amb mi

Quan la millor versió és l’original

A totes les persones crec que ens agraden les històries. Amb cada relat descobrim una nova realitat.

En el meu cas, des de ben petit que em fascinaven els contes, les llegendes o els mites d’altres cultures i civilitzacions. Amb els anys, ja per la petita o gran pantalla, en forma de pel·lícules o sèries.

Però, com ens arriben les històries quan són explicades, traduïdes o doblades per altres veus, mirades, cultures o interessos? Has jugat mai al joc del telèfon? És el mateix missatge l’original que el resultant d’una cadena?

L’any 1941, amb el franquisme, es promulga a l’estat espanyol la “Ley de defensa del Idioma”. S’introdueix de forma obligatòria el doblatge de tot el material audiovisual, responent a polítiques de protecció d’idioma i censura de continguts amb l’autarquia dels règims totalitaris d’extrema dreta a països com Espanya o Itàlia.

El risc de perdre’ns els matisos en una versió doblada

D’allò fa 80 anys i en aquest temps, més enllà d’arguments a favor (la facilitat d’adaptar els continguts a l’idioma de l’espectador/a) o en contra (dificultar la permeabilitat i l’aprenentatge de llengües i cultures, de la diversitat cultural), els motius originals han anat prescrivint a causa d’una inèrcia alimentada per un hàbit. El costum de veure les pel·lícules o sèries doblades fa que no ens resulti gens estrany perdre’ns tots els matisos d’idioma, de les interpretacions i fins i tot del text o dels títols de la versió original.  

I així ens passa també a nosaltres: ens expliquem a través de relats i perdem de vista els matisos i la riquesa de la versió original, per l’hàbit de viatjar i relacionar-nos en el nostre dia a dia per versions doblades, amb textos i interpretacions condicionades, impostades i censurades pel que entenem que socialment (i en molts altres prefixos de la -ment) s’espera de nosaltres.

El desig d’acceptació, estimació o valoració fa que ens esforcem a ser qui potser no som realment, a no tenir-nos en compte en primer lloc, a voler ser una altra versió per ser la persona que encaixa en aquests grups i sistemes relacionals i, en definitiva, amb els diferents models d’èxit de la societat de la qual formem part.

És evident que estem en constant evolució i tenim endins l’impuls de millora que contribueix a fer-nos créixer en recursos emocionals, relacionals o professionals, que ens pot ajudar en les nostres relacions interpersonals o amb el mercat laboral. Però en aquesta constant recerca d’adaptar-nos al paradigma imperant, on queda l’èxit espiritual?

Malvivim resignades en una autocensura cruel, plena de judici exhortatiu i punitiu que busca l’encaix i la comprensió, que ens limita a l’hora d’expressar-nos lliurement i sacrifica el nostre potencial. És tan gran la necessitat d’haver de ser perfectes i de tenir respostes, que deriva en ansietat per estar bé, en una dictadura de la felicitat on el conflicte ve per no permetre’ns sostenir el no.

A la recerca de la nostra millor versió

Però això no acaba aquí: al mateix temps, caminem o, millor dit, esprintem en el col·lapse d’una cursa infinita de ficció a la recerca de la nostra millor versió. Aquell paradís perdut que el model occidental ens empeny a seguir anhelant en un dia a dia esgotador. 

El mite del progrés i de la meritocràcia lineal per assolir i consolidar aquell status que hauríem de tenir -i que algun dia arribarem a assolir- i que ens farà invulnerables en tots els sentits. Com si un cop aconseguida aquella versió divina ja ho tinguéssim o s’acabés tot plegat. Com si allò que ara passa, que ara som, en el reeixir i no reeixir, no fos prou o no fos el més important.

Ara i aquí vull trencar una llança cap al nostre dret a no tenir ni idea, a no saber com tirar endavant. Reivindico les regressions com a fases lògiques i necessàries dels processos d’aprenentatge. Perquè ni la vida ni els aprenentatges són lineals, són espirals que tornen i retornen. La regressió és quelcom inevitable perquè està feta de nosaltres i, com més ens resistim a donar-li un espai, més ens tanquem a l’oportunitat d’impulsar-nos i transformar-nos en l’experiència.

Perquè créixer no és avançar, sinó viure i sentir i estar i palpar. I perquè viure no és quelcom asèptic. És caure i recaure, i fang i núvols i pluja. I dolor i no saber com i acceptar-ho. I aixecar-te i sentir el raig de llum a la cara amb l’olor de la terra mullada.

Aspirar a una millor versió limita l’acceptació del moment present, de qui soc en aquest moment que escric aquestes línies. Potser no em permet validar-me de forma completa la meva complexitat, diversitat i autenticitat. Perquè mentre estic en la cerca i en un altre temps em perdo, em saturo, m’allunyo i no estic ni abraço el que s’esdevé ara. Hipoteco el present per una versió que no sé si seré ni si realment vull ser.

Reivindico el dret a la versió que som, ni bona ni dolenta, ni pitjor ni millor, intransferible i perfectament imperfecta, per ser cada dia més protagonistes i viure la nostra pel·lícula des de la versió original, la que som aquí i ara, autèntica, gaudint o no del que hi ha, de la nostra llibertat per pensar, per sentir, per expressar el que sabem/volem/podem o no.

Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador i
de l’Institut Ecologia Emocional Espanya.

Informa’t de la nova edició online (formació en directe) del Màster en Ecologia Emocional >>

Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.

1 reply »

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *