Comunicar-nos, a la vegada, és una forma de despullar-nos. És exposar-nos al feedback de l’altre, deixar de controlar com serem interpretats. És un acte de vulnerabilitat. 
Per això sovint ens protegim darrere de pantalles o missatges diferits.  

Segons un informe de la Fundació Telefònica del 2022, el 96,8% dels joves de l’estat espanyol prefereix utilitzar WhatsApp com a canal preferent de comunicació, i el 81% dels mil·lennials sent ansietat abans de fer una trucada. 

Ens costa trucar, mirar als ulls, sostenir el silenci entre paraula i paraula. Les noves generacions, especialment, mostren cada cop més aquesta tendència: eviten la trucada directa per por a exposar-se. I potser no és només por o economia de temps, potser és també una nova manera de protegir-se davant la sobreexposició constant. 

Però la comunicació diferida també té els seus avantatges. Ens permet digerir abans de respondre, posar consciència, triar la paraula. En aquest espai entre estímul i resposta hi viu la respiració i, amb ella, la possibilitat d’una comunicació més coherent i respectuosa. Que enlloc de reaccionar hi hagi una acció més conscient i pertinent. 

La penalització de l’estil diferit és que quan perdem el llenguatge no verbal (l’expressió de la mirada o la postura del cos) i el paraverbal (el to de veu) correm el risc de perdre’ns el gruix de l’essència.  Diverses recerques en comunicació, com les d’Albert Mehrabian, indiquen que en les interaccions amb càrrega emocional o relacional, prop del 93% del missatge s’expressa a través del to, la veu i el llenguatge corporal, i només un 7% a través de les paraules. Aquest psicòleg d’origen armeni, conegut internacionalment pels seus estudis sobre la comunicació no verbal i les emocions, deia precisament que “el que diem és important, però com ho diem pot canviar-ho tot.”

I si a això li sumem que en la comunicació diferida cada cop més es perd la possibilitat de tenir feedback o retroalimentació immediata, un element clau en el procés comunicatiu que ens assegura la comprensió dels missatges i els tons, les possibilitats de malentesos, de tenir conflictes o l’ansietat creixen exponencialment.  

Quantes vegades no t’has quedat pendent que et donessin resposta a un missatge o pregunta important per tu i aquesta encara és hora que t’arribi? 

Per tant, sí, la comunicació ràpida i asíncrona ens facilita aparentment l’estalvi de temps i energia, però paguem la penyora de perdre’ns el més important: les relacions humanes. Estudis amb metodologia d’experiència (ESM) han trobat que la comunicació cara a cara o vídeo està vinculada a millor salut mental i qualitat relacional que la comunicació purament digital asíncrona. Això reforça la idea que perdre diàlegs en temps real pot empobrir l’impacte emocional de la comunicació.

Totes i tots hem gaudit del valor d’entregar-nos al fluir d’una bona conversa que ens porta a llocs interns i externs insospitats, oi? Sentir endins el fluir de l’anar i venir, la presència absoluta en el que s’esdevé, de l’aprendre, navegant des del ser. I quan això és des de l’autenticitat encara millor.