Com acompanyar els fills i filles en el seu camí cap a l’autonomia
M’agrada comparar el cicle vital i l’acompanyament que fem dels nostres fills i filles amb la posició que ocupem dins d’un cotxe familiar. M’explico (per si també us pot servir):
La infància: de la cadireta del darrere…
A l’etapa de la infància, els nostres fills i filles van al seient de darrere amb la seva cadireta, ben lligats i protegits. Nosaltres, mares i pares, som qui conduïm: decidim la ruta i prenem les decisions clau. Ells confien en nosaltres, es deixen portar i gaudeixen del viatge. Nosaltres, amb els recursos que tenim, mirem de prendre les millors decisions possibles, triant camins que puguin ser enriquidors i plens d’aprenentatges. El trajecte no sempre és fàcil ni tranquil; a la infància també hi ha conflictes i moments de tensió, però som nosaltres qui portem el volant i qui assumim la responsabilitat de decidir el rumb, amb errors i encerts, però sempre amb la millor de les intencions.
L’adolescència: … al seient de copilot
A l’adolescència, els nostres fills i filles passen a ocupar el seient de copilot; i el mateix passa amb la relació i el vincle. En aquesta posició tenen molta més visió de la ruta, poden començar a valorar opcions i opinar sobre quin camí creuen millor. Es pot generar més conflicte, ja que tothom vol tenir la raó. Fins i tot ens poden mirar de reüll, pensant que no conduïm tan bé com es pensaven o que ells ho amb un estil diferent. És el moment vital en el qual comencen a construir la seva identitat i, per fer-ho, necessiten diferenciar-se de nosaltres; fins ara érem un pack.
Nosaltres, mares i pares, seguim portant el cotxe, però haurem de discutir o negociar molt més cada una de les decisions que prenem. És una etapa en què cal “recalcular la ruta” en la relació, ja que, si els seguim tractant com quan anaven al seient de darrere, no reforçarem la seva confiança ni el seu lideratge i el conflicte està servit.
Aquí ens toca acceptar el seu canvi de lloc. Perquè si els seguim buscant pel retrovisor, esperant trobar-los dormint plàcidament a la cadireta, ens perdem el present.
Necessitem gestionar el nostre dol per poder atendre i entendre el fill o filla que ara tenim al costat, que, encara que no ho sembli, ens necessita més que mai. Podem tenir més tensions per la diversitat d’opinions, però també podem compartir converses molt interessants, si estem oberts a elles i volem (re)descobrir-los de nou.
Pot anar bé, per exemple, preguntar-los:
«Tu per què creus que hauríem d’anar cap aquí?»
I, fins i tot, si ens ho argumenten bé, fer-los cas, provar la ruta proposada i després valorar com ha anat. Si ha estat encertada, posar-ho en valor; i si ens hem perdut o ens hem desviat massa, que serveixi per reflexionar què faríem diferent el proper cop. En definitiva, identificar quin ha estat l’aprenentatge.
En aquesta etapa, els nostres fills i filles comencen a tenir unes ganes enormes de treure’s el carnet de conduir, d’explorar món i de descobrir qui són, més enllà del cotxe familiar.
Quan ells comencen a conduir
Arribarà un moment en què serem nosaltres qui farem de copilot. Ells començaran a portar el volant de la seva vida, encara amb la “L” de pràctiques, amb inseguretat, emoció, por i il·lusió barrejades. Prendran les seves pròpies decisions i nosaltres els acompanyarem des del costat, oferint unes coordenades prou àmplies però també prou estables perquè puguin explorar-se amb certa seguretat. Com marcar les línies del voral.
Ho farem també amb por, perquè els veiem encara molt principiants, perquè no volem que prenguin mal, perquè ens els estimem amb bogeria, podem sentir enyorança d’adonar-nos que aviat ja no caldrà ni fer-los de copilot, i amb il·lusió, a la vegada, de veure’ls mirant endavant.
A vegades podem tenir la temptació d’agafar-los el volant per rectificar algun moviment que nosaltres faríem diferent, tant per la resistència emocional a assumir que ja no som nosaltres qui conduïm, com per la inseguretat que apareix quan els nostres fills i filles ja no ens necessiten d’una manera tan activa.
Ens han vist conduir durant molts anys; hem fet de model. Sempre ens han estat observant, per tant, hem de respirar i saber que la nostra feina està feta.
Ara toca confiar i deixar anar.
I, finalment, viatjaran sols, i així ha de ser. Ja no caldrà que estiguem al costat, perquè se sentiran amb les eines i recursos suficients per autoliderar-se, triar destí i omplir el seu cotxe vital amb les persones que ells escullin.
Això sí: nosaltres sempre hi serem com a servei d’assistència 24 hores a la carretera, i sempre hi haurà un lloc al nostre cotxe familiar. I, de tant en tant, potser ens portaran ells en el seu nou cotxe. I qui sap, potser serem nosaltres qui seurem al seient de darrere, deixant-nos portar, aprenent d’ells, coneixent nous estils de conducció i descobrint nous paisatges de la seva mà.
Des d’El despertador acompanyem a les famílies (mares i pares, i també fills i filles), al llarg de les diferents fases d’aquest cicle vital —o dit d’una altra manera, en els diferents canvis de seient dins el cotxe.
Ho fem oferint espais de reflexió i acompanyament per:
- Entendre i atendre els canvis que es produeixen durant l’adolescència, tant en els fills i filles com en els adults que els acompanyem.
- Acompanyar la gestió emocional.
- Generar vincles afectius, efectius i constructius entre mares/pares i fills.
- Acompanyar la presa de decisions
Realitzem activitats i formacions als Instituts tant per a l’alumnat com per a les famílies.
Un article de:
Anna Soriano Oliver, codirectora d’El despertador.
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.