Simone Biles i el salt de la valentia

CAST

♫  Escolta la BSO d’aquest article

Hi ha medalles invisibles de valor incalculable. Medalles que, pel llegat que poden deixar, transcendeixen el guanyar o perdre del nostre dia a dia, de l’esport, o fins i tot d’uns Jocs Olímpics, el gran escenari en el món de la competició esportiva.

Medalles que, sense ser rècords del món, deixen altres marques més importants. Medalles de les quals tothom en parla perquè impacten en el nostre imaginari i poden generar un canvi en els llistons que posem en la gestió dels significats, del que realment importa. Medalles que, més enllà de l’admiració o d’alimentar una llegenda, poden afectar la vida i el benestar de les persones.

Avui, 4 d’agost de 2021, quan encara s’estan celebrant uns Jocs Olímpics ajornats. Avui, amb aquest Tòquio 2020 que ens acompanya a totes hores del nostre estiu de 2021, i que ens recorda, més enllà de l’emoció i les proeses d’esportistes de disciplines tan diverses, que alguna cosa va afectar globalment “la nostra normalitat”.  Avui, quan m’adono que no és cap casualitat que hagi passat en aquests Jocs, tinc ganes de parlar d’aquesta medalla tan especial.

L’esclavitud de l’èxit

El passat 23 de juliol començaven els Jocs al Japó amb Simone Biles acaparant tots els focus d’atenció. La gimnasta nord-americana és un exemple de superació i de talent: amb una infància marcada per l’orfandat i el dur episodi dels abusos sexuals al si de l’equip olímpic dels Estats Units. Des del 2013 és l’autèntica dominadora de la gimnàstica mundial, acumulant campionats del món amb exercicis d’una qualitat i dificultat mai vistes, havia meravellat també en els Jocs anteriors a Rio on, amb 19 anys, va guanyar 4 ors i un bronze, sent l’atleta estatunidenca amb més medalles d’or en uns mateixos Jocs Olímpics.   

L’expectativa i l’atenció mediàtica eren immenses. Totes les mirades centrades en aquest prodigi de la naturalesa, preparades per veure la destresa de la “dona meravella” del segle XXI. Algú que amb el seu talent fascina tant que el comptador del marc mental enlloc de sumar comença a restar ors, medalles i experiències. Estava obligada a ser perfecta, a embadalir-nos fent coses mai vistes. Només podia perdre-hi. Tot el que no fos guanyar tot i meravellar-nos era fracassar.

Així és l’èxit de capritxós. És seductor i lluminós, però també molt pervers. Et condemna a una roda que, al mateix temps, amb la pressió i l’exigència com a tentacles engabia, fins i tot, les figures més talentoses i aparentment més intocables, les que sembla que estiguin per damunt del bé i el mal.

“L’èxit i el fracàs, aquells dos grans impostors,
tracta’ls amb la mateixa indiferència”
deia l’escriptor Rudyard Kipling

“L’èxit i el fracàs aquells dos grans impostors, tracta’ls amb la mateixa indiferència” deia l’escriptor Rudyard Kipling. I segurament són això: impostures amb les quals hem de conviure en el nostre competir diari. La por a fallar, a no satisfer el que s’espera de nosaltres, ho acaba envaint tot fins al punt que fa que oblidem el sentit, el propòsit inicial que ens mou a fer allò i, amb ell, el gaudi.

Ens convertim en víctimes de l’èxit pressuposat, l’extern, el que prové de voler alimentar el reconeixement de fora i també les expectatives que hem de complir amb les nostres tasques, responsabilitats, contractes. Al final ja no vivim, sinó que patim el dia a dia per satisfer aquella exigència.  

Timothy Gallwey en ‘El joc interior del tennis’, un llibre de referència que està en l’origen del Coaching, comenta que “en cada activitat humana hi ha dos àmbits d’actuació: l’extern i l’intern. El joc exterior es juga en un escenari extern per superar els obstacles externs per assolir un objectiu extern. El joc interior es porta a terme dins de la ment del jugador/a i es juga contra diversos obstacles com la por, el dubte, els lapses d’atenció, i la limitació de conceptes o suposicions. El joc interior es juga per superar els obstacles autoimposats que impedeixen a la persona accedir a tot el seu potencial”.

En el cas d’una esportista d’elit de primer nivell, número 1 del món, evidentment tot això es multiplica. Ja no competeixes per guanyar, sinó que comences a competir per no perdre, perquè en l’imaginari ja has guanyat.

“Cada medalla pesa més que l’anterior. Primer competeixes per guanyar i ets feliç. Després tot canvia. Competeixes per no defraudar als altres, pensant què diran de tu”,  deia Nadia Comaneci, una de les grans referents de la història de la gimnàstica.

El “Citius, altius, fortius” (més ràpid, més alt, més fort) que el fundador dels Jocs Olímpics, Pierre de Coubertin, va adoptar com a lema olímpic des d’Atenes 1896, s’ha constituït per bé i per mal en el paradigma de la nostra societat que premia la velocitat, l’alçada, la força, el constant anar més enllà, la superació de llistons, temps, pesos. Tots els sacrificis valen la pena en nom del metall que “anhelem”.

El salt de la humanitat

En aquest context es va presentar Simone a l’Ariake Arena el primer dia de competició. Segurament res de nou en el seu panorama. El pa de cada dia. No per conegut menys insuportable. Però alguna cosa passa aquell dimarts 27 de juliol.  Després de saltar i competir a la primera prova per equips, decideix aturar-se, fent un salt encara molt més important.

Es retira de la competició olímpica perquè no se sent preparada per competir i creu que, a més de perjudicar el seu equip, pot prendre mal. Fa el gran salt, el més important, el salt de la valentia de trencar la roda i dir prou. Competir i deixar-se emportar per la inèrcia és el més senzill, no defraudar les expectatives pròpies i alienes, complaure la mirada de l’altre, els interessos creats al seu voltant. El més difícil és parar. En aquell moment, no només té cura de la part física sinó també humana: del sentit.

“Costa lluitar contra els dimonis interiors, com la pressió o la por
a fallar als altres”, són paraules de Tom Dumoulin, que va abandonar
la competició durant una temporada perquè “no era feliç”.

“Hem de protegir la nostra ment i el nostre cos i no limitar-nos a fer el que el món vol que fem, perquè podem acabar sortint en llitera. Ja no confio tant en mi mateixa. Potser és per fer-me gran. Hi va haver un parell de dies en què tothom em tuitejava i sentia el pes del món. No som només atletes. Som persones al cap i a la fi i de vegades cal fer un pas enrere”, va declarar Biles, cansada de no gaudir des de feia temps del que en principi era la seva passió.

Han passat molts anys abans que el món de l’esport hagi començat a parlar obertament de salut mental amb quadres de depressió, ansietat, o burnout, entre d’altres, quan tothom sabia que molts/es esportistes professionals patien greus problemes, especialment un cop es retiraven. “Costa lluitar contra els dimonis interiors, com la pressió o la por a fallar als altres”, són paraules de Tom Dumoulin, que va abandonar la competició durant una temporada perquè “no era feliç”.

El ciclista neerlandès n’és un exemple, però trobem altres casos d’esportistes de primer nivell que no han amagat les dificultats que han patit: com la tennista japonesa Naomí Osaka retirant-se en el passat Roland Garros, l’aler mallorquí Alex Abrines parlant de la seva depressió que el va mantenir un any i mig allunyat del bàsquet o el gran nedador nord-americà Michael Phelps que, un cop retirat, va patir depressions i problemes amb l’alcohol. “El pes d’haver de guanyar cada cop era més fort. I no vaig atrevir-me a demanar ajuda fins al final”.

L’esport és una vessant on la salut mental està en joc, però evidentment no és l’única. Està clar que està present en tots els àmbits de la vida. A Espanya, sense anar més lluny, una de cada deu persones pateix trastorns mentals (14% dones i 7% homes). Lesions més difícils de legitimar, diagnosticar i de tractar. D’entrada, perquè no són visibles ni físiques, no encaixen amb l’estatus quo.

I si precisament l’agost de 2021 parlem de “Tòquio 2020” és perquè estem en context de pandèmia. Les dades de l’afectació de la fatiga pandèmica en el personal sanitari encara són molt més grans, quasi es duplica el percentatge. Es visibilitzen les conseqüències en la salut física, econòmica, social, laboral, però no en la mental.

El tabú encara es fa més gran quan ens referim a les afeccions mentals del jovent. L’impacte de la pandèmia en aquest col·lectiu s’ha traduït en l’augment d’un 27% d’intents de suïcidi segons el Departament de Salut, així com l’increment de trastorns alimentaris i de conductes autolesives.

No hem d’oblidar que, a dia d’avui, el suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els i les joves, per davant dels accidents de trànsit.

La victòria més important

Per tant, que la gran referent d’uns Jocs Olímpics s’atrevís a posar al centre del focus el debat sobre la salut mental, expressant tan clarament el límit, la fragilitat, humanitzant el lema olímpic i sacrificant l’expectativa, el resultat, els patrocinis, les opinions, la premsa, no fa més que ampliar els horitzons i fer visible allò invisible pel sistema.

Em remeto a unes paraules de Denise Duncan, autora i directora de teatre, en un article publicat al diari Ara on, a més de parlar del seu episodi de depressió agraeix el llegat que deixa Biles: “Tant de bo que els nostres fills i filles entenguin que l’autocura ha d’estar al centre de tot el que fem, i que el perfeccionisme, la disciplina excessiva, l’autocontrol obsessiu i la necessitat de demostrar el que som, són tares nefastes que l’únic que fan és cronificar qualsevol lesió. Com a mare t’agraeixo que hagis creat precedent perquè el meu fill, el dia de demà, pugui entendre que l’èxit no està fora, està en reconèixer-nos en la nostra complexitat, amb les nostres fortaleses i lesions, que ens fan humans. I que el seu benestar psicològic és tan important com l’estat de la seva columna vertebral. Gràcies, Simone, per recordar-nos que no som màquines”.

Simone Biles ha deixat de guanyar medalles esperades, perquè no estava preparada, perquè la pressió l’ha pogut. Des d’aquest punt de vista ha fracassat en el repte que tenia previst. Però l’èxit realment l’omplia en aquest cas? Què vol dir fracassar o triomfar? Essent com és una referent a escala mundial, quina importància té una medalla més, o 4, o 5, comparat amb l’impacte que pot generar en el benestar de tanta gent o en el d’ella mateixa?

Hi ha victòries que van més enllà de les medalles. Si ens fixem en les paraules d’ella mateixa ho entendrem: “El torrent d’amor i de suport que he rebut m’ha fet adonar-me que soc més que els meus resultats i la meva gimnàstica, el que mai vaig creure abans de debò”. Simone ha obtingut un premi que abans no sabia, una medalla interior que pot contribuir a que es relacioni d’una altra manera amb l’èxit i la pressió, la font del malestar. Un premi que mai hagués descobert segurament sense abans haver-se permès ser lliure i atrevir-se a trencar la roda de l’expectativa i la meritocràcia.

Si mirem més enllà dels focus de la fama i del privilegi que pot encarnar, el seu exemple ens pot servir per veure com la llegenda i la petjada no són enemigues de l’autenticitat, del respecte i l’autocura. Al contrari, pot créixer precisament sense aconseguir l’objectiu o renunciant a satisfer el que s’espera que siguis.

Per això avui he volgut escriure sobre el seu cas. Perquè en la roda del fer, del produir i del demostrar ens oblidem de nosaltres, de la nostra realització, del nostre benestar, de la nostra felicitat. Quan potser aquest és l’èxit més important.

Ara potser no parlarem només de Simone Biles com una de les campiones de l’esport de tots els temps que ha conquerit més medalles sinó que potser serà recordada per sempre per ser campiona en humanitat, com una referent capaç de decebre les expectatives, mirar de cara al fracàs, abraçar-lo i poder mostrar amb orgull i honor que, malgrat haver-se entrenat a consciència per l’objectiu i haver-ho donat tot, no se sentia preparada i volia cuidar-se. Fent-se mereixedora de la medalla de la vulnerabilitat.

Felicitats campiona! A tu i a totes les persones, campiones anònimes, que cada dia amb la seva petjada ens deixen un llegat inspirador per poder triomfar en la disciplina més important: la vida.

I tu, et dones permís per no poder, per fracassar? Per expressar i legitimar el teu límit? Per ser feliç?

Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador i
de l’Institut Ecologia Emocional Espanya.

Continguts relacionats:

Simone Biles, jo també m’he lesionat, per Denise Duncan, diari Ara

Los mejores no existen, tampoco Simone Biles, per Nuria Labari, El País

Aprenent a viure en el fora de joc, per Jordi Muñoz

El poder de la vulnerabilidad para gestionar la incertidumbre, per J. M.

Menys perfectes, més humans, més sàvies, per J. M.

Cartes a la felicitat. Epistolari incomplet, per J. M.

Más allá del ego y sus espejos, per J. M.

“La fatiga pandèmia ens lleva la gana i la son”, entrevista a L’actual, de Ràdio Castellar

Entrevista a Jordi Muñoz en “Auténticamente Human@s” en clau de vulnerabilitat

Informa’t de la nova edició online (formació en directe) del Màster en Ecologia Emocional >>

Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.