Avui, amb l’excusa del Dia Internacional de les Dones, volem conversar sobre la síndrome impostora i les altres formes de liderar. Parlem d’aquest sentiment infundat que ens diu que no som suficientment bons o bones, de la pressió per demostrar constantment la nostra vàlua professional i avalar-la amb quaranta títols acadèmics, del menysteniment dels nostres guanys, tant laborals com personals, i que atribuïm a la sort. D’aquesta ombra allargada que ens acompanya arreu, com la d’un fantasma amb veu pròpia, exigent i implacable.
Sabeu qui va encunyar el terme ‘síndrome impostora’? Efectivament, dues dones. Al seu article, publicat l’any 1978, les psicòlogues clíniques Pauline Clance i Suzanne Imes van analitzar un grup de dones exitoses i van trobar que la majoria d’elles creien que el seu triomf era un frau que tard o d’hora s’acabaria descobrint.
Això no vol dir que els homes no siguin víctimes, també, d’aquest trastorn. En una societat que magnifica l’èxit i penalitza el fracàs, permanentment insaciable i insatisfeta amb tot, ningú no n’escapa. Però és obvi que amb el context social, familiar, cultural i professional actual encara castiga més les dones, així com les persones LGTBI+ o les persones racialitzades.
Si les dones blanques cis, amb estudis superiors, càrrecs directius i ingressos elevats continuen pensant que el seu èxit és fruit de l’atzar o de les polítiques d’afirmació positiva (com la famosa “quota femenina”), imagina’t si no tens cap d’aquests privilegis… Com sempre, els estereotips de gènere interioritzats des de la infància hi tenen molt a veure. Tot i que comencem a veure com els rols masculins-femenins tradicionals es qüestionen, encara persisteixen milions de creences i biaixos que ens allunyen de la plena igualtat.
Esperem que aquesta aparent transició que estem vivint cap un context més equitatiu continuï a bon port. De moment, el que és cert és que tot canvi provoca desconcert, crítica constant i molta, molta por a una part de la població i, sobretot, del poder. I en aquestes estem. Per això avui volem dedicar el nostre programa a dialogar sobre les impostures i a qüestionar-nos sobre el lideratge tradicional. Perquè prenent consciència podem acceptar, agafar les regnes i transformar la situació.
Robert Capa, el fotògraf que mai va existir
Si la teva fotografia no és suficientment bona, vol dir que no eres suficientment a prop de l’escena.
‘Mort d’un milicià’, Robert Capa. 1936
Aquesta frase, que encara avui ressona al pensament de milers de fotògrafs segons abans de prémer el disparador, va ser pronunciada als anys 30 per Robert Capa, el millor fotoperiodista de guerra de la història. D’ell recordareu segur la icònica imatge ‘Mort d’un milicià’, que retrata l’instant en què una bala travessa el cos del soldat anarquista Frederic Borrell, probablement la foto més famosa de la Guerra Civil espanyola.
Però Robert Capa no va existir mai.
L’1 d’agost de 1910 neix a Stuttgart, en el si d’una família jueva, burgesa i polonesa, Gerta Pohorylle, una nena inquieta, intrèpida i amb un gran afany per conèixer el món que l’envolta. D’adolescent, s’enrola a moviments socialistes i obrers, i no és d’estranyar que, amb les seves conviccions polítiques i els seus orígens, amb l’ascens al poder del partit nazi, l’any 1933, decideixi fugir a París amb una amiga.
A la capital francesa coneix Endre Friedmann, un jove hongarès que es guanya molt bé la vida fent fotos i que ha contactat amb la seva amiga perquè li faci de model en una de les seves sessions. Però en qui realment es fixa l’André és en la nostra protagonista, de qui s’enamora i a qui acaba traslladant la seva passió per la fotografia. La radiant parella aviat s’alia professionalment i plegats comencen a treballar de fotògrafs. És en aquesta època quan, probablement inspirada per l’actriu Greta Garbo, la Gerta es canvia el nom pel de Gerda Taro.
I és que la jove té una gran visió per a detalls com el nom i la marca, i precisament això és el que els manca a ella i a l’Endre, més projecció i anomenada en l’exigent món de la fotografia. La Gerda idea un pla: crear un personatge inventat sota el nom del qual signaran d’ara endavant els treballs que vendran als mitjans, Robert Capa, un fotògraf americà, ric i famós.
L’astúcia funciona, i així no només aconsegueixen salvar la precarietat de la seva situació econòmica, sinó també burlar l’antisemitisme alemany i la creixent antipatia dels francesos cap als estrangers.
Endre Friedmann i Gerda Taro a Barcelona
L’estiu del 36, després de l’esclat de la Guerra Civil, la Gerda i l’Endre es traslladen a Espanya per immortalitzar el conflicte sota el segell de Capa. Cadascú fotografia les seves imatges, però sempre amb el mateix copyright. Robert Capa es converteix ràpidament en un autèntic fenomen mediàtic. Fotos de milicians, tropes, dones armades, però també de la població civil, omplen portades i pàgines interiors. Tant Taro com Friedmann mostren per primera vegada la destrucció de la guerra des del punt de vista de les víctimes.
Però a mesura que la guerra avança, la parella es distancia. L’any 37, la Gerda firma el seu primer contracte en solitari per al vespertí parisenc Ce soir i d’ara endavant utilitza la signatura Photo Taro. L’Endre, en canvi, continua fotografiant com a Robert Capa.
milicianes fotografiades per Taro
Taro es trasllada al Front d’Aragó amb la seva càmera Leica. Els seus plans contrapicats, i disparant des de l’altura de la cintura, busquen impactar i generar simpaties vers la causa republicana. També viatja als fronts del Jarama, Còrdova, València i Madrid, però si un treball destaca de la seva singladura en solitari és el reportatge que fa per a la revista Regards de la primera fase de la batalla de Brunete, amb triomf republicà. Tanmateix, poc després les tropes franquistes inicien un contraatac i, mentre les tropes republicanes es repleguen d’un atac aeri, un tanc soviètic fora de control envesteix accidentalment el cotxe on viatja la Gerda. La jove va morir el 26 de juliol de 1937 a l’hospital de campanya de El Escorial amb només 26 anys, i marxava d’aquest món convertida en la primera fotoreportera en morir en un camp de batalla.
La darrera foto de Gerda Taro, ja morta
Recordeu la frase amb què hem començat la biografia? No sabem si la va pensar Taro o Friedmann, però el que és clar és que mai abans cap altra dona (de fet, ni cap home) s’havia apropat tant a un conflicte per retratar-lo. Una mirada molt més humana, emocional i amb conviccions polítiques que acabaria marcant un abans i un després en la història del fotoperiodisme.
“Veo en sus ojos el alborozo del peligro, la sonrisa de la juventud inmortal, dinámica, valiente, tal vez inconsciente, pero en cualquier caso decidida e irresistible”, així la va descriure Rafael Alberti, a qui Gerda va donar algunes lliçons bàsiques de fotografia i amb qui va mantenir una amistat. Sembla, però, que ni les paraules d’un dels més grans poetes de la història van ser suficients per visibilitzar, reconèixer i reivindicar la figura d’una de les autores del llegat fotogràfic més important de la Guerra Civil fins al 1995. Aquell any apareixia la famosa ‘maleta mexicana’ amb els negatius perduts de Capa, Taro i David Seymour i, per fi, es començava a descobrir l’abast real de la seva obra, la d’ella, la de Gerda Taro.
Pretextos culturals
Per Elisabet Alguacil i Balién
En aquest Pretext dedicat al lideratge i a la síndrome impostora, he dubtat molt a l’hora de triar unes representacions que poguessin mostrar lideratges que no hagin estat trillats i buidats de significat…
‘Armas de mujer’
He fet un passeig per la meva pròpia memòria i m’he arribat fins a l’any 1988, quan es va estrenar Armas de mujer (Working Girl) de Mike Nichols, amb la seva inconfusible banda sonora i unes Sigourney Weaver i Melanie Griffith descomunals. També m’ha vingut al cap Thelma & Louise, ideada i escrita per Callie Khouri (CURI), dirigida per Ridley Scott, que l’any 1991 reuneix Geena Davis i Susan Sarandon en el repartiment en una road movie que homenatja l’amistat viatjant fins a límits insospitats. El mateix any es va estrenar Tomates verdes fritos (Fried Green Tomatoes) dirigida per Jon Avnet i escrita per Fannie Flagg i Carol Sobieski, que adapten la novel·la homònima de la mateixa Fannie Flagg. El film està protagonitzat per unes colossals Kathy Bates, Jessica Tandy, Mary Stuart Masterson y Mary-Louise Parker. Excepte Armas de mujer, que mostrava un lideratge emmirallat en el poder autoritari i dèspota encarnat pel personatge de Sigourney Weaver, influenciat pel model masculí, tots aquests títols parlen del poder de la sororitat i l’amistat entre diferents grups de dones.
Si us fixeu les pel·lícules es concentren entre finals dels anys 80 i principis dels 90… i se situen a cavall entre la segona onada feminista i la tercera, fonamentada en la diversitat de pensament sobre la dona i el gènere, la qual fuig del binomi home-dona, i inclou altres dimensions com la personalitat i els rols socials.
Afortunadament avui comptem amb moltes altres referències que han aprofundit en més imaginaris, mostrant universos i altres realitats no supeditades a una mirada canònica, androcèntrica i heteropatriarcal.
‘The diplomat’
Però no us vull passejar només per uns referents un pèl nostàlgics… així que fem un salt en el temps, fins a l’actualitat. Potser la sèrie The diplomat (La diplomática), creada per Debora Cahn, es podria considerar una història evolucionada en aquesta línia. L’actriu Keri Russell dona vida a la nova ambaixadora nord-americana a la Gran Bretanya, Kate Wyler, que, contra pronòstic, és nomenada com a tal enmig d’una crisi internacional. Aquí es barreja la síndrome impostora de la protagonista amb l’element sorpresa de l’anunci del càrrec d’un dia per l’altre, i aixecant ampolles en el seu marit, un professional amb llarg recorregut diplomàtic, a qui tothom creia mereixedor del càrrec.
A la nova ambaixadora li avorreixen els posats, vestir a la moda, les fotografies oficials, els protocols… Està acostumada al treball de camp, a estar sobre el terreny i, en canvi, la seva primera missió a Londres consisteix a desactivar un possible conflicte global des dels despatxos, després que un portaavions britànic hagi estat bombardejat enfront de la costa de l’Iran. En aquest viatge l’acompanya el seu marit, que mostra una gran confiança en si mateix, i que a la vegada li complica la feina i… el matrimoni. Em fa pensar que tots dos personatges poden ser exemples de: ella, la síndrome impostora, i ell, la síndrome de Dunning Kruger, és a dir, la que porta a les persones a sobreestimar les seves habilitats i qualitats. Vaja, un sobrat.
Debora Cahn, la directora, ha estat guionista de Homeland i El ala oeste de la Casa Blanca, i aquest bagatge deixa empremta en el ritme i el to de comèdia de la sèrie… La podeu trobar a Netflix.
És esperançador veure que hi ha una evolució en la representació de l’univers femení, molta més riquesa i diversitat, i moltes més dones explicant-nos i liderant les històries, des de l’escriptura fins a la direcció, producció, etc. I, a la vegada (no em vull quedar en un discurs superficial i naïf) se segueixen perpetuant estereotips, clichés i explicant històries des de la mirada androcèntrica i heteropatriarcal en tants i tants títols. Així doncs, cal separar el gra de la palla, és a dir, de la palla cal reconèixer i extreure molt feminism washing i molt oportunisme.
Així que us convido a fer un passet més endavant… Si pensem en el 8M, potser ens venen al cap imatges de les manifestacions que aquest dia es despleguen, així com la vaga feminista que hi ha convocada. Ocupem el carrer amb força, amb reivindicacions i amb legitimitat, però el carrer, sovint, és un territori hostil i no apte per a les dones, sobretot a les nits. Per això us vull parlar de la pel·lícula de l’any 2014 A Girl Walks Home Alone at Night (Una chica vuelve sola a casa de noche), òpera prima de la directora Ana Lily Amirpour, nascuda a Londres, d’origen iranià i resident a Los Angeles.
‘A Girl Walks Home Alone at Night’
La pel·lícula, feta en blanc i negre i rodada en persa, navega entre el thriller, el western modern, la novel·la gràfica i el cinema de terror. Situa l’acció a les nits en un poble fictici ubicat a l’Iran anomenat Bad City, on una vampira que es desplaça en monopatí atemoreix i ataca homes, concretament personatges masculins que han estat cruels o injustos amb algunes dones, i s’alimenta de la seva sang. En aquesta història de vampirs que trenca amb els plantejaments habituals, la protagonista no és immune a l’amor, i s’enamora d’un noi disfressat de Dràcula. Són dos personatges perduts i solitaris que es troben momentàniament. Aquests animals nocturns que habiten el film viuen al marge i tenen la capacitat d’hipnotitzar-nos, de fascinar-nos a la vegada que provocar aquest neguit propi del thriller i el cinema de terror.
La pel·lícula trenca amb una idea molt concreta associada a la nit, on les dones hem après a identificar-la amb la por i el perill. Ana Lily Amirpour ens mostra que no és l’única visió possible.
Està disponible a Filmin i Prime Video.
El desig és un altre territori que a les dones no se’ns ha permès liderar i, poc a poc, hem hagut d’apoderar-nos d’ell. A l’obra de teatre Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, creada pel col·lectiu Que no salga de aquí, i protagonitzada per Laura Vila Kremer, ens convida a reflexionar sobre el dret a desitjar i a formular-nos preguntes com: la nostra forma de desitjar és genuïna?
En aquest cas les persones que reivindiquen poder desitjar lliurement i sense por són persones intersexuals, i ho fan mitjançant una obra que transita l’humor, la paròdia, la divulgació, la reflexió i la celebració, explorant diferents formats on hi té gran rellevància el recull documental de testimonis que, a la segona part, se sumen a la vivència en primera persona de la protagonista per constituir un nosaltres poderós. El tabú i l’estigma es trenquen.
El galop cap al desig és un sacseig, un cant alliberador i transformador on s’entonen proclames per definir-se com a “bèsties poderoses”, com “una horda d’hermafrodites a cavall que hackeja l’estructura binària del món”. Hermafrodites a cavall és una invitació al conjunt de la societat a atrevir-se a desitjar lliurement i sense por.
L’obra es va estrenar l’any 2021 i encara gira per Catalunya amb gran èxit. Vull destacar el paper dels audiovisuals de l’artista visual Carme Gomila, que cohesiona la proposta.
Aquesta melodia, que se m’ha ficat ben endins, és de Mar Pujol, compositora, guitarrista i cantant del Lluçanès que he descobert recentment. Mar Pujol acaba de presentar el seu nou disc Cançons de rebost, format per 10 temes molt propers i arrelats a la terra i a la natura que, a la vegada, conviden a enlairar-nos. És un disc amb un so molt despullat, sense artificis… que invoca la llar de foc, el frec dels peus sobre la fusta, el so del cruixir de les fulles seques… Les seves lletres poètiques ens ambienten en el rebost i el recolliment, i aprovisionen l’ànima de qui les escolta.
I em preguntareu: on i com es presenta aquí el tema del lideratge? Doncs en la llibertat artística de la pròpia creadora, en unes cançons sense estructures preestablertes, en uns temes personals i en la decisió de la pròpia artista sobre com es vol posicionar i presentar en la complexa indústria musical. I així ho explica en una entrevista concedida a la revista Enderrock del 16 de febrer de 2024, on descobreixo que el seu primer disc, Trepa, publicat amb 22 anys, va ser autoeditat.
“Faig la música que em surt fer, i he vist que se m’estima així… I menys mal, perquè no sabria fer-ho d’una altra manera: faig el que em mou; no em preocupa vendre. Em preocupa més el fet artístic, i que de cop un dia no em mogui la música.
Tinc clar que a la vida vull ser feliç, i l’art, la música, me’n fan molt. Si això pot ser el meu ofici, fantàstic, i m’hi esforçaré per aconseguir-ho, però no canviaré com faig música… perquè si ho fem, perdem artistes i formes de fer diferents i genuïnes. Amb això no vull dir que mai canviï d’estil, sinó que si ho faig serà perquè em ve de gust. I si no puc viure de la música… faré pizzes. Però seguiré component a la meva habitació, perquè és el que em fa feliç.”
Un exemple de lideratge molt i molt inspirador…
I sense més, m’acomiado, embolcallada d’aquesta sonoritat i sororitat compartides que espero que també t’hagi inspirat, desitjant que habitar les nits i els desitjos, de forma lliure, no sigui només una ficció.
Una mirada endins: Reflexió d’Anna Soriano Oliver a través de les deesses gregues
Quan escolto conceptes com el síndrome de la impostora i altres formes de liderar… si em miro endins… m’apareixen algunes preguntes:
Com visc en la meva pròpia pell aquests conceptes? Com em relaciono amb mi mateixa? Quina és la meva pròpia veu? Quin és el meu estil propi de lideratge? Com em vinculo amb el meu entorn? Ho faig en harmonia amb allò que soc?
Shinoda Bolen, en el seu llibre Les deesses que hi ha en cada dona, ens proposa un camí cap a l’autoconeixement on associa 7 arquetips femenins, és a dir, energies internes innates, amb 7 deesses gregues. Els mites molts cops ens poden servir de metàfores o miralls on podem veure reflectits els nostres dons i també les nostre debilitats.
‘Diana com a personificació de la nit’, obra d’Anton Raphael Mengs, segle XVIII. Deessa Artemisa
Et presento breument, el do de cadascuna d’aquestes 7 deesses.. a veure si et ressonen:
- L’Artemisa és la deessa de la caça, és l’energia de l’acció que ens enfoca cap als objectius i els resultats. L’energia de l’artemisa ens permet posar focus, dispersar-nos, ni distreure’ns pel camí. On poso l’ull poso la bala.
- L’Atenea, la deessa de la saviesa, és la gran estratega. Quan ens connectem amb aquesta energia som unes cracks planificant, fent excels, renim una visió panoràmica que ens permet tenir en compte tots el detalls per optimitzar recursos i ser el màxim d’eficients. Tant important és el Què com el COM arribar-hi.
- L’Hestia, la deessa de la llar, és l’energia que ens fa connectar amb la serenitat, en la reflexió interna, en reposar les idees, a escoltar la nostra veu interior. Procés molt necessari en moment de molt caos extern o intern.
- L’Hera, la deessa del matrimoni, és l’energia que fa que ens comprometem en els projectes, fa que estem “a la verdes i a las madures” com diria la meva mare, que no abandonem el vaixell a la primera de canvi.
- La Demèter, és la deessa la maternitat, el l’energia de la Mare, la gran cuidadora, una energia molt vinculada culturalment al rol femení, és la que ens permet posar l’atenció a les persones, tenir presents els seus ritmes i processos, els seu benestar.
- La Persèfone, filla de Demèter, és la deessa donzella, de l’obertura, la que ens permet obrir possibilitats i connectar amb la flexibilitat, ens ajuda a no quedar-nos bloquejades quan un pla no surt com esperàvem tenint en compte el pla B, C o els que faci falta … També és l’energia que ens adaptar-nos i acceptar els canvis, tant els triats com els trobats.
- I , finalment, ens queda, l’Afrodita, deessa de l’amor i la passió. L’Afrodita és qui ens fa gaudir del viatge, ens connecta amb l’alegria i, en viure des del moment present. És l’energia Carpe Diem.
Quines energies més boniques, oi? I què complementaries entre elles. Què passaria si només estiguéssim pendents de la cura de les persones del nostre entorn (Demèter) i no poséssim focus en els Objectius (Artemisa), o a la inversa? O què passaria si estiguéssim sempre obrint noves possibilitats (Demèter) sense crear una estratègia per dur-les a terme (Atenea)?
Les deesses han de treballar en equip per complementar-se les unes a les altres i estar en harmonia. Si una d’elles té massa protagonisme, es pot generar un desequilibri intern i extern.
Nosaltres, com a dessees que som, també necessitem acollir les diferents energies en els nostres lideratges, poder trobar un equilibri entre el fet d’accionar, l’estratègia, la serenor, el compromís, la cura cap a nosaltres i cap a les persones del nostre entorn, l’obertura i viure el moment en presència.
Quan conversem amb totes les deesses/energies des d’una mirada amable, permetent anar trobant la nostra forma genuïna de liderar, incrementem la nostra autoconfiança i, en conseqüència, fem més petita i manejable, la síndrome impostora.
I tu, a quina energia vols posar més atenció?
Bonus track: preguntes regal per acabar
- De quines veus impostores sents que t’has acomiadat ja? Com ho penses celebrar?
- Què t’ha permès vèncer-les? Quins beneficis t’ha portat?
- Quines encara et parlen a dins teu que t’afecten i t’estan retenint o condicionant?
- Què vols i què pots fer ara per anar un pas més enllà?
Un article de:
Mariona Rabasa,
comunicadora audiovisual i responsable de
comunicació d’El despertador.
Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador.
Articles relacionats:
Una nueva postura para romper la impostura (o cómo cargarnos el maldito síndrome del/de la impostor/a), per Jordi Muñoz
Totes sou dins meu, per Anna Soriano
Et pot interessar:
Curs ONLINE:
Lideratge i relacions afectives/efectives
Saps quin és el teu estil de lideratge? Et sents en harmonia amb el que ets i amb com et relaciones amb tu mateix/a i les altres persones?
Et proposem un viatge pels arquetips de 7 deesses gregues per redescobrir i potenciar els teus talents.
Categories: Creativitat, Ràdio, Uncategorized @ca
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.
Curs online: En veu femenina. Lideratge i relacions æfectives. Amb Anna Soriano, codirectora d’El despertador.