Què vull ser de gran?
Però aquesta pregunta, tan aparentment innocent, amaga trampa.
D’entrada, perquè ens porta erròniament a confondre el que fem pel que som: quan el territori del ser transcendeix l’accionar. No hem de fer res per ser, ja som.
D’altra banda, ens porta a pensar que només podem ser una cosa i, per tant, encara és més fonamental que triem bé d’entrada, perquè ens hem de definir per un únic ofici, una única opció. En realitat, el més normal és que tinguem moltes inquietuds, molta incertesa i poca claredat. A més, què passa si no s’aconsegueix? Aquesta manera de preguntar ens aboca fàcilment a la tensió de l’èxit i el fracàs, un territori on la pressió creix innecessàriament que bloqueja la connexió.
A més, per acabar de fer més evident aquesta tessitura absurda i aquest error de base, vivim en un món tan canviant que moltes de les professions del futur encara no existeixen o estan per descobrir.
En realitat, el més normal és que tinguem moltes inquietuds, molta incertesa i poca claredat. A més, què passa si no s'aconsegueix? Aquesta manera de preguntar ens aboca fàcilment a la tensió de l'èxit i el fracàs, un territori on la pressió creix innecessàriament que bloqueja la connexió.
Des d’El despertador, preferim altres preguntes més accessibles i generadores: Què t’agrada fer? Què et fa sentir viu/viva? Què et desperta curiositat o et dona energia? Quines coses et motiven?
Aquestes preguntes ens porten cap a un lloc molt més interessant i fèrtil: l’autoconeixement. I és aquí on comença la veritable decisió. Quan un/a jove pot connectar amb el que li agrada fer, amb el que se li dona bé, amb els seus talents i, fins tot, també amb quines són les seves mancances (a Superman li afecta la Kryptonita i segueix molant molt). Pot començar a construir un camí que encaixi amb ell o ella. Un camí que tingui sentit i, sobretot, un camí flexible, que pugui evolucionar al llarg del temps. Quan tens un camí tens una direcció, que sempre pots flexibilitzar. Quan no la tens, acabes improvisant.
Un dels nostres principals recursos en l’acompanyament son les metàfores. I una de les que més utilitzo en aquestes orientacions és la d’una gelateria amb més de cinquanta sabors. Imagina’t que hi entres sabent que t’agrada la vainilla. Lògicament, pots demanar vainilla, però… potser et perds sabors que ni coneixies. Potser esculls un gelat pel seu color atractiu, sense saber si t’agradarà. Potser decideixes com els teus amics i amigues sense contrastar el que han decidit, o segons el que et diuen els teus pares. Però també pots fer una altra cosa: preguntar, investigar, tastar, explorar. I llavors, decidir el que encaixa millor amb tu en aquest moment.
Aquest exemple, aparentment senzill, connecta molt amb la realitat dels i les joves. Els ajuda a entendre que les decisions importants no es poden prendre per pressió externa, per inèrcia o per por. Cal escoltar-se, observar, i donar-se permís per tastar. Decidir és un procés que comprèn diferents fases amb moltes petites accions o decisions, i cap d’elles irreversible.
Els camins i els plans poden i van evolucionant. Fa poc vaig acompanyar una persona que tenia molt clar que volia fer el batxillerat científic. Quan li vaig preguntar per què, no ho sabia exactament. “Perquè m’agraden les assignatures”, em va dir. I això, ja és un gran punt de partida, però no suficient. Durant el procés d’orientació vam anar més enllà. Va començar a imaginar-se fent coses en l’àmbit de la salut, de la recerca, de la sostenibilitat… Va identificar graus que mai s’havia plantejat. I, sobretot, va construir un pla de vida amb sentit i flexibilitat. Un pla que podia modificar-se, que contemplava alternatives, però que naixia d’ella mateixa, no d’un mandat extern, un lloc comú o una inèrcia sobre allò que “toca fer el proper any”. S’havia apropiat del seu camí, havia agafat les regnes.
Les decisions importants no es poden prendre per pressió externa, per inèrcia o per por. Cal escoltar-se, observar, i donar-se permís per tastar.
També he viscut casos en què algú s’adona que aquell camí que volia no és viable ara per ara. I, lluny de viure-ho com un fracàs, construeix un pla B gratificant. Perquè, a vegades, el camí alternatiu t’obre portes que ni t’havies imaginat.
És important parar atenció en aquest moment i especialment escoltar el que sentim. Per això, una altra clau en aquest procés és donar espai a les emocions. En aquests moments de decisió, molts/es joves senten un garbuix difícil de gestionar: por, angoixa, confusió, pressió, entusiasme… El primer pas per gestionar-les és identificar-les. Poder posar-hi nom. I després, escoltar què ens volen dir.
La por, per exemple, sovint ens avisa que hi ha una cosa important per decidir. La incertesa, que cal explorar més. El bloqueig, que necessitem parar i mirar des d’una altra perspectiva. Les emocions ens parlen i ens donen pistes, si les acollim podrem atendre les diferents fases del procés. Només quan ens escoltem amb honestedat, podem començar a fer passes des d’un lloc més sostenible i autèntic.
Per tant, en aquest moment cal relativitzar però sense desconnectar. És cert: triar què estudiar és important. Però que important és baixar el suflé. No és una decisió definitiva. No hi ha una única oportunitat. El sistema educatiu actual permet recalcular ruta, explorar, tornar enrere o fer un gir. I això és una gran notícia. No cal tenir-ho tot clar. Cal començar a caminar, amb sentit.
Per això, el nostre paper -així com el d’altres persones que els acompanyen (docents, orientadors, famílies)- creiem que no és el de donar solucions, ni lliçons, ni escollir per ells i elles. El nostre paper és acompanyar, donar eines, obrir finestres i sembrar preguntes. Perquè cada jove pugui prendre decisions connectades amb el que és, el que sent i el que vol fer. Que aprenguin a fer i fer-se bones preguntes per obtenir bones respostes.
I si al final d’aquest procés ja no ens necessiten, és que hem fet bé la feina. Vol dir que han après a escoltar-se, a decidir i a construir. Que poden fer el seu camí amb més confiança, més consciència i més llibertat. Han passat del TIC al TAC.
Un article de :
Jordi Esqué i Forés, responsable de l’àrea d’Orientació
Escolta el capítol de L’Eixida
Categories: amb els joves, Articles, Orientació, Orientació i vocació
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.