Articles

Quan no saber és diferent que estar perdut/da

“Hauríem d’avançar sempre, fins en la més petita de les passejades, a l’atzar, amb un autèntic esperit aventurer.”

Henry David Thoreau

Quants cops no has anat a caminar pel bosc pel plaer simplement de connectar amb la natura, respirar o fer una mica d’exercici, i t’has deixat portar per l’encís dels corriols? Aquells caminets inesperats que et sorprenen i et conviden a descobrir-los. Bifurcacions que se succeeixen i que fan que al cap d’una estona perdis la noció exacta d’on ets o d’on et durà.

Els colors vius, l’aire net, les olors que et desperten els sentits, el piular dels ocells amb el silenci de la solitud de les teves passes i la sensació de (con)fondre’t amb el teu ser natura. Aquell moment únic de presència absoluta, d’estar allà respirant l’essència del viure sense necessitar res.

L’embadaliment, la fascinació i el gaudi de l’instant, potser donaran lloc a algun indici de neguit quan, a l’anhel intrèpid d’exploració li agafi el relleu la necessitat de control i de saber on ets, quant tardaràs… Com fem, però, perquè aquesta sensació no impregni el nostre sentir malmetent el nostre benestar i entorpint el nostre creixement?

Perquè així ens passa amb els diferents trajectes que fem pels ecosistemes de la vida: el camí pensat és molt diferent del caminat. El pla analític asèptic, mental, és només un punt de partida en el qual qualsevol coincidència amb la realitat és pura casualitat. El pla vivencial del descobriment, físic i emocional, quan el recorrem presenta moltes possibilitats en tots els sentits.

La vivència ens porta per paisatges impossibles de preveure, perquè en desconeixíem les seves variables, llamineres i perilloses al mateix temps. Temptadores i atractives, perquè ens atreuen amb la seva llum i fragància i ens obren el marge d’oportunitat. Arriscades i confuses, segons com, perquè la sensació de no saber i no tenir el control pot fer-te sentir, per moments, que et perds o que et despistes amb “cants de sirena” que t’allunyen del teu objectiu.

Precisament, per gaudir i no patir del camí, on és probable que s’amagui el sentit del viure, et proposo que enlloc d’esperar a trobar-te o no senyals que t’indiquin si vas bé, viatgis amb la teva pròpia ‘fita’ per recordar-te que és així.

Per tant, es tracta d’una fita personal i intransferible, que pots tenir sempre a mà i a mida del teu moment i necessitats, actualitzable i reproduïble tant com vulguis. Cadascuna de les seves pedres té la seva importància, malgrat pugui ser de diferents dimensions o pugui anar canviant, perquè t’ajudarà a sentir que no et perds mentre et deixes fluir.

“Què fa que sigui tan difícil, a vegades, decidir cap a on caminarem? Crec que hi ha un magnetisme subtil a la Natura, al qual, si ens hi dirigim de manera inconscient, ens guiarà de manera correcta. No ens és indiferent la direcció en la qual caminem. Ja ens agradaria agafar aquell camí que no hem agafat mai encara en aquest món, que simbolitza de manera exacta el camí que ens agradaria fer en el nostre món interior i ideal; però moltes vegades, ens costa molt triar l’orientació, perquè encara no existeix de manera clara dins del cap.”

Henry David Thoreau

 

— DETONAR LES FALSES ALARMES —

No ens alarmem sense necessitat! No saber on porta aquell camí no vol dir que ens haguem perdut. Podem saber el que volem, què ens mou i és important per a nosaltres, sense saber exactament on ens portarà X projecte, feina o relació.  


— DONAR PERMÍS AMB GPS —

Permetre’ns explorar i perdre’ns en el camí sabent que podem tornar enrere si no ens agrada o no trobem el que volem. Sabent que podem activar coordenades que ens facin redreçar amb el nostre GPS personalitzat. O podem demanar ajuda a d’altres caminants. Gràcies a fer la immersió en el trajecte podem obtenir més informació del destí i descobrir noves possibilitats de la mà de la creativitat. Un destí que pot ser molt millor que el pensat en un inici gràcies a aventurar-nos a caminar.


— ACCEPTAR LA CONTRADICCIÓ —

Gaudir del camí és gaudir d’aquest ésser que es mou en la permanent dualitat d’una natura desconeguda per descobrir (la nostra essència) i una actualització i definició d’aquesta a partir d’etiquetes, accions, resultats, plans. Vibrem i ressonem en el camí perquè en ell hi conviuen paradoxalment la sensació d’incertesa i desorientació, amb la curiositat i els moments de màxima plenitud i connexió.


— REFRESCAR EL PROPÒSIT  —

Molts cops confonem els objectius que ens marquem amb el propòsit. A vegades caminem per trajectes aparentment llunyans de les metes que tocarien i estem més a prop que mai del nostre propòsit. I en d’altres ocasions a l’inrevés, anem assolint totes les fites que ens hem marcat i estem a anys llum de nosaltres, del sentit. Trobar l’harmonia és fonamental i perquè això passi, caminar de la mà del nostre propòsit, ens ajudarà a ordenar-nos i actualitzar els nostres objectius.


— APRENDRE DEL CAMÍ  —

Som natura i estem en constant moviment i evolució. Si fer camí és descobrir nous paratges, convindríem que el que ens mou i alimenta el nostre ser inquiet i desperta els sentits és aprendre i realitzar-nos en l’aventura. Per tant, el propòsit més important segurament sigui gaudir de la millor manera possible del plaer de recórrer aquest camí misteriós, la vida. Perquè en el fons viure no és caminar?

A París, al segle XIX, de les persones que vagaven sense rumb o objectiu fixe, obertes a les vicissituds i impressions que sorgien al pas com a regal, en deien ‘flâneurs’. En aquest concepte, en el deambular, hi viu l’esperit intrèpid de sentir la bellesa de retrobar-nos en el corriol abans de desembocar en una altra senda i tornar a respirar. Perquè en aquest oxigen que entra, en l’inhalar i exhalar aire pur, en aquest ecosistema obert i ampli del nostre paisatge interior, lluny de les restriccions i imposicions, creixem i ens eixamplem en tots els territoris, des de la llibertat de descobrir el nostre camí.

“Així pelegrinarem cap a Terra Santa, fins que un dia el sol brillarà més que mai, i tal vegada ens il·luminarà les ments i els cors, i encendrà la nostra vida amb la llum intensa del despertar, tan càlida, tan serena i tan daurada com la d’una riba a la tardor.”

Henry David Thoreau

Escrit macerat en la conversa entre els passejos pels boscos de La Selva -la comarca on visc- i la lectura de Caminar, de Henry David Thoreau

Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador i
de l’Institut Ecologia Emocional Espanya.

Continguts relacionats:

Bibliografia relacionada:

– Henry David Thoreau, ‘Caminar’. Angle Editorial. 
– Rebecca Solnit, ‘Sobre l’art de perdre’s’. Angle Editorial.
– Frédéric Gros. ‘Andar: Una filosofía’. Ed. Taurus. 
– Julia Cameron, ‘El camí de l’artista’. Viena Edicions.

Informa’t de la nova edició online (formació en directe) del Màster en Ecologia Emocional >>

Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.

3 replies »

  1. M’ha encantat 🙂 Tant el contingut com la forma en què flueix el text i es fusiona amb el que es vol transmetre, paraules que són gairebé arbres al teu voltant mentre llegeixes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *