Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y paseará contigo. Te regalan –no lo saben, lo terrible es que no lo saben–te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca. Te regalan la necesidad de darle cuerda todos los días, la obligación de darle cuerda para que siga siendo un reloj; te regalan la obsesión de atender a la hora exacta en las vitrinas de las joyerías, en el anuncio por la radio, en el servicio telefónico. Te regalan el miedo de perderlo, de que te lo roben, de que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan su marca, y la seguridad de que es una marca mejor que las otras, te regalan la tendencia a comparar tu reloj con los demás relojes. No te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj.
Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda a un reloj,
Julio Cortázar (escriptor argentí del s. XX).
Henri Cartier-Bresson, el 'caçador' de l'instant decisiu
No hi ha res en aquest món que no tingui un moment decisiu. I l’obra mestra del bon comportament és conèixer i aprofitar aquest moment
Derrière la gare Saint-Lazare. 1932
Per Mariona Rabasa.
París, 1932. Un home suspès en l’aire, només a uns mil·límetres de tocar un bassal, just abans de l’impacte. No veiem el salt complet, ni l’aterratge a l’aigua. Veiem el moment previ, aquell instant fràgil on tot és encara possible. S’ha mullat? Ha aconseguit esquivar l’esquitxada?
Qui observa, espera i captura l’escena, a l’estació de Saint Lazare, és Henri Cartier-Bresson. Ell encara no ho sap, però al cap de pocs anys serà considerat el pare del fotoreportatge i un dels fotògrafs més cèlebres de la història.
Interessat des de ben petit per l’art i la imatge, Cartier-Bresson va endinsar-se de jove a la pintura a l’oli gràcies al seu oncle Louis, un pintor talentós que, malauradament, acabaria morint pocs anys després a la Primera Guerra Mundial. Després d’acabar la seva escolarització bàsica, va decidir seguir la carrera sota la tutela de diversos artistes. Ja als anys 20, en plena efervescència del surrealisme, Cartier-Bresson va deixar-se seduir pel moviment artístic, tot i que més tard, frustrat pels resultats que n’obtenia, va destruir bona part de l’obra produïda en aquella època. El 1929, però, la seva orientació professional va fer un gir inesperat: aquell any va conèixer Harry Crosby mentre complia el servei militar. Crosby, un escriptor bohemi estatunidenc, li va donar la seva primera càmera i algunes lliçons de fotografia. Les ensenyances, però, no van poder durar massa, ja que al desembre d’aquell any Crosby va suïcidar-se.
Dos anys més tard, al 1931, el jove francès realitzaria el seu viatge iniciàtic com a fotògraf a Costa d’Ivori. Durant els mesos que passà a la colònia francesa, va sobreviure fent de caçador: d’animals i de moments. En tornar a França, va conèixer un altre fotògraf enamorat de l’Àfrica, Martin Munkácsi, un veterà que li mostrà una de les seves fotos predilectes: la de tres nois corrent a la riba del llac Tanganyika. De sobte, ho va entendre tot: la fotografia podia fixar l’eternitat en un instant.
Aquesta és, segurament, la qualitat més elevada i paradoxal d’aquest art: és capaç de capturar un instant efímer i, al mateix temps, projectar-lo a la infinitud. Una fracció de segon, un fragment de realitat que delimita l’abans i el després. I, com diu el fotògraf Carlos Bouza, «és en aquesta frontera on la imatge adquireix el gruix simbòlic: no pel que mostra literalment, sinó pel que evoca, allò que suggereix, allò que convoca a la mirada de l’espectador».
Henri Cartier-Bresson sempre va defensar la importància de no forçar la fotografia, sinó deixar-la fluir. Des dels inicis, va entendre que en ella hi havia la capacitat única de congelar el temps. Així ho reconeixia quan afirmava: «La fotografia és, per a mi, l’impuls espontani d’una atenció visual perpètua, que atrapa l’instant i la seva eternitat». És quan s’adona de la fugacitat del temps quan cobra forma el concepte de l’”instant decisiu”, el seu dogma fonamental i un dels més seguits per la feligresia de fotògrafs contemporanis. És aquell moment en què el fotògraf «s’anticipa en el flux constant de la vida i ens permet sorprendre-la en flagrant delicte!», deia.
Si hi ha una obra que sintetitza clarament la noció de l’instant decisiu, aquesta és, sens dubte, ‘Darrere l’estació de Saint Lazare’, de la qual descrivíem l’escena al principi. La imatge d’un moment irrepetible just en el moment propici. Però sotmetre l’art de Cartier-Bresson, i de la fotografia en general, a la mera acció temporal oportunista és no fer justícia a una altra de les seves grans qualitats: la de crear memòria, records.
«Fotografiar és posar el cap, l’ull i el cor en el mateix punt de mira», afirmava l’artista. Perquè, més enllà de la destresa tècnica, i d’un bon ús de la paciència i la ubiqüitat, el que fa que aquest instant es converteixi en transcendent és la seva ressonància posterior. No és només el temps que ja no hi és, sinó també el temps que ens interpel·la. Tota imatge fixa és una forma de memòria. Per allò que documenta objectivament, però sobretot per la subjectivitat i l’emocionalitat que es desprèn d’aquesta construcció visual.
Quan fullegem un àlbum familiar, rememorem, evoquem, ens emocionem: plorem, riem, comprenem… És un mirall del nostre món endins. La fotografia no guarda el passat; el reactiva, el reviu en l’ara i l’aquí. Aquells temps no han marxat del tot…
Per si encara hi ha algú que creu que l’obsessió del francès per la fotografia era més per capturar l’instant just que no pas un acte de resistència contra l’oblit, aquí va una altra cita seva:
“La Leica és per a mi un quadern d’esbossos, el divan d’un psicoanalista, una metralladora, un gran petó calent, un electroimant, un record, un mirall del record.”
Avui, es calcula que cada dia es fan al voltant de 5 mil milions de fotos al món, la gran majoria amb smartphones. A les xarxes socials, diàriament s’envien i es comparteixen uns 14 mil milions d’imatges. No hi ha dubte, l’art que tan bé representava Cartier-Bresson s’ha convertit en un hàbit neuròtic per deixar constància tothora de tot: ‘mireu on soc’, ‘ mireu què faig’, ‘mireu amb qui soc’… ‘Mireu-me’. Projecció desmesurada, acumulació, comparació… Egocentrisme. Ja no cal esperar, ja no cal observar, ja no cal pensar. Ens urgeix massa retenir el temps que, paradoxalment, estem deixant escapar.
Potser ara el veritable instant decisiu ja no és el que fotografia la càmera, sinó el que decidim viure sense ella.
El Rebost Ancestral
Per Clara Ribatallada.
Encetem aquest nou espai parlant del temps -el tema que avui ens ocupa- en els mites, llegendes i contes clàssics, que ens porten la saviesa antiga amb què proveïm aquest Rebost Ancestral.
Les històries mítiques i les rondalles se situen quasi sempre en un temps indeterminat, en un moment imprecís que més que passat és fora del temps. Curiosament, això no els situa en el temps lluny de nosaltres sinó ben a prop. Jean Huston deia: “Sempre he pensat en un mite com quelcom que mai no va existir però que sempre està succeint”. Situant-nos fora del temps, els mites i els contes populars ens diuen que allò que expliquen no pertany a un moment remot sinó a un moment etern.
L’inici dels relats ens transporta en poques paraules a aquest moment intemporal: “temps era temps…”, o “fa molt i molt de temps…”, o “vet aquí que en aquell temps…”, o “hi havia una vegada, quan els ocells tenien dents…”, o “fa qui-sap-los anys…”. I això és així en tots els idiomes i totes les tradicions: “once upon a time…” en anglès, “fadó fadó” en irlandès, “dawno, dawno temu” en polac, “mukashi mukashi” en japonès, etc.
Però en el si d’aquest temps fora del temps dels mites i els contes, el temps també discorre: passen les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys. Sovint, els reptes es presenten en una successió temporal: el protagonista ha de superar una prova en el termini d’un dia, i l’endemà se n’hi imposa una altra, i l’endemà una altra. En altres històries, els personatges disposen d’un temps limitat més llarg quan se’ls encomana una missió, que sol ser d’un any, o més precisament, un any i un dia: els tres fills del rei han de trobar la flor romanial per guarir el seu pare i es citen al cap d’un any i un dia a l’entreforc de camins on s’acomiaden per anar a buscar-la; el rei concedeix un any i un dia al príncep Artur perquè li porti la resposta a la seva pregunta; i així en tants relats.
Un any representa un cicle complet, un cercle que es tanca. Un any i un dia, en canvi, simbolitza un contínuum de temps, una roda que gira sense final, un espiral, que és la forma que millor representa l’evolució dels personatges, com a mirall de la nostra pròpia evolució. El temps en les narracions és, doncs, una representació dels processos interns, i ens diu que hem de respectar el procés donant temps a totes les fases, també al repòs, a l’espera, a la digestió, a la nit, al son, al vagareig, al camí. Un recordatori molt escaient en aquests temps de pressa i d’immediatesa que ara corren.
Els mites i els contes ens ensenyen a respectar el moment de cada cosa. Com el relat “Els dotze mesos”, de la tradició eslovaca, on una madrastra i una germanastra envien Marushka al bosc en ple hivern, a buscar primer violetes, després maduixes i finalment pomes, quan no n’és el temps. Marushka troba, en una clariana del bosc, els dotze mesos, que seuen en un cercle de pedres i van ocupant successivament el tron, cadascú en el seu torn. Marushka és bondadosa i respecta cada moment, i rep l’ajuda dels mesos quan els la demana. La madrastra i la germanastra, en canvi, no ho fan i moriran sepultades per una tempesta de neu. Aquesta llegenda, i tantes d’altres de la tradició oral, narren la importància de respectar els processos, els cicles i els seus diferents moments. De respectar el temps. De respectar-nos i donar-nos temps.
Pretextos culturals sobre el temps
Per Jordi Muñoz i Mariona Rabasa
Parlant de la gestió del temps, és inevitable veure que la cultura fa segles que intenta respondre a una pregunta tan simple com vertiginosa: què és el temps… i què ens fa a nosaltres?
Perquè, tal com estem tractant al llarg del programa, una cosa és el temps del rellotge, i una altra molt diferent és el temps que vivim per dins. Aquí és inevitable que ens vingui al cap Marcel Proust qui en la seva obra A la recerca del temps perdut, una novel·la escrita entre 1908 i 1922 i publicada en set volums, ens parla d’un temps que no és lineal, sinó fet de records. Una olor, un gust —la famosa magdalena— i el passat es fa present.
Que bonica aquesta proposta, del temps com a experiència íntima, sinestèsica. El valor de l’experiència sentida a través d’una aroma, d’un sabor, d’una música. I el viatge immediat a tants records… En una altra tonalitat, però molt vinculada, hi ha Mort a Venècia, de Thomas Mann, novel·la del 1912 que 35 anys més tard portaria al cine Luchino Visconti. En aquesta trobem un temps que s’alenteix, que s’esgota, mentre el personatge intenta retenir allò que sap que és fugaç: la bellesa i l’anhel de la joventut.
Voler atrapar el temps. Aquesta lluita perquè no se’ns escapi. El famós “Tempus fugit”. Aquí el temps ja no és memòria, és límit. Ho trobem molt viu per exemple, en un altre referent literari, en el Faust, de Johannes von Goethe: un clàssic del 1774 publicat al 1808, on veiem un savi disposat a vendre l’ànima a Mefistòfil (el diable) per no envellir i guanyar temps, poder, coneixement.
Una metàfora molt actual, si ho penses, aquesta obsessió per aprofitar el temps, rendir, arribar a tot. Per això et vull parlar d’una novel·la fantàstica que és quasi un conte del 1973 que és de capçalera per mi. De fet avui en dia és gairebé profètica. T’estic parlant de Momo, de Michael Ende. Ens parla d’uns homes grisos que roben el temps de la gent en nom de l’eficiència: el temps és un bé preuat i no es pot perdre, s’han de fer coses útils i per no malversar-lo s’ha d’emmagatzemar al Banc de Temps. En contraposició, la protagonista, Momo, és una nena que sempre ofereix temps d’escolta i calma. Ella, amb el suport de la tortuga Casiopea, torna el temps segrestat i la vida a la humanitat.
Aquest afany d’estalviar temps que pot acabar sent perdre vida. Perquè el temps que no s’habita… s’asseca. Si ho passem al cinema, el joc amb el temps és fascinant. Per exemple, abans que parlàvem de voler atrapar el temps. Què passa quan és a la inversa i el temps ens atrapa? Atrapat en el temps, de Harold Ramis (del 1993) ens presenta el mateix “dia de la marmota” repetit fins a l’extenuació fins que el protagonista –un inicialment mesquí i egòlatra Bill Murray- canvia la seva manera de viure’l i fa un viatge de transformació.
Aquí el missatge és clar: no és el temps el que ha de canviar, som nosaltres. Què me’n dius de Retorn al futur (del 1985), de Robert Zemeckis? Impossible parlar del temps i de cine sense aquesta saga que ha marcat tantes infàncies i adolescències! En aquest cas viatgem al passat amb una màquina del temps en forma de Delorean per arreglar el futur… i ens adonem que qualsevol petit gest té conseqüències inesperades.
És brutal com ens recorda que viure obsessionats amb el futur sovint ens fa desconnectar del present. També en El curiós cas de Benjamin Button (del 2008), de David Fincher: una trama on el protagonista enlloc d’envellir rejoveneix. Viure el temps a l’inrevés per acabar arribant a la mateixa pregunta de sempre: si tinguéssim més temps… estimaríem millor?
I després hi ha pel·lícules com Inception (del 2010) o Interstellar (del 2014), de Christopher Nolan, on el temps és relatiu: minuts que valen anys, capes de realitat que se superposen. Aquí el temps ja no és només cronologia, es plega i desplega en el somni i en la consciència. Com més profund entres, més es dilata.
Aprofito que menciones arguments difícils de seguir pels jocs temporals, per parlar d’una de les trames per antonomàsia que més va revolucionar el món de les sèries. Estic parlant de Lost, creada per J.J. Abrams, Damon Lindelof i Jeffrey Lieber. Sèrie de 6 temporades (que va emetre’s entre 2004 i 2010) juga precisament amb aquesta desorientació temporal: passat, present i futur barrejats… com la nostra pròpia experiència vital quan perdem el centre. Trobem una coralitat de supervivents en una illa misteriosa que els confronta amb el seu passat, la seva essència i els porta a evolucionar a nivell individual i col·lectiu.
Al final, totes aquestes obres ens apunten cap al mateix lloc: potser la veritable gestió del temps no és organitzar-lo millor… sinó habitar-lo amb més presència. Potser no es tracta de tenir més temps, sinó de ser-hi quan hi som.
I per acabar, no podem deixar fora Casablanca (de 1942) de Michael Curtiz i aquesta banda sonora tan memorable. Una pel·lícula on el temps és memòria, renúncia i amor que no s’esborra. Aquesta cançó que va immortalitzar Dooley Wilson, el Sam, que ho diu tot: As Time Goes By. El temps passa… però hi ha coses que, d’alguna manera, es queden. Com els vincles, les paraules dites a temps…i aquest espai on ens aturem a mirar-hi.
Sempre ens quedarà el Pretext.
La Recambra
Per Caroline Mowatt.
Diuen les iaies
que anem tirant
i que qui dia passa any empeny,
convertint el temps
en una condemna silenciosa
una eterna derrota
de Sísif contemplant la roca
tornant al punt de partida
en una futilitat permanent
d’una insignificant vida.
Diuen que es passa el dia com es pot
i que a certa edat se’t passa l’arròs
que hem de viure ràpid,
que hem de viure intens
que hem de capitalitzar les hores
invertint en bancs de temps.
Hem de monetitzar el temps d’oci
en un carpe diem permanent
acumular béns immobles
oblidar-nos de ser.
Buscar la dopamina
emboirats de soroll
en una carrera infinita
en un etern scroll.
Omplir el temps de contingut efímer
fugir del silenci eixordador
creure’ns la fal·làcia que la llibertat
són les vacances d’agost.
No fos cas que ens aturéssim
no fos cas que respiréssim
no fos cas que ens contempléssim
i ens trobéssim
cara a cara amb aquella nena
que ens demana explicacions
sobre què hem fet amb els seus somnis
on estan les seves il·lusions,
on hem soterrat els anhels
de menjar-nos el món
i com ens hem oblidat
de VIURE
(amb majúscules)
els seus segons,
recordeu quan les tardes eren eternes?
recordeu quan viure era una joc?
No sé vosaltres, però jo em rebel·lo
en empènyer els dies i anar tirant,
em rebel·lo en comptar les hores
per invertir-les en el demà,
em rebel·lo en fer-me col·leccionista,
en voler acumular,
em rebel·lo en voler anar ràpid
sense escoltar
el que el cos em demana,
-una pausa-
enmig de la vacuïtat accelerada
de llistes interminables
de quefers constants
-silenci-
enmig del soroll que ensordeix
els ecos de la pròpia veu
que ens arriba com un lleu xiuxiueig
-presència-
enmig d’una impermeabilitat
que s’ha tornat endèmica
on sembla que la vida rellisqui
i no la deixem entrar.
No sé vosaltres, però jo em rebel·lo
en no intentar viure
cada segon, cada minut i cada dia
com si no hi hagués demà.
Una mirada endins
Extret del llibre ‘El malestar de la felicidad. Desmontando mitos para habitar el bienestar’, de Jordi Muñoz.
Seguim el viatge. Això no s’atura… El temps, quelcom intangible però que té una petja ben contundent i determinant sobre el nostre benestar.
Vivim en una cursa veloç i permanent que ens esgota per la seva infinitud, plena d’estímuls que ens aclaparen. La velocitat digital no ens deixa gairebé espai ni temps per pensar, i menys encara per contemplar, només per reaccionar. I seguim i seguim… projectant, gestionant… Anem tard!
Som esclaves de les broques de Cronos, el déu del temps que ens devora insaciable, igual que en el seu moment ho va fer amb els seus fills per por de perdre el seu estatus, ara ho fa indirectament amb nosaltres. Mentre obeïm els seus designis, segurament replicant la mateixa por seva, ens marca un tempo inabastable.
Quanta vida malmesa amb l’afany de perseguir-lo, recuperar-lo, no perdre’l i tants tòpics que fan que col·loquem el temps en els altars daurats intocables com si fos quelcom aliè a nosaltres. Però qui marca el temps? Què fa que perdem el tempo necessari per contenir i sostenir? D’on arriben les presses per seguir fitxant d’un lloc a l’altre?
El valor del temps. Una altra forma de mesura. Una unitat preuada a partir de la qual organitzem vides, feines, lleures, disponibilitats… El càlcul i l’optimització són a l’ordre del dia. I tantes preguntes i converses superficials i profundes al seu voltant: Molt o poc? Temps en quantitat o de qualitat? Lineal o circular? Fusos horaris… Horari d’estiu o d’hivern? Els caps de setmana, els ponts i les vacances… El temps ho cura tot?
El mite del temps posa en evidència totes les paradoxes de la nostra condició. Qui està al servei de qui? Vivim el nostre temps o som simplement autòmats d’un gran rellotge? Què mana: el cronòmetre o la brúixola del nostre batec? Qui marca el tempo del nostre despertar?
Com diu Cortázar en el poema inicial: “un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo, pero no es tu cuerpo”. Això mateix: quelcom immaterial i que no està en nosaltres però que forma part –i de quina manera! – del nostre univers.
És un mirall vital, més enllà de la nostra condició finita. Un altre instrument ambivalent: una font limitant d’asfíxia i estrès en la polaritat precària de nosaltres versus un univers desplegant-se en expansió quan el respirem i el gaudim en essència i abundància. S’eixampla o s’escurça més enllà dels segons, en funció del tipus d’experiència, de la connexió o presència, del modus operand.
El filòsof Joan-Carles Mèlich, a l’assaig La fragilitat del món, reflexiona sobre la dificultat d’habitar el món quan vivim sotmeses a aquest jou d’un rellotge que, amb l’excusa d’organitzar-nos, ens coacciona, hipnotitza i aliena. Segons Mèlich, “la pressa és tot el contrari a la duració” i “en una modernitat fascinada per la tecnologia i l’acceleració, en un món en el qual la pressa s’ha convertit en un imperi, la duració no té lloc”.
Més reflexes de la nostra fragilitat fragmentada: sobrevivim en els temps d’un multitasking exacerbant, quan les converses superficials se superposen; quan volem estar i arribar a tot arreu en el mateix instant; quan la tirania de la velocitat i de la immediatesa crea ansietat; quan la sobre-estimulació fa que l’atenció sigui el bé més preuat i costi tant discriminar l’urgent de l’important. La conquesta del tresor del temps –aquesta cronopatia compulsiva– posa en crisi el concepte de descans, perquè aquest, cada cop més, passa a ser una pèrdua de temps residual, és a dir, una font de culpa i malestar que no interessa a ningú. I, tanmateix, en el sotabosc del sentir, tots sabem que el repòs és imprescindible per seguir donant corda.
Per tant, el temps vàlid i acceptat universalment és el de la utilitat, associat al progrés, a la meta, a la productivitat. En canvi el ‘temps inútil’ i a revisar és el vinculat a la contemplació, el que dediquem a cultivar el ser i no el fer. Si en algun moment pot tenir certa validesa serà, en tot cas, en franges estipulades per fer pràctiques de mindfulness, ioga i/o retirs que permetin la renovació orgànica necessària per seguir produint.
Què estàs fent, per cert? Si t’atreveixes a no fer i a dir que no estàs fent res, estàs realitzant l’acte heroic de sostenir el judici i la pressió social. Tanmateix segurament, en aquest moment, el teu cervell està ja mirant de justificar i anticipar què farà després.
Com es cultiva la quietud davant tant moviment? Com podem baixar revolucions i estar presents en el temps del fer, de la remor permanent, de les oportunitats i del consum compulsiu d’entreteniment?
Respirar per tornar al centre. El compàs accelerat insofrible del temporitzador, amb el seu compte enrere abassegador, s’atura per, amb l’impuls de l’aire que arriba dels pulmons, recuperar la pulsió del batec que compta instants viscuts omplint pòsits de significat i reconnexió amb l’essencial.
Inhalar per recuperar l’eix, el nostre centre, per llaurar un entramat fèrtil on cultivar la presència i l’autoria. I la lentitud aparent que creix en l’agilitat de la paciència pel procés mentre la pressa s’estanca a les ribes impulsives i repetides de la immediatesa. Exhalar per practicar l’anomenada paciència cognitiva, com a font i antídot per combatre els excessos i les velocitats, i pair per construir criteri i pensament crític a un tempo propi i respectuós perquè, amb el temps, emergeixin fruits de llavors diferents amb arrels profundes.
[Pd. – abans que s’acabi el temps –: Em sap greu dir-te que no, que el temps no ho cura tot. El temps pot ajudar a guarir ferides si hi posem atenció i intenció, revisió, una gran dosi de paciència i capacitat de resiliència i aprenentatge. Aleshores sí, el temps pot ser un gran aliat. De fet, quan ens permetem dedicar-nos un espai temporal en tenir cura d’aquestes ferides és més probable que sortim dels bucles repetitius, que sentim quasi com déjà vus o pedres a la sabata que ens fan creure que no avancem, per descobrir nous horitzons pel sentir].
Una reflexió final
Acabem de llegir el fragment d’un capítol que pretén reflexionar sobre aquesta incomoditat tan compartida (i que ha sortit al llarg del programa constantment) de sentir que el temps sempre ens va al davant, que mai arribem, que sempre anem tard… quan potser el que ens falta no és temps, sinó presència.
Hi ha una imatge que ho diu tot: aquesta idea de canviar el cronòmetre per la brúixola.
Si deixéssim de mesurar-ho tot des del fer —produir, aconseguir, arribar—i comencéssim a orientar-nos des del ser i l’estar i el que ens guiés fos el propòsit, el que té sentit, el que és important, potser canviaria aquest sentiment permanent d’angoixa i ansietat que ens aclapara.
Potser el problema és que continuem pensant el temps com una línia recta que va cap endavant quan la vida, com ja ens diu la física i la teoria de la relativitat (d’Einstein), no és tan lineal.
Potser el temps s’assembla més a un forat de cuc o a una espiral, a un aprenentatge que torna, que aprofundeix, més que no pas a un progrés que sempre avança.
I si en lloc d’anar sempre endavant… anessin més cap endins? Potser si fóssim més conscients d’això podríem relaxar-nos una mica tot plegats, i deixar anar aquest anhel tan humà de medir i controlar el temps. De dominar-lo. D’ésser omnipotents… millor dit: omni-po-temps.
Quan acceptem la nostra fragilitat, quan deixem de voler-ho controlar tot, potser és quan podem entregar-nos més al fluir de l’ara.
Com diu Byung-Chul Han, en el seu últim llibr, en el qual s’inspira molt en el pensament de Simone Weil: potser la veritable alegria no està en acumular instants, sinó en habitar-ne un de sol, del tot.
I en aquest sentit, el temps en el fons és relatiu i depèn molt de la percepció subjectiva. Per això, cultivar la paciència, l’espera, el permís pel procés és el millor antídot per aquest món que ens empeny constantment cap a la immediatesa i pot fer que enlloc de ser un enemic amb qui lluitem, el temps pugui ser un espai vital d’exploració i transformació.
Bonus track: preguntes regal per acabar
En quins moments del teu dia vius sotmès al cronòmetre?
Què canviaria si avui deixessis que la brúixola interna marqués el rumb?
A què li estàs demanant immediatesa quan potser necessita temps i procés?
I si el temps no fos el problema… què creus que és el que realment et costa sostenir?
Un article de:
Mariona Rabasa,
comunicadora audiovisual i responsable de
comunicació d’El despertador.
Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador.
Contingut relacionat:
ARTICLES:
Categories: Creativitat, Ràdio, Uncategorized @ca
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.