Per Jordi Muñoz i Mariona Rabasa

El nostre univers emocional està tan impregnat per una infinitud de referències culturals (artístiques, literàries, audiovisuals) que han configurat més que un paisatge una geografia interna de la qual és molt difícil desvincular-se. Totes i tots partim d’aquest substrat, d’un paradigma, d’aquest continent que ens conté. I és clau ser-ne conscients si volem descobrir la nostra forma més original i coherent d’estimar i vincular-nos.  

Podríem conversar durant hores sobre l’impacte que ha tingut cadascuna d’aquestes o altres influències audiovisuals en nosaltres, abundant en diferents tòpics que hem anat abordant al llarg del programa: mitja taronja que ens completa i dona tot, feliços per sempre, amors que maten, l’amor a l’altre o de l’altre que ho pot tot,  

I com tenen els tòpics, per tal que esdevinguin tan importants, tenen un origen o una part segurament que ens ressona amb alguna veritat i una part d’exageració que té el problema que quan es converteix en universal i es fa mite ens fa de model aspiracional i ens genera confusions perquè ens allunya del nostre camí o sentir real.   

Et vull parlar d’una peli que és una de tot un referent en la matèria de l’amor romàntic, Els ponts de Madison County (1995). Film basat en el llibre de Robert James Waller que va tenir éxit internacionalment,: L’argument planteja el dilema sobre si es pot aspirar a viure una història d’amor apassionat a una edat madura quan tens la vida i la família muntada i una bona relació de parella? Sobre aquesta pregunta navega durant tota la trama la Francesca, una dona que és mestressa de casa (paper que interpreta una sensacional Meryl Streep) quan coneix en Robert (fotògraf interpretat per Clint Eastwood, també director de la pel·lícula) amb qui sent una connexió inusitada. 

Aquesta pregunta també se la fa el personatge que interpreta Nora Navas, al recent treball de Cesc Gay (2025), La meva amiga Eva: La peli ens convida a reflexionar sobre com volem viure l’amor i si és lícit desafiar i anar més enllà de les estructures  convencionals. 

Malgrat l’amor romàntic sembla que sigui el vertader amor. Hi ha moltes altres dimensions a considerar. De fet els grecs no parlaven d’un sol amor, sinó que diferenciaven set formes d’estimar, perquè entenien que l’amor és plural i que cada vincle pren una forma diferent. 

• Éros: l’amor apassionat i el desig. 

• Philia: l’amistat profunda i la complicitat. 

• Agápe: l’amor generós i incondicional. 

• Storgé: l’afecte familiar, natural, protector. 

• Philautia: l’amor propi, imprescindible per estimar bé. 

• Ludus: el joc, el flirteig i la lleugeresa. 

• Pragma: l’amor madur i construït al llarg del temps. 

És una mirada molt rica que ve de la filosofia grega i que ens recorda que l’amor té moltes cares i que totes són necessàries segons el moment de la vida i el tipus de relació. Aquesta classificació prové de la tradició filosòfica grega, especialment de diàlegs de Plató i textos d’Aristòtil. 

Pocs segles més endavant, i si seguim en la tradició clàssica, en aquest cas llatina: et porto una obra literària que m’ha resultat curiosa perquè ens fa veure com el tema de l’amor ha estat en el centre de les preocupacions de l’ésser humà des de sempre. Ovidi, entre els segles I aC i dC va escriure el poema didàctic Ars amatoria, un manual antic en clau irònica sobre l’art d’estimar que combina amor propi i amor cap als altres. Explica com seduir, com mantenir l’amor i com comportar-se en una relació. Els dos primers llibres s’adrecen als homes, i el tercer a les dones. Ovidi ja advertia que l’amor sense consciència es perd, i que la tècnica sense afecte s’asseca. És a dir: quan exagerem només una part de l’amor —la passió, o l’autosuficiència, o la tècnica— acabem perdent l’essència del vincle. 

L’amor no és quelcom estàtic. Hi ha moltes propostes audiovisuals que han mirat de reflectir aquest viatge i evolució de l’amor per aquestes diferents dimensions: Sense anar més lluny la triologia BEFORE (Abans) de Richard Linklater (Abans de l’alba 1995, Abans del capvespre 2004,  Abans de mitjanit 2013).  Una trilogia sobre l’amor, el temps i la transformació personal, protagonitzada per Ethan Hawke (Jesse) i Julie Delpy (Céline). Cada pel·lícula està rodada a una ciutat/país diferent (Viena, París i Grècia) i ambientada 9 anys després de l’anterior, mostrant l’evolució real dels personatges al llarg de 18 anys. Una mirada honesta i humana sobre les relacions a través de diàlegs profunds i íntims, amb un realisme emocional extraordinari. 

Un altre exemple més recent el trobem a la petita pantalla amb la tan recomanable minisèrie de Movistar del 2024 de Rodrigo Sorogoyen, Sara Cano i Paula Fabra: Los años nuevos. On veiem l’evolució de l’amor entre els dos protagonistes al llarg de 10 anys, en cadascun dels 10 capítols que corresponen al primer dia d’un any nou successiu.  

Un altre exemple que explora una altra dimensió de l’amor diferent de l’Eros i de les conseqüències que pot tenir quan s’exagera i no s’equilibra amb altres dimensions és La teoria Sueca de l’Amor (2015), documental dirigit pel cineasta italo-suec Erik Gandini. Mostra com, quan la societat del benestar de l’estat suec posa l’autonomia absoluta al centre —segons el principi que les relacions autèntiques només són possibles si no depenem de ningú—, acaba generant l’efecte contrari: soledat, desvinculació i absència de vincles significatius. En voler eliminar tota dependència, també s’erosiona la interdependència humana, que és una dimensió essencial de l’amor. Estimar no és deixar de dependre, sinó aprendre a relacionar-nos des de la reciprocitat, no des de la fusió ni des de l’aïllament. 

I si parlem de cine i d’amor conscient no podem oblidar-nos de Eternal Sunshine of the Spotless Mind —traduïda aquí com “¡Olvídate de mí!” (2004) i dirigida per Michel Gondry—  perquè planteja una pregunta radical: si poguéssim esborrar el dolor d’una relació, ho faríem? I el film mostra que, en eliminar el dolor, també s’esborren els aprenentatges, les memòries que ens han fet créixer, i fins i tot la capacitat d’entendre qui som dins d’una relació. 

Els dos protagonistes —en Joel (Jim Carrey) i la Clementine (Kate Winslet)— decideixen esborrar-se l’un a l’altra després de la ruptura. Però quan desapareixen els records, també desapareix la possibilitat d’evolucionar, i acaben repetint els mateixos patrons. És una metàfora preciosa i dura alhora: allò que no integrem, ho repetim. 

La pel·lícula ens recorda que l’amor conscient no és un amor sense ferides, ni un amor que evita el dolor, sinó un amor que integra el que ha passat. És triar l’altre sabent qui som, què ens ha ferit, i què volem construir a partir d’aquí. No és començar amb la ment en blanc, sinó amb la mirada desperta. I aquest és realment el cor de l’amor conscient. 

Acabem amb l’activista pianista i compositora catalana Clara Peya, una de les veus més inquietes i singulars de l’escena musical contemporània. L’any 2018 va publicar el seu disc Estómac: una deconstrucció de l’amor romàntic en el qual qüestiona les narratives socials que condicionen com estimem, i reivindica un amor més lliure, menys idealitzat i molt més corporal —un amor que neix a les entranyes, més enllà del pensament i del mite del cor. Amb una paleta musical híbrida que barreja jazz, pop, rap i electrònica, Estómac utilitza la música com un espai per desmuntar, repensar i reconstruir allò que entenem per amor, convertint-se en un disc profundament polític, feminista i emocional. 

I amb això tanquem aquest Pretext d’avui, convidant-nos a vèncer aquest pols amb aquest paradigma establert que per moments oprimeix la nostra forma de sentir, d’expressar i estimar…