Per Elisabet Alguacil i Balién

El pop és un dels animals més intel·ligents del planeta. La seva forma de prendre decisions és altament efectiva. Els seus tentacles tenen un engranatge neuronal propi, de manera que a través d’aquests apèndixs poden captar la informació de l’entorn, processar-la, reaccionar i respondre sense necessitat de consultar-ho amb el cervell. És a dir, executen respostes en el sistema nerviós perifèric, sense esperar cap ordre per part del cervell, la mida del qual – per cert- els permet desenvolupar capacitats com la memòria o l’aprenentatge. Aquestes capacitats de resoldre problemes també s’han detectat en corbs, lloros i primats. Però quedem-nos amb el pop… i aquí va la primera recomanació del Pretext d’avui, dedicat a la presa de decisions… 

‘My octopus teacher’

Us poso en situació… Craig Foster és un cineasta totalment abatut i esgotat que, en ple burnout, decideix fer una aturada en el seu intrèpid dia a dia. A aquesta primera decisió l’acompanya una segona: encara que no en tingui ganes, cada dia anirà al mar a banyar-se a les aigües sudafricanes, on cada capbussada l’ajudarà a recuperar-se de la depressió. En la seva terapèutica pràctica submarinista coneixerà una pop (femella), amb qui establirà un insòlit i sorprenent vincle d’amistat, i de qui aprendrà a connectar amb el medi, i a sentir-se part del lloc; no tan sols un visitant.    

Es tracta d’una història commovedora que convida a reflexionar sobre el comportament humà a través de la inèdita relació del cineasta i la pop. El documental es titula My Octopus teacher, i està dirigit per Pippa Ehrlich y James Reed. En castellà el coneixem amb el títol: Lo que el pulpo me enseñó. La pel·lícula va guanyar l’Oscar a millor documental el 2020. La trobem a Netflix. 

En l’apartat literari, en aquest Pretext no pot faltar una menció especial a les històries del Tria la teva aventura, del segell editorial Timun Mas, que actualment pertany al Grup Planeta. Sí, aquells de la tapa blava que convidaven a prendre decisions a cada capítol, per seguir un camí cap al destí escollit. Us imagineu un pop llegint una de les aventures d’aquesta col·lecció? 

Seguint en l’àmbit literari, un llibre emblemàtic al voltant de decidir és, sens dubte, Novecento, d’Alessandro Baricco, publicat el 1994 i editat per Anagrama en castellà i per La Magrana en català. El text es considera un monòleg teatral o, com el mateix autor indica: una novel·la curta o un relat llarg.  

Som a bord del transatlàntic Virginian, en el període d’entreguerres del segle passat, recorrent les rutes entre Europa i Amèrica, amb persones milionàries, turistes i migrants. I també un nadó abandonat que, durant 8 anys, és “adoptat” per un mariner, Danny Boodman, fins que mor com a conseqüència d’una ferida durant un temporal. Els anys successius Novecento es converteix en un pianista excepcional i, als 27 anys, coneix Tim Tooney, el trompetista que ens explica la història, de qui es fa íntim amic. El trompetista i narrador defineix Novecento com un home que viu a través dels desitjos i les passions alienes, que es realitza amb la música, que viu suspès entre el piano i el mar. I diem suspès perquè el protagonista ha viscut tota la seva vida al transatlàntic, sense trepitjar terra ferma. Malgrat que en ocasions ha sentit la temptació de baixar del vaixell Novecento s’hi ha resistit. Us llegeixo alguns motius on revela la seva decisió: 

No fue lo que vi lo que me detuvo. Fue lo que no vi. ¿Puedes comprenderlo? En aquella inmensa ciudad había de todo, menos un final. No había final. No vi donde terminaba todo aquello, el final del mundo. En un piano las teclas empiezan y acaban. Sabes que hay 88. No son infinitas. Tú eres infinito y la música que puedes hacer es infinita. Así sí puedo vivir. Pero en un teclado con millones de teclas que no tienen fin, en un teclado infinito no hay música alguna que puedas tocar. Te has equivocado de taburete. ¿Cómo escoges entre tantas opciones? Todo ese mundo pesa demasiado y ni tan siquiera sabes dónde acaba. Yo interpretaba mi felicidad, pero en un piano que no era infinito. Aprendí a vivir de esa forma. La tierra es un barco demasiado grande para mí. Es un viaje demasiado largo. Es una mujer demasiado hermosa. Es un perfume demasiado intenso. Es una música que no sé tocar. Perdonadme. Pero no voy a bajar.

El director Giuseppe Tornatore (el de Cinema Paradiso) va adaptar la novel·la i es va estrenar al cinema com La leyenda del pianista en el océano.

En l’apartat audiovisual em sembla que us faig un favor si obvio la sèrie que més ens ha donat la turra al voltant d’una decisió. M’estic referint a Succession…, aquesta ficció d’HBO Max inspirada en el magnat Rupert Murdoch, que dedica 39 capítols a narrar la gran decisió del patriarca: decidir quin dels seus 4 fills mereix succeir-lo al capdavant de l’imperi. Ja està. No li dedico més temps, perquè a mi m’ha avorrit força… 

I acabaré parlant d’Anatomia d’una caiguda (Anatomie d’une chute), que la directora Justine Triet va estrenar el 2023. Flamant guanyadora de l’Oscar al Millor Guió Original i Palma d’Or a Millor Pel·lícula.   

Anatomia d’una caiguda fa una dissecció del matrimoni a través de la investigació i dels interrogatoris que tenen lloc durant el judici en què Sandra, de professió escriptora, és acusada d’assassinar en Samuel, el seu marit també escriptor, amb la permanent sensació que mai coneixerem la veritat. De fet, el film se sent còmode en aquesta tessitura, en l’ambigüitat en què es mou, entre la culpabilitat i la innocència. El tribunal ha de determinar si ha estat un suïcidi o un assassinat a partir de la narració d’unes vides privades que es fan públiques, d’uns fets que s’ordenen d’una determinada manera, i la tendenciosa mirada dels lletrats.   

Hi ha un moment de la narració especialment tens en què Daniel, el fill cec de l’acusada, dubta si declarar o no en el judici. En una conversa amb la tutora que l’acompanya durant el procés judicial, aquesta li diu “cuando no estás seguro de algo, tienes que decidir qué es verdad para ti”. I lliga amb el que comentàvem abans, que a la vida decidim construir-nos els nostres relats, les nostres veritats i necessitem creure’ns-els per poder tirar endavant, i en Daniel s’ho agafa al peu de la lletra… No us diré més. L’heu de veure. I ho podeu fer a Filmin i a Movistar+.  

La directora francesa, per cert, confessa haver-se obsessionat durant deu anys amb els crèdits de la sèrie Mad Men: amb l’eterna i elegant caiguda de l’home que els protagonitza. I mentre ens imaginem com van passant els títols de crèdit i com va precipitant-se aquesta figura humana de Mad Men al ritme de Everybody knows de Leonard Cohen, us diem a reveure. També ens ha acompanyat la música de Vangelis amb els temes Fields of coral i Dreams of surf.  

Soc Elisabet Alguacil i això ha estat un Pretext més per seguir parlant de cultura al voltant de la presa de decisions. Fins a la propera!