amb mi

Temps per avorrir-te

CAST

🎧  Escolta la BSO d’aquest article

Tic tac, tic tac, i el rellotge de la productivitat segueix descomptant segons i minuts de forma inexorable. Cada segon que passa un deure del que et pots alliberar, un pòstit que pots llençar, un ‘check’ més a la llista, un pendent que buides de tot el que et toca i has de complir a la cadena cíclica i infinita d’aquest fer productiu a la que ens hem abandonat.

Tic tac… Acció i més acció. Sempre hem sentit a dir que: “Són els actes els que ens defineixen”. Des d’El despertador mateix, sense anar més lluny, tenim dos frases que són dos lemes que defineixen la nostra filosofia: “Si fem coses passen coses” o “Sense acció no hi ha transformació”. I podria seguir fins demà trobant enunciats que posen l’atenció en l’acció. Frases estimulants i molt necessàries per recordar-nos de la necessitat d’actualitzar el que pensem, somiem o sentim i materialitzar-ho. No hi ha dubte de la seva contribució. Però què passa quan operen en la mateixa direcció d’aquesta dinamo global implacable que ens fa creure que si no fem no som res ni ningú?

Tic tac… Es cronifica la neurosi i es banalitza l’acció en un circuit tancat on la producció és igual a distracció. No hi ha consciència ni aprenentatge significatiu perquè forma part d’un mateix bucle viciat i pervers que ens allunya de qui som. Tenim incorporat en el sistema operatiu un imperatiu addictiu que fa que no parem: la necessitat d’omplir el temps. Omplir-lo de què però? De buidor superficial? Desapareixem com a subjecte confonent-nos amb l’objecte en l’obsessió pel producte.

Tic tac… Quantes coses fem sense adonar-nos? Quantes curses tenim al llarg del dia? Tot el dia corrent i la sensació d’arribar sempre tard? Qui marca el tempo? Si som nosaltres, la pregunta és senzilla i al mateix temps molt dolorosa: Ens agrada i ens compensa viure així, amb aquest estrès, amb aquest tsunami d’ofertes i demandes que ens arrossega? Amb aquesta sensació permanent d’urgència i pressa per no anar enlloc?

Tic tac… D’on ve però aquesta sobresaturació que fa que naveguem en la insatisfacció constant? En aquest afany voraç per produir i obtenir rendiment a tot realment produïm o reproduïm? Fins a quin punt aportem valor afegit de la nostra essència o estem accionant des de l’automatisme autòmata? No serà que ens autoexplotem precisament perquè estem fugint de confrontar-nos amb el que som o el que ens passa? Quin missatge ens enviem quan ho fem? Cultivem la qualitat o apostem per la quantitat?

Tenim incorporat en el sistema operatiu un imperatiu addictiu que fa que no parem: la necessitat d’omplir el temps. Omplir-lo de què però? De buidor superficial? Desapareixem com a subjecte confonent-nos amb l’objecte en l’obsessió pel producte.

Tic tac… L’espiral d’aquest “horror vacui” (por al buit) de la dis-tracció parteix i va cap enfora, perdent-se en aquest fer no significatiu, que amaga i tapa una por a la solitud latent, condemnant-nos a un patiment immòbil per l’absència de procés connectat a la nostra essència, ja que la identitat es vehicula a través del fer i del tenir. Del produir i del posseir.

Necessitem apropiar-nos de les coses, de les relacions, del temps i de l’espai, per sentir que tenim un lloc. Una fórmula per controlar la vida, allò incontrolable, perquè no cultivem l’element indispensable: la confiança.

La confiança té a veure amb sostenir la complexitat dels processos, en el créixer des de la paciència, en abraçar la buidor, la que permetrà que es pugui omplir des de l’abundància i no des de la carència o l’exigència de satisfer l’aprovació o la demanda de no se sap qui. Confiar és viatjar per la pregunta i la no resposta immediata, per descobrir qui som, què necessitem o què volem a cada instant. No necessitem demostrar, acumular o progressar per ser. La confiança, en aquest sentit, ens pot ajudar a desconstruir les ficcions més venudes que han conformat la narrativa del nostre relat.

I com es fa? Per on comencem?

Què passaria si ara per un moment no fessis? Però res de res eh. Qui ets quan no fas? De tan elemental sembla difícil oi? Aturar-te, asseure’t, escoltar-te, observar-te, sentir-te, connectar-te, sense més. Cultivar la presència del “dolce far niente”, donant espai al que és, al que s’esdevé. Badar, sense judici ni qüestionament. Relaxant-te de qualsevol obligació, descansant la ment només per ser i estar en l’aquí i l’ara.

Un anhel sempre evocat: la necessitat de baixar revolucions o d’esbargir-nos. El perseguim a les vacances amb el mateix sistema operatiu productiu: la mateixa exigència i avidesa de planificar, fer i aprofitar el lleure, l’exploració, el descans. Les busquem per desconnectar quan potser el que més necessitem és connectar-nos de veritat. I per fer-ho, malgrat que pensem que ens ajuda, no ens calen realment ni diners, ni llocs, ni viatges. Potser el destí més cercat sigui el més oblidat: tu mateix/a.

No hi tenim costum i per això ens sembla complicat i posem el focus cap enfora. El silenci, la quietud, I‘avorriment se’ns fan inhòspits i estranys. Ens resulten misteriosos i ens inquieten perquè, malgrat formar part del que seria genuí de la nostra natura, van contracorrent del dinamisme efectista de les nostres rutines que busca sentit i resultat a tot el que fa. Per gestionar-los cal anar una mica més enllà. Confiar que ho podem sostenir. Un cop ho aconseguim tot canvia endins. Entrem en un altre estat.

No ens calen realment ni diners, ni llocs, ni viatges. Potser el destí més cercat sigui el més oblidat: tu mateix/a.

Com pot ser un viatge sense preguntar-te quan arribaràs i on vas? Com pot ser un viatge sense haver d’arribar enlloc?

Ja no ens cal distreure’ns, concentrem l’atenció en un trajecte que va i ve de dins cap enfora, alliberant la tensió del constant fer, per entregar-nos a descansar en el ser, en el fluir, en el camí. Accedim a un estat contemplatiu d’atenció involuntària. Com quan connectem de veritat amb la natura, i ens perdem amb el murmuri del vent, la caiguda de les fulles, la forma del núvol, el cant d’un ocell, l’olor del bosc. Qing Li, a El poder del bosc, parla de la “suau fascinació” que sentim. Al Japó en diuen “hanami” de gaudir contemplant la bellesa de les flors (sobretot les del cirerer).

El filòsof Byung-Chul Han, com havíem mencionat en l’article L’esclavitud de la notificació, reivindica fins i tot l’avorriment com un camí creatiu, ja que des d’aquest estadi podem estar cultivant noves possibilitats i generar quelcom nou. El tedi és un estat de relax espiritual que ens permet respirar i, amb aquest moviment, qüestionar, explorar i finalment crear alguna cosa genuïna.

Que poc ens permetem avorrir-nos. Segurament perquè ens costa sostenir la no-resposta, el que no sigui immediat, confiar en la capacitat generadora nostra. En aquest món en el que vivim on  cada cop més consumim un entreteniment (distractor) que ens ve donat i programat, i nosaltres simplement som elements passius reproduint.

L’avorriment actiu implica la construcció del propi entreteniment de dins a fora, sense la necessitat d’omplir ni l’ansietat de la cerca. Des d’aquí sí que contribuïm i té sentit la nostra producció. Ens inventem, recreem i conquerim un fer vestit de nosaltres, amb les nostres essències.

Així que, sense més, et convido a deixar el telèfon, el rellotge i l’agenda, i no fer res. A gaudir de no tenir plans. A passar una bona estona sense més pretensió que regalar-te un temps per avorrir-te.

 

Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador ide l’Institut Ecologia Emocional Espanya.

 

  Bibliografia relacionada:

  • Filosofía ante el desánimo, de José Carlos Ruiz
  • La societat del cansament, de Byung-Chul Han
  • Biografia del silenci, de Pablo d’Ors
  • El poder del bosc, de Qing Li.
  • Momo, de Michael Ende

📌 Recursos que t’ajudaran:

Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electròni

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.