Creativitat

Sobre el poder de la vulnerabilitat

La pandèmia de la covid ha tingut un impacte profund en la salut mental global. Segons l’Organització Mundial de la Salut, els trastorns d’ansietat i depressió van augmentar un 25% a nivell mundial durant els primers anys de la pandèmia. A Espanya, un estudi realitzat per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va mostrar que el 40% de la població va reportar un augment significatiu en els nivells d’ansietat i estrès durant els períodes més crítics de confinament. 


A més, les dades recentment publicades indiquen que els intents de suïcidi han augmentat un 10% durant els darrers anys, amb un increment notable en els joves adults. Aquestes xifres subratllen l’urgència de donar suport a la salut mental i de promoure estratègies que ens ajudin a afrontar les dificultats emocionals amb més eficàcia. 

L’acceptació i l’expressió de la vulnerabilitat poden jugar un paper fonamental en la millora del benestar mental en aquest context. Un estudi de la Journal of Clinical Psychology va trobar que les persones que practiquen l’auto-compassió i l’obertura emocional mostren una major resiliència davant l’estrès i una reducció en els símptomes de depressió i ansietat. 

Parlar de vulnerabilitat no només és important per gestionar l’estrès i l’ansietat, sinó també per reduir l’estigma associat a la salut mental. Quan acceptem les nostres emocions i compartim les nostres experiències, podem construir connexions més fortes i un ambient de suport que és essencial per al nostre benestar. 

Simone Biles i el salt de la valentia

A l’èxit i el fracàs, aquests dos grans impostors, tracta’ls amb la mateixa indiferència

Rio de Janeiro, 21 d’agost de 2016. L’Estadi Maracanà de la ciutat brasilera acomiada amb una gran cerimònia els 31ns Jocs Olímpics d’Estiu, els primers que es disputen a Amèrica del Sud. Com sempre passa en aquests casos, un cop acabada la temporada olímpica la premsa internacional s’afanya a deliberar el nom dels seus protagonistes estel·lars. Perquè sí, perquè cada edició necessita dels seus herois, i Rio 2016 ja ha dictat sentència. 

Les principals figures són dos vells coneguts: el nadador nord-americà Michael Phelps i el velocista jamaicà Usain Bolt, dos prodigis per als quals aquestes han estat les seves últimes Olimpíades. No hi han hagut sorpreses, o sí? Entre aquestes icones mundials apareix un nou nom: Simone Biles, una jove gimnasta estatunidenca de només 19 anys que acaba de guanyar quatre dels sis ors possibles en els seus primers jocs. Un debut que supera al de Nadia Comaneci a Montreal 76 i que iguala el d’una altra llegenda de la gimnàstica artística, el de la soviètica Larissa Latynina a Melbourne 56. A aquestes victòries se li sumen 10 títols mundials, que la converteixen en la primera gimnasta de la història en guanyar tres campionats mundials consecutius al programa complet. Acaba de néixer una llegenda.  

Però, d’on surt aquesta meravella? 

Simone Biles va néixer a Ohio el 14 de març de 1997. Amb només tres anys, els serveis socials de Columbus van haver d’intervenir per rescatar-la a ella i els seus tres germans de la mare, Shanon Biles, que estava immersa en la droga i l’alcoholisme. Els seus avis materns van adoptar-la i van exercir de pares d’ella i de la seva germana Adria. Quan tenia 6 anys, durant una visita escolar a un centre de gimnàstica artística, Biles va deixar meravellats els instructors en fer espontàniament algunes piruetes, cosa que els entrenadors van saber aprofitar. Així va començar la carrera d’aquesta ventafocs de l’esport d’elit estatunidenc. 

23 de juliol de 2021, Tòquio, Japó. Comença una nova edició dels Jocs Olímpics, un any més tard per la pandèmia, amb Simone Biles acaparant tots els focus d’atenció. La gimnasta nord-americana és un exemple de superació i de talent: una infància marcada per l’orfandat i el dur episodi dels abusos sexuals al si de l’equip olímpic dels Estats Units, del qual Biles reconeix al 2018 haver-ne estat víctima. 

L’expectativa i l’atenció mediàtica són immenses. Totes les mirades centrades en aquest prodigi de la naturalesa, preparades per veure la destresa de la “dona meravella” del segle XXI. Algú que amb el seu talent fascina tant que el comptador del marc mental enlloc de sumar comença a restar ors, medalles i experiències. Està obligada a ser perfecta, a embadalir-nos fent coses mai vistes. 

En aquest context es presenta a l’Ariake Arena el primer dia de competició. Segurament res de nou en el seu panorama. El pa de cada dia. No per conegut menys insuportable. Però alguna cosa passa aquell dimarts 27 de juliol.  Després de saltar i competir a la primera prova per equips, decideix aturar-se, fent un salt encara molt més important.

Es retira de la competició olímpica perquè no se sent preparada per competir i creu que, a més de perjudicar el seu equip, pot prendre mal. Fa el gran salt, el més important, el salt de la valentia de trencar la roda i dir prou. Competir i deixar-se emportar per la inèrcia és el més senzill, no defraudar les expectatives pròpies i alienes, complaure la mirada de l’altre, els interessos creats al seu voltant. El més difícil és parar. En aquell moment, no només té cura de la part física sinó també humana: del sentit.

“Hem de protegir la nostra ment i el nostre cos i no limitar-nos a fer el que el món vol que fem, perquè podem acabar sortint en llitera. Ja no confio tant en mi mateixa. Potser és per fer-me gran. Hi va haver un parell de dies en què tothom em tuitejava i sentia el pes del món. No som només atletes. Som persones al cap i a la fi i de vegades cal fer un pas enrere”, va declarar Biles, cansada de no gaudir des de feia temps del que en principi era la seva passió. 

Aquest estiu hem tornat a veure brillar Simone Biles en uns Jocs Olímpics. L’atleta, la gran favorita, va marxar de la competició de gimnàstica artística amb tres medalles d’or i una de plata, i al seu palmarès ja n’acumula onze… de les que es veuen. 

Hi ha medalles invisibles de valor incalculable. Medalles que, pel llegat que poden deixar, transcendeixen el guanyar o perdre del nostre dia a dia, o fins i tot d’uns Jocs Olímpics, el gran escenari en el món de la competició esportiva. I a Tòquio la va guanyar Biles amb el seu salt més valent. Un salt que no deixa cap rècord, però que deixarà marca per sempre. Un salt que ens impulsa a continuar validant els nostres límits, allò que som, podem i volem ser.

No hi ha dubte. Biles és una llegenda viva de l’esport.  

Pretextos culturals

Per Elisabet Alguacil i Balién

Avui, esperant el tren a l’estació, pensant en el guió d’aquest Pretext, els meus pensaments dissertaven sobre la fragilitat dels actors i les actrius, de com aquests professionals treballen des de la seva vulnerabilitat, posant-la al servei d’una obra i d’un objectiu artístic col·lectiu. I just en el llibre que aquests dies està acompanyant els meus trajectes – L’amic, de l’escriptora Sigrid Nunez, hi trobava el següent text:  
“En els humans, la composició química d’una llàgrima emocional és diferent de la de les llàgrimes que netegen o lubriquen l’ull, posem per culpa d’un element irritant. Se sap que l’alliberament d’aquestes substàncies químiques pot ser positiva per a qui plora, cosa que explica per què la gent sovint se sent millor després de fer una bona plorada, i que també pot ser el motiu de la popularitat continuada dels llibres i les pel·lícules lacrimògens.  

Es diu que Laurence Olivier se sentia frustrat perquè, a diferència de molts altres actors, era incapaç de provocar-se les llàgrimes quan volia. Seria interessant conèixer la composició química de les llàgrimes d’un actor, i saber a quina de les dues pertany.”  

I jo afegeixo… El fet de no poder plorar a l’escenari o davant d’una càmera, feia que Laurence Olivier fos menys fràgil?, o aquesta dificultat el feia encara més vulnerable?  

Si una artista ha estat –i està- absolutament compromesa amb la seva vulnerabilitat, amb l’exploració de les seves misèries i les de la societat on vivim, que ha fet de la seva producció discogràfica, teatral -i també des de l’activisme- una recerca dels propis límits, de la veritat, de l’honestedat i la fragilitat pròpies, amb una capacitat d’autocrítica que l’ha permès créixer artísticament i professional, aquesta és sens dubte Clara Peya, guardonada el  2019 amb el Premi Nacional de Cultura. La seva discografia ens ha mostrat les entranyes del seu “Estómac” per disseccionar l’amor romàntic, ens ha portat a la “Perifèria” dels seus privilegis i ens ha convidat a trencar el “Corsé” – títol del seu últim disc, que ens oprimeix. Tot un cant a la imperfecció. La música que ara mateix ens bressola és Nana para mí, interpretada per la seva amiga Sílvia Pérez Cruz, que ens fa ballar a altes cotes del dolor.  

Potser podríem pensar que la màxima expressió de la vulnerabilitat en la literatura la trobem en els llibres autobiogràfics… pel fet que aquest gènere es nodreix de la pròpia vivència com a matèria primera, i la persona que crea i la persona protagonista es fonen, amb una alt grau d’exposició de la intimitat.  

L’escriptora Vivian Gornick fa un intens al·legat al seu llibre La situació i la història, editat per L’altra editorial, sobre la importància de l’autenticitat de les persones creadores, escriptores en aquest cas, que exploren el propi material autobiogràfic en els relats que escriuen, centrant-se en la narrativa o l’escriptura del jo, però no la que t’explica el moment com si descrivís una fotografia, sinó la que guanya perspectiva i és capaç d’entendre la història que hi ha darrera, la que es desmarca d’un exercici testimonial i transcendeix l’ego, sent capaç de transmetre veritat, aportant-nos profunditat d’ànima i autoconeixement. Llegir el seu assaig és assistir a les classes magistrals que ha impartit durant anys a diferents universitats, en cursos i tallers d’escriptura, i l’oportunitat d’aprendre dels exemples de les obres de Joan Didion, Oscar Wilde, James Baldwin, George Orwell o Marguerite Duras. I com es pot reconèixer aquesta veritat? Doncs aprenent a llegir: reconèixer la veritat (l’honestedat i la fragilitat) en l’altre ens connecta directament amb la nostra pròpia veritat.  

Hi ha dos fenòmens cinematogràfics especialment destacables que, en el seu moment, van trencar amb el tabú de parlar de malalties mentals a la gran pantalla. Per una banda, la pel·lícula de John Cassavettes de l’any 1974: Una mujer bajo la influencia, protagonitzada per l’actriu recentment desapareguda Gena Rowlands. I de l’altra, el documental de Frederick Wiseman Titicut Follies.   

La pel·lícula de Cassavettes posa èmfasi en el context de Mabel, una dona casada amb un obrer de la construcció i mare de tres fills, que mostra una gran dificultat i un patiment en la seva voluntat d’encaixar i mostrar-se d’acord amb les convencions i el que s’espera d’ella. La permanent sensació d’indefensió acompanya Mabel al llarg de tot el metratge. La pel·lícula es fixa en l’entorn de la protagonista, on hi ha una absoluta incomprensió cap a ella, que ha de conviure amb un marit irascible que ratlla el maltractament, mentre que els fills són els personatges més empàtics, els quals intenten protegir-la.  
  
La interpretació de Rowlands és colossal i molt impactant. Es diu que Cassavettes estava obsessionat en la recerca de la fragilitat i l’autenticitat de les actuacions a les seves pel·lícules i s’envoltava de familiars, amistats i d’actors no professionals, per facilitar un ambient agradable en els rodatges. No avisava si estava rodant, i gravava escenes llargues sense interrupció, fent ús de lents llargues per afavorir la integració en les emocions del personatge, aconseguint un  realisme genuí de gran intensitat. La pel·lícula ens convida a reflexionar sobre allò normal i allò anormal, sobre la malaltia en una societat que també ho està de malalta on, segurament, no és desitjable encaixar-hi.  

Set anys abans que s’estrenés aquest títol, el 1967, el director Frederick Wiseman presentava la seva primera pel·lícula, el documental observacional Titicut Follies, on mostra la crua realitat de les persones internades en una presó psiquiàtrica de Massachussets, als Estats Units. El documental va estar prohibit en alguns estats nord-americans durant anys a causa de la duresa del retrat dels abusos soferts per les persones internes a mans dels guardes de seguretat i els metges de la institució. El títol del film pren el nom del concurs de talents organitzat pels propis interns.  

Afortunadament aquesta realitat queda lluny avui dia i, com a mostra, trobem un altre documental titulat En el Adamant, de Nicolas Philibert, estrenada el 2023 i que es va alçar amb l’Os d’Or al festival de Berlín. L’Adamant és un centre de dia únic: una estructura flotant ubicada al riu Sena, a París, el qual acull persones adultes que pateixen transtorns mentals, oferint-los el tipus d’atenció que els aferra en el temps i l’espai i els ajuda a recuperar-se. L’equip, que utilitza un enfocament més centrat en l’empatia, dirigeix el centre intentant resistir tan bé com pot el deteriorament i la deshumanització de la psiquiatria. El director filma amb la distància justa i amb aquesta ens ajuda a trencar prejudicis, ens mostra la dignitat dels i les pacients, tot assistint a un homenatge i reivindicació de la sanitat pública.  

Tots tres films els podeu mirar a Filmin.  

Potser és gràcies a aquests projectes pioners que comentàvem de Wiseman i de Cassavettes que avui dia podem veure amb normalitat sèries com After Life, dirigida i protagonitzada per Ricky Gervais, on assistim al procés de dol de Tony després de la mort de la seva dona. Ell, un home proper a la cinquantena i que treballa de periodista al diari local, voldria suïcidar-se però decideix seguir cuidant de la gossa de tots dos i explotar el seu cinisme posant al límit el seu comportament, jugant entre el que pot fer i el que no li està permès fer. Amb tot i el seu desvergonyiment, Tony es converteix en un personatge lúcid i compassiu que connecta amb el dolor de les altres persones mentre camina el seu propi patiment. Un cant a l’amor, al dolor, ple d’humor i sinceritat. La sèrie compta amb 3 temporades i la trobeu a Netflix.  

I acabem el Pretext d’avui amb una menció especial a la sèrie d’animació Big Mouth, creada per Nick Kroll i Andrew Goldberg, que trobareu a Netflix. Una sèrie que parla d’educació sexual diversa, honesta i inclusiva, de salut mental o de masculinitat tòxica des del punt de vista d’uns personatges que es troben en plena pubertat. En aquesta fase vital els acompanyen uns monstres que representen el canvi hormonal, la vergonya, l’ansietat i la depressió. L’objectiu de la sèrie és trencar mites i fomentar el debat sobre, precisament, temes tabú amb un humor irreverent i sense complexes.  

Una mirada endins: El poder de ser vulnerables

Per Jordi Muñoz

En quina música ets ara mateix? Si ho relacionessis amb una cançó en concret, quina seria o com seria aquesta cançó? (Si no et surt el tema, fixa’t simplement al tempo, la melodia, la intensitat, el gènere musical…). 

Prenent aquesta temperatura musical activem el nostre radar emocional que ens permet saber en què estem i què necessitem, per així poder receptar-nos amb més precisió. Per tant, des d’aquí et convido a preguntar-te: Quina música t’aniria bé? Pren-te un moment per respirar-lo i sentir el tema en tu, què et produeix, com et fa sentir. On has arribat. 

Què tal? Ens permetem normalment aquest exercici tan senzill? En aquest constant exigir-nos, viure cap a fora, produint, complint objectius, atenent demandes. Ens donem permís per escoltar la nostra música, què ens passa, qui som o què necessitem? Ens donem permís per SER? Precisament, d’això va la vulnerabilitat. I aquí rau el seu poder.  

El permís per ser ens obre la porta a l’acceptació, a nosaltres, i també a connectar-nos des de l’autenticitat amb les altres persones, desplegant el millor de qui som, la nostra imperfecció. Des del permís per ser perfectament imperfect@s podem ser millors. Millorem perquè sortim dels estancaments i presses de l’exigència de la perfecció. Tornem a recuperar aire. Perquè ens donem espai a coses tan comunes, habituals i humanes, que tan sovint amaguem als nostres armaris d’aparença, com són la vergonya o la por. Quan no els donem lloc, no els acceptem, ens desconnectem. En aquest sentit, la culpa fa acte de presència per negar, tancar, fugir, amagar i adormir el dolor i la incomoditat de la nostra vulnerabilitat. 

El nostre propòsit a la vida, en el fons, és connectar-nos entre nosaltres. Per connectar de debò amb el nostre poder és clau deixar-nos veure: mostrar la nostra vulnerabilitat, això amagat. Estimar és un acte de vulnerabilitat, d’entregar qui som i de compartir les nostres pors. I comença per nosaltres mateixes. Mostrar-nos com som, estimar amb tot el cor, encara que no hi hagi garanties. 

La comunicació quan es produeix des d’aquesta vulnerabilitat afavoreix trencar cuirasses i armadures per connectar amb l’altra vulnerabilitat. Des d’aquest altre lloc, la connexió i la comprensió és més profunda, des de l’autenticitat, des de l’essència. Deixo de banda qui crec que he de ser per simplement ser. M’entrego, em rendeixo. Ja no busco ni m’obligo encaixar amb l’entorn, i em permeto ser des de l’autenticitat per formar part del món sent fidel a la meva veritat. 

Aquesta compassió amb mi mateix/a em permet poder ser compassiu/va també amb altres persones. Acceptant la meva vulnerabilitat tinc més facilitat per integrar allò diferent, en mi i en tu. Així, segurament, podem aspirar algun dia a una societat més tolerant, integradora i facilitadora. 

Segurament, si mirem enrere, els millors moments de la nostra vida, els més significatius i poderosos, són aquells en què hem estat connectats allà.  

Per tot això, ens cal trencar la creença que mostrar-nos vulnerables o fràgils és ser febles. Una herència cultural que, amb el patriarcat, ha condemnat els homes a la negació de la vulnerabilitat. Demanar ajuda o compartir que alguna cosa ens fa mal lluny de debilitatar-nos ens permet un espai, no només per ser, sinó també per enfortir relacions ja que mostrem confiança i a més donem pistes sobre les nostres necessitats perquè ens puguin ajudar de la millor manera. Creixent l’efecte mirall augmenta l’empatia, la vibració, la sororitat. Sortim de l’armari de les creences limitants que ens confinen a ser succedanis de nosaltres, per obrir portes en compartir i sortir de la soledat. Obrint el camí cap a mi i cap a l’altre. 

 

Bonus track: preguntes regal per acabar

  • Quins moments de validar la teva vulnerabilitat reconeixes en el teu trajecte? 
  • Què recordes d’aquells moments? Quines portes et van obrir amb tu, amb els/les altres, amb la vida?  
  • Què de nou has descobert o après de tu gràcies a aquells moments? 
  • On o amb qui sents que tens l’oportunitat de poder anar una mica més enllà i obrir alguna porta que et permeti mostrar-te, compartir com et sents o expressar quelcom que tens disponible?  

Un article de:

Mariona Rabasa,
comunicadora audiovisual i responsable de
comunicació d’El despertador.

 

Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador.

 

Categories: Creativitat, Ràdio, Uncategorized @ca

Tagged as: ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *