Per Elisabet Alguacil

L’any 1949 naixia el disc de vinil de 7 polzades de diàmetre. El segell discogràfic RCA Victor va presentar el nou format, el qual només contenia dos temes musicals, amb l’objectiu de convertir-se en reclam i facilitar la promoció de l’àlbum sencer. El disc, que girava a 45 revolucions per minut, contenia un single potencialment exitós a la cara A i una cançó que farcia la proposta a la cara B, on sovintejaven versions descartades o material inèdit que no s’inclouria a l’àlbum complet. Si la cara A triomfava el públic s’interessava pel Long Play, l’LP, l’àlbum sencer. 

Amb la irrupció del rock and roll, el format va triomfar a les dècades de 1950 i 1960, gràcies als disc jòqueis radiofònics i a la moda de les jukebox (les màquines automàtiques de pagament que permeten escoltar la peça musical seleccionada). El primer èxit milionari va ser Rock around the clock de Bill Haley & His Comets, que va vendre 3 milions d’exemplars l’any 1955. 

Com us comentava abans, l’estratègia de les discogràfiques era col·locar el single a la cara A i una cançó de menys valor a la cara B, que fes lluir encara més l’aposta de la companyia… En alguns casos, però, la cara B aconseguia trencar les expectatives comercials de l’estratègia i igualava (o superava) en popularitat la cara A. 

Us explicaré un dels molts casos que atresora la història de la indústria musical. Aquest és un relat sobre la nena prodigi Brenda Mae Tarpley, coneguda artísticament com a Brenda Lee, que va destacar especialment entre els anys 1960 i 1962, en convertir-se en la primera dona que col·locava 9 singles consecutius al TOP 10 dels més venuts (rècord que no va ser superat fins als anys 80, per una tal Madonna). Brenda Lee va assolir aquesta fita abans de la majoria d’edat. Precisament, a causa de la seva joventut, un dels seus grans èxits —I’m sorry—, que està sonant ara mateix, va estar a punt de no editar-se. Per evitar que una adolescent de 15 anys cantés al desamor, el tema es va desar en un calaix fins que va ser editat com a Cara B de That’s all you gotta do, cançó que va quedar eclipsada per aquest èxit que es va convertir en un autèntic clàssic.  
A la història de la música hi ha molts altres casos en què la Cara B s’ha acabat imposant a la Cara A… i d’això estem parlant en el Pretext d’avui, d’expectatives que no es compleixen, de propòsits que prenen camins inesperats, de la gestió de la sorpresa i de les esperes…  

Si ho traslladem al teatre el gran exemple de l’espera és, precisament, Tot esperant Godot, l’obra de Samuel Beckett, publicada el 1952, on els seus protagonistes, tal i com descriu el títol, esperen Godot, un personatge que no coneixerem mai. Pertanyent al teatre de l’absurd, amb trets existencialistes, la peça teatral compta amb una trama que, aparentement, està mancada de significat i és repetitiva. Però és aquesta repetició i absurditat la que ens fa de mirall i qüestiona la passivitat de la societat i la figura humana.  

I seguim, ara ens endinsem en el terreny de les històries familiars, i d’obres més contemporànies. Us vull parlar d’un llibre que m’ha acompanyat durant el trànsit del canvi d’any, i que ha superat amb escreix les expectatives que, com a lectora, hi tenia dipositades… Quina gran responsabilitat la del gremi llibreter i bibliotecari quan sol·licitem recomanacions que van carregades de desitjos de satisfacció…  
L’autor de La figura del mundo, Juan Villoro, li pregunta al seu pare, el filòsof catalano-mexicà Luis Villoro, en els últims anys de vida, quina ha estat la seva edat preferida, i el pare respon sense vacilar quan tenia 30 anys.  

I a continuació l’autor, Juan Villoro, reflexiona: 
“Esa edad de elección lo situaba antes de todo lo demás, a la puerta de sus libros, sus matrimonios, sus cargos universitarios, sus compromisos políticos. Le gustaba verse así, como una hoja en blanco a punto de ser escrita, en los albores de una trayectoria. Las turbulencias posteriores le brindaron momentos de gozo, pero su edad perfecta parecía ser la de una vida potencial, hecha de promesas y conjeturas. 
Sin embargo, la plenitud le llegó cuando ya parecía imposible. No me refiero a sus logros intelectuales o académicos, sino a algo más profundo: la vida como obra.” 

Els últims anys de vida del seu pare l’escriptor Juan Villoro descobreix un progenitor que trenca els seus esquemes. Arran d’un accident cerebral, emergeix un pare carinyós, que afluixa les cuirasses, un home que es consenteix a si mateix, menys recte i més flexible. 

Durant els deu anys de recerca i d’investigació per copsar la figura del seu pare, l’autor descobreix la persona en les seves múltiples dimensions. Aquest camí el relata amb molt encert: amb detalls humans, anècdotes personals i íntimes, que ens ajuden a copsar la personalitat pública d’un gran pensador, autor d’una obra fonamental, i la personalitat privada. 
El llibre no és només una biografia a l’ús, sinó que viatgem amb l’autor, l’acompanyem en les seves descobertes, mentre ens relata el context històric on ens trobem. L’escriptura es converteix en una carta al seu pare. 

Luis Villoro va néixer a Barcelona el 1922. La família de l’àvia materna havia fugit de la Revolució mexicana per instal·lar-se a la Ciutat Comtal, on van fer arrels, al casar-se l’àvia amb un metge català. Quan esclata la II Guerra Mundial decideixen tornar a Mèxic fugint del context convuls europeu. 

En arribar a Mèxic, Luis Villoro descobreix que la seva família materna posseeix una hisenda amb treballadors a San Luis Potosí. El dia que hi fan una visita els empleats li besen la mà i l’anomenen ‘patroncito’, moment que viu amb gran incomoditat i rebuig. Villoro es passarà la vida fugint d’aquesta expectativa de rol, d’aquesta herència familiar. La seva mirada i el seu estudi, en canvi, l’acosten a la filosofia dels pobles indígenes mexicans. Es vincula a moviments polítics d’esquerres i durant un temps viu amenaçat de mort. Amb setanta anys complerts, dedica els últims vint anys de la seva vida al moviment zapatista. Es converteix en un dels seus principals acompanyants i assessors, i fins i tot se’n fa militant de forma clandestina, establint una entranyable relació amb el subcomandante Marcos. 

Al llarg de la seva vida, Luis Villoro defuig la riquesa, les comoditats, els homenatges, i en una lluita íntima i personal, s’esforça per abandonar el seu ego. És un exemple de viure una vida amb propòsit, amb el seu propòsit. 
Juan Villoro va finalitzar l’escriptura del llibre el 22 de febrer de 2023, i va ser publicat 3 mesos més tard per Penguin Random House. 

Ens hem situat en històries que desafien les expectatives, que trenquen amb allò que s’espera, allò que es preveu. I un gran exemple de desafiament, a diferents nivells, ho és la pel·lícula Retrato de una mujer en llamas (Portait de la jeune fille en feu), escrita i dirigida per la cineasta francesa Céline Sciamma.  

La pel·lícula i la directora mereixerien, sens dubte, un programa sencer de L’Eixida, però em centraré en aquest amor que viuen les seves protagonistes Marianne i Héloise, interpretades per les actrius Adèle Haenel i Noémie Merlant a la Bretanya francesa, l’any 1770. Un amor impossible marcat per un element narratiu molt present en les històries passionals i d’amors impossibles: el contrarellotge, un compte enrere que determina un final anunciat. El compte enrere permet la gestió de l’expetactiva d’un temps finit que intensifica les històries. 

Marianne, la pintora, disposa de 7 dies per fer un retrat de la jove Héloïse, que acaba d’abandonar el convent de les Benedictines per assumir la responsabilitat de casar-se amb un senyor de Milà, en un matrimoni concertat que havia de tenir la seva difunta germana. Contractada per la mare, Marianne s’ha de fer passar per la dama de passejos i pintar d’amagat un retrat que faran arribar al futur espòs.  
La pel·lícula parla del que s’espera que ha de fer una dona: deixar-se retratar per consentir un casament. Resistir-se a ser retratada és l’arma que fa servir Héloïse per oposar-se al matrimoni concertat. Tampoc s’espera que una dona sigui artista; de fet Marianne signa els seus quadres sota el nom del seu pare. La relació artista-model també queda modificada: Marianne és a la vegada professora, artista i model de les seves alumnes, de manera que la dona deixa de ser únicament l’objecte retratat. La relació entre pintora i model és més igualitària, Héloise no és un subjecte passiu.  

El film, ple de simbolismes i metàfores visuals, mostra un joc entre el que es veu i el que s’oculta…, i en aquest joc s’encén una passió en què les protagonistes viuen 5 dies de màxima esplendor. En l’exploració del desig femení, el goig té caducitat, però l’amor viu per sempre i encén els ulls de qui mira, per omplir-los de poesia. 

No us desvelaré més de l’obra perquè espero i desitjo que la veieu. La trobareu disponible a RTVE Play, Prime Video i a Filmin.  

La nostra expectativa com a espectadors i espectadores sovint es veu insatisfeta. Perquè, posant com a exemple una ficció televisiva d’ampli seguiment… Com vau viure vosaltres el final de la sèrie Lost, o el final de Game of thrones? (per emprar un exemple més recent) Us va agradar? O senzillament el que no us va agradar és que acabés?  

La decepció del final de la sèrie d’HBO va ser tan gran que, un milió i mig de persones van arribar a signar la campanya de Change.org, la qual reclamava que es tornés a filmar l’última temporada completa amb –cito textualment- “guionistes competents”.  

I és que un excés d’expectativa –sostinguda i alimentada en el temps- ens pot abocar a una gran frustració… i podem arribar a perdre de vista el viatge que hem compartit amb aquesta ficció. Segurament ens costa acomiadar-nos d’uns personatges amb els quals ens h em familiaritzat. L’origen de l’enuig, on és? S’acaba una sèrie, s’acaba la conversa al voltant de les trames, dels capítols, el ritual dels dilluns a casa davant de la pantalla… Potser també ens fa mal ser conscients del temps que li hem dedicat… En tot cas, no podem oblidar com ens ha fet gaudir. I no subestimeu el poder de les preqüel·les, de les seqüel·les i de la possibilitat de les reposicions, i sinó, penseu en el fenòmen Plats bruts.