Però això no acaba aquí: al mateix temps, caminem o, millor dit, esprintem en el col·lapse d’una cursa infinita de ficció a la recerca de la nostra millor versió. Aquell paradís perdut que el model occidental ens empeny a seguir anhelant en un dia a dia esgotador. 

El mite del progrés i de la meritocràcia lineal per assolir i consolidar aquell status que hauríem de tenir -i que algun dia arribarem a assolir- i que ens farà invulnerables en tots els sentits. Com si un cop aconseguida aquella versió divina ja ho tinguéssim o s’acabés tot plegat. Com si allò que ara passa, que ara som, en el reeixir i no reeixir, no fos prou o no fos el més important.

Ara i aquí vull trencar una llança cap al nostre dret a no tenir ni idea, a no saber com tirar endavant. Reivindico les regressions com a fases lògiques i necessàries dels processos d’aprenentatge. Perquè ni la vida ni els aprenentatges són lineals, són espirals que tornen i retornen. La regressió és quelcom inevitable perquè està feta de nosaltres i, com més ens resistim a donar-li un espai, més ens tanquem a l’oportunitat d’impulsar-nos i transformar-nos en l’experiència.

Perquè créixer no és avançar, sinó viure i sentir i estar i palpar. I perquè viure no és quelcom asèptic. És caure i recaure, i fang i núvols i pluja. I dolor i no saber com i acceptar-ho. I aixecar-te i sentir el raig de llum a la cara amb l’olor de la terra mullada.

Aspirar a una millor versió limita l’acceptació del moment present, de qui soc en aquest moment que escric aquestes línies. Potser no em permet validar-me de forma completa la meva complexitat, diversitat i autenticitat. Perquè mentre estic en la cerca i en un altre temps em perdo, em saturo, m’allunyo i no estic ni abraço el que s’esdevé ara. Hipoteco el present per una versió que no sé si seré ni si realment vull ser.

Reivindico el dret a la versió que som, ni bona ni dolenta, ni pitjor ni millor, intransferible i perfectament imperfecta, per ser cada dia més protagonistes i viure la nostra pel·lícula des de la versió original, la que som aquí i ara, autèntica, gaudint o no del que hi ha, de la nostra llibertat per pensar, per sentir, per expressar el que sabem/volem/podem o no.