Hi ha una força ancestral que ens fa moure’ns.
Molts antropòlegs apunten que, d’alguna manera, la portem arrossegant des del dia en què vam deixar de ser nòmades. És com una marca instal·lada al nostre ADN, una veritat incòmode que ens diu que a l’època anterior a la revolució neolítica érem, en el fons, més feliços. En siguem conscients o no, ens passem tota la vida intentant tornar a aquells dies. Per això viatgem tant, per sanar aquest trauma atàvic.
El desig de desplaçar-nos per motius aliens a l’instint de supervivència comença, doncs, quan passem a ser sedentaris… Per molt que a l’Eixida intentem posar-hi de la nostra part, mai acabarem d’entendre la complexitat humana. És fascinant i colpidora a parts iguals.
Exacte. A diferència de la major part d’espècies animals, viatgem també per descobrir, per buscar respostes, per evadir-nos… Per sentir-nos vius i vives. Viatjar és travessar terres desconegudes, però també fronteres interiors. Sobretot això.
Des de l’Odissea d’Ulisses, el primer gran mite del viatge, fins a les conquestes contemporànies de l’Everest i de la Lluna, l’ésser humà s’ha mogut per necessitat, per fe, per curiositat, per amor. Però també per motius menys lluminosos: per cobdícia, per por, per maldat. Per conquerir, imposar, espoliar i sotmetre continents sencers. Aquesta és, probablement, la major ignomínia del passat d’Occident i, malauradament, també del seu present.
Ho estem veient… No cal ni dir que la superioritat moral occidental ha deixat una empremta massa gran, massa perversa, en la manera com viatgem, expliquem i interpretem el món. Un altra cosa que estem veient aquests dies, ara que arriben les vacances d’estiu: turisme de masses, turisme del selfie, folkorització cultural de països “exòtics” per fer-los vendibles, viatges “solidaris” que cauen en la trampa del paternalisme i el perpètuament de dependències…
Quantes maneres de viatjar a tants lloc per no acabar anant enlloc… Viatjar també pot ser una fugida elegant per no trobar el que realment busquem. En canvi, hi ha viatges que fem sense moure’ns de casa que ens canvien de dalt a baix, que deixen petjada, no al terra, sinó a l’ànima. Quan obrim un llibre, quan ens atrevim a imaginar, a sentir…
És que, al capdevall, aquesta és la finalitat del viatge: la mirada nova que guanyem. Marcel Proust deia que “el veritable viatge de descobriment no consisteix a buscar nous paisatges, sinó a tenir nous ulls.”
Viatjant ens adaptem a nous costums, cultivem noves posicions i aptituds desconegudes, nous idiomes, nous valors per la nostra memòria emocional que ens permetin llançar-nos sense por al fracàs. Perquè en cada aventura quotidiana que inaugurem en aixecar-nos, comença una nova trajectòria per descobrir, un possible canvi naixent sota el foc dels teus somnis, que ja de per si et fa sentir una miqueta més viva.
I un altre contemporani de Proust, Kavafis, també va escriure “Quan surtis per fer el viatge cap a Ítaca, prega que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”.
La nostra Ítaca sou vosaltres, i aquesta temporada ha estat una odissea meravellosa que ens ha regalat moments i aprenentatges únics. Però ei! Volem que el camí sigui llarguíssim i la temporada que ve tornarem a salpar mar endins.
La bicicleta, la màquina de la llibertat
¿On podríem anar que els anys passessin més lentament? Feixugament sotmesos a la caducitat del temps, no hi ha cap viatge que pugui alliberar-nos per sempre més de dubtes i temences, i és bo saber-ho sempre abans d’emprendre’l. Més enllà de neguits i entusiasmes, potser el guany dels viatges és l’espai que hi descobrim de nosaltres mateixos, i que tal volta hauria restat fosc sense la llum d’aquelles noves rutes.
L’obsessió humana per viatjar, per desplaçar-nos d’un lloc a l’altre, és tan antiga com la nostra pròpia existència. O més ben dit, ‘és més vella que l’anar a peu’, ja ho dèiem al principi. Des que vam sortir de l’Àfrica, fa uns 60.000 anys, no hem deixat de moure’ns. Per travessar deserts, mars, muntanyes i continents, per perseguir aliment i refugi, però també per conèixer nous horitzons (som tafaners de mena).
Durant segles, a banda de les preuades cames, utilitzàvem els animals per a les grans distàncies terrestres: cavalls, mules, bous, camells, llames… Gràcies a la descoberta de la roda, a partir de l’any 3.000ac també ho fèiem mitjançant carros i carruatges empesos per aquestes bèsties. Bé, no tothom, només la classe privilegiada que es podia permetre comprar i mantenir els animals, i tenir en possessió, com a mínim, un xofer. Per a la resta de mortals, calia desplaçar-se a pota.
Tot va canviar quan, en plena Revolució Industrial, l’any 1817 el comte Karl von Drais d’Alemanya va inventar la primera màquina de dues rodes coneguda com la “màquina corredora” o “draisiana”. Aquest enginy consistia en un quadre de fusta muntat sobre dues rodes i era impulsat per l’usuari empenyent amb els peus contra el terra, sense la necessitat de la tracció animal ni del carbó.
L’artefacte era d’allò més rudimentari, però va assentar les bases del futur de la nostra protagonista d’avui, la bicicleta.
A la dècada del 1860, John Kemp Starley va presentar el primer model amb pedals i una cadena de transmissió, la River Safety Bicycle. Aquesta incorporació va ser cabdal perquè l’invent comencés a rodar per no deixar mai de fer-ho. Podríem dir, doncs, que aquesta ha estat probablement l’única cadena que, en comptes d’oprimir-nos, ens ha alliberat.
La popularitat d’aquest nou vehicle va créixer tan ràpid que ja a finals del segle XIX era utilitzat massivament per la població d’Europa i els Estats Units, tot i que també va penetrar més lentament a l’Àsia i, sobretot, a la Xina. S’havia destapat una autèntica obsessió per les dues rodes que va influir en gairebé tots els aspectes de la vida: l’art, la música, la literatura, la moda i fins i tot el comportament humà. Els registres parroquials d’Anglaterra demostren un marcat increment dels matrimonis entre llogarets distants durant la febre de les bicicletes de la dècada de 1890.
Annie Londonderry
Però qui més van beneficiar-se de la seva promesa de mobilitat social van ser les dones, tant és així que entre el col·lectiu feminista van començar a anomenar-la ‘màquina de llibertat’. Mentrestant, pels manuals de comportament femení de l’època continuava sent considerada un símbol de mala educació, i per culpa de l’esforç obstinat dels poders fàctics moltes de les ciclistes van ser apedregades. Tanmateix, l’entossudiment d’aquestes pioneres va ser més gran, i gràcies a figures com Annie Londonderry, la primera dona en fer la volta al món en bici al 1895, les dones van poder conquerir un terreny que els havia estat vetat. A la Belle Époque, fins i tot hi havia noies solteres que es queixaven que ja no es podia lligar sense muntar en bicicleta. La sufragista Susan B. Anthony va arribar a dir que ‘La bicicleta ha fet més per l’emancipació de la dona que qualsevol altra cosa al món’.
A quants llocs ens porta un bicicleta que no ho pot fer cap altre vehicle? No és gens estrany que per això molts la considerin un símbol i que, com a tal, se li acabés dedicant un dia commemoratiu el 19 d’abril.
Aquella jornada de 1943, el químic suís Alfred Hofmann va agafar la bici per anar del seu laboratori a casa després de començar a trobar-se estrany mentre manipulava una substància que estava investigant, un trajecte de pocs quilòmetres que normalment feia en cotxe, però que a causa de les restriccions de la guerra va haver de fer pedalant. Va ser curt, però quin senyor viatge! Hofmann el descriu així: ‘Tot guspirejava i refulgia amb llum viva. El món semblava acabat de crear. Tots els meus sentits vibraven en un estat de màxima sensibilitat’. Sense saber-ho, el químic acabava de fer el primer viatge d’LSD de la història.
Dèiem que la bici arriba a llocs que són inaccessibles per a la resta de transports, i a Albert Hofmann, sens dubte, el va dur lluny, molt lluny. A ell i al seu invent, que poc després es convertiria en fetitxe del moviment hippy que, tanmateix, tan va acabar maleint en considerar-lo el causant de la seva degradació a la categoria d’estupefaent.
Però estàvem parlant de la bicicleta i la seva contribució a la llibertat, i en aquest aspecte, que Hofmann ens perdoni, és indiscutible que els grenyuts dels 70 van tenir-hi molt a dir. A banda de viatges lisèrgics, també van fer que l’ecologisme calés en la societat moderna. En plena crisi energètica, la necessitat de cercar una mobilitat sostenible va convertir la bici en un símbol de desconnexió i contracultura que encara ara perdura gràcies a moviments com el Critical Mass o el cicloturisme espiritual.
Tot i així, no cal ser un hippy per fer de l’anar en bici un estil de vida, una passió. I és que és versàtil, lleugera, fàcil de mantenir, econòmica, ecològica, i tant o més adictiva que l’LSD. I a més, xino-xano ens pot transportar a qualsevol lloc.
Com als dies en què érem uns marrecs i només ens importava l’aquí i l’ara.
I és que, si com escrivia Rainer Maria Rilke, la veritable pàtria de l’home és la infància, la seva capital bé podria ser la bicicleta.
Aquelles tardes d’estiu d’adrenalina i genolls pelats, conquerint els carrers a tota velocitat, insaciables.
Aquelles tardes en què tot era possible i res no ens aturava, emulant la colla d’amics més entranyable i inoblidable del cinema.
No podem acabar la biografia de la bicicleta sense fer l’enèsim homenatge als Goonies, la pel·lícula que tant ens ha fet viatjar a més d’un i d’una. A banda de voltar amb les bicis, eren uns eixelebrats, i com tot equip intrèpid tenien una missió: trobar el tresor d’or i diamants que havia amagat el malaurat pirata Willy el Borni. Però el tresor de veritat, tots ho vèiem, no era aquest, sinó l’amistat que va sorgir d’aquella aventura compartida. Per això crec que va marcar tota una generació, perquè aquest, si ens ho proposàvem, també el podíem aconseguir nosaltres. Al capdavall, tan sols es tractava de seguir pedalant.
D’històries iniciàtiques de noiets sobre rodes a la recerca d’emocions la pantalla gran i la petita n’és plena, pleníssima, però és una altra peli de l’Spielberg la que ens ha deixat la imatge més màgica i icònica d’una bicicleta: ET l’extraterrestre.
No hi ha dubte que per al director els dies de bi-ci i roses, com Rilke, són la seva veritable pàtria.
I la nostra. Ben mirat, tots i totes tenim emmarcat a la ment el dia que ens vam desprendre de les rodetes i, per fi, pedalàvem sols sense la supervisió d’un adult, tastant per primera vegada el gust de la llibertat. Aquell dia també vam aprendre el poder que amaga viatjar.
Pretextos culturals
Per Elisabet Alguacil i Balién
Des de l’Antiguitat, la narrativa del viatge ha existit de diverses formes. Si ens referim a la literatura de viatges l’imaginari col·lectiu rescatarà fàcilment els cèlebres títols de l’autor francès del s. XIX Jules Verne com ara Vint mil llegües de viatge submarí, La volta al món en 80 dies o Viatge al centre de la Tierra, entre d’altres; les històries de ciència ficció d’Isaac Asimov, autor i científic estatunidenc d’origen rus del s.XX, i els viatges al·lucinants de científics diminuts dins del cos humà, o bé les aventures de l’intrèpid reporter Tintin, creat pel belga George Remi, més conegut com a Hergé, entre el 1930 i el 1976.
Però, quin va ser el primer text que va parlar de travessies? Per damunt de tot la gran referència que trobem és l’Odissea, el poema èpic grec compost per 24 cants atribuït a Homer, del s. VIII a C. El poema narra la tornada a casa, a Ítaca, de l’heroi grec Odisseu (Ulisses en llatí) després de la guerra de Troia.
L’impacte d’aquesta obra està relacionat amb la influència que ha exercit en la literatura, la cultura i el pensament occidental. El viatge d’Odisseu és un viatge sobre l’exploració de la condició humana i és crucial per a la comprensió de la mitologia grega. També ha marcat grans personatges arquetípics: convertint Ulisses en l’arquetip d’heroi viatger mentre que Penèlope representa la lleialtat. Són referents universals que han persistit i han influït culturalment sobre els rols de gènere. L’obra també ens ha llegat el terme “odissea” per referir-nos a un viatge llarg ple de peripècies, a més de ser objecte d’estudi i d’adaptacions en la literatura, la filosofia, la música i el cinema.
Quants de vosaltres té per costum escriure un diari quan viatja?
El viaje de Egeria (escrit per una dona al s. IV d.C., presumiblement a El Bierzo) està considerat com el primer relat de viatges en el context de la literatura occidental i espanyola, ja que narra de forma personal una travessia amb intencions descriptives i de descobriment. Egeria, una dona gallega benestant, singular, curiosa i decidida, considerada la primera dona viatgera i escriptora hispana, relata la seva peregrinació a Terra Santa, Egipte, Mesopotàmia i Constantinobla en el format de carta, descrivint amb detall els llocs que visita i les experiències que hi viu. El text va ser escrit en llatí vulgar al s. IV d. C., copiat al s. XI per un monjo de l’abadia de Montecasino, i no va ser descobert fins a finals del s. XIX. El llibre està editat per La Línea del Horizonte Ediciones.
Amb aquest esperit dels diaris de viatges- i ja saltem a la pantalla- us vull parlar de la pel·lícula de l’any 2004 Diarios de motocicleta, de Walter Salles. Una pel·lícula biogràfica basada en els diaris de viatge del Che Guevara, llavors estudiant de medicina, i el seu amic bioquímic Alberto Granado, que explica el viatge que van dur a terme sobre una motocicleta l’any 1952 partint de Buenos Aires. El que havia de ser un viatge d’aventures per conèixer el continent es converteix en una descoberta que els canviarà la vida. És el descobriment de noves realitats dels estaments més desfavorables de la societat el que despertarà en el Che les ganes de lluita per la justícia social.
Aquesta road movie, o pel·lícula de carretera, també ens permet parlar d’aquest gènere cinematogràfic que es nodreix del viatge, ja que els personatges principals duen a terme un desplaçament físic que constitueix l’eix central de la trama i que és molt més que un trajecte, és una exploració personal i íntima a través del moviment, on el camí es converteix en catalitzador per l’autodescobriment i la transformació.
Diarios de motocicleta es pot veure a Movistar+ i en obert a Runtime.tv.
En el terreny de la ciència ficció, els viatges en el temps són un tema recurrent amb grans exemples dels anys 80 i 90 que han marcat una generació. Estic pensant en títols com Regreso al futuro (1985), Atrapado en el tiempo (1993) o 12 monos (1995). Però jo us vull presentar la pel·lícula Petite maman, que la directora francesa Céline Sciamma va estrenar el 2021. El film no utilitza els típics elements narratius d’aquest subgènere malgrat que hi ha un salt en el temps. En aquest cas admirem el que podríem anomenar un poema cinematogràfic màgic i com aquesta cinta breu i senzilla explora l’amor d’una filla envers la seva mare.
Nelly té 8 anys i acaba de perdre la seva àvia. Mentre ajuda els seus pares a buidar la casa on la seva mare va créixer explora amb intriga el bosc que l’envolta, on la seva mare hi jugava de petita. En aquest bosc la Nelly coneix una altra nena de la seva mateixa edat i físicament molt semblant a ella. La connexió entre ambdues fa néixer una amistat. Entre jocs i confidències s’adonaran que el seu vincle és tan fort perquè són mare i filla compartint temps, espai i l’edat de 8 anys, creant un conte de fades entre present i passat.
Aquest títol es pot mirar a Filmin i a Apple Tv.
I en aquesta línia de fantasia portada a l’extrem us llanço una pregunta… Us imagineu com seria viatjar dins de les pàgines del vostre llibre preferit? Això és el que fan la Carmen i la Juliette, dues germanes que cauen dins del seu conte preferit, El Regne dels Vents, convertides en gates.
Sirocco i el Regne dels Vents, és una pel·lícula d’animació adreçada a criatures a partir dels 6 anys del director Benoît Chieux. El film ens convida a passejar-nos per la geografia de fantasia d’un regne imaginari que sorgeix de les històries inventades per l’escriptora Agnès, que es desplega en diferents territoris, els quals seran explorats per les dues germanes en la recerca del camí per tornar a casa. Un homenatge als films de l’estudi japonès Ghibli, una celebració de la cura entre les dones, l’amor entre germanes i de la imaginació.
La podeu veure a a la col·lecció de Pack Màgic a Filmin i a Pack Màgic On Demand.
Si voleu seguir indagant sobre el fet de viatjar, us recomano el llibre d’Emily Thomas, professora associada de filosofia a la Universitat de Durham, El viaje y su sentido. Cuando los filósofos se hicieron nómadas, amb traducció de Silvia Moreno Parrado, i editat per Shackleton Books.
El llibre explica els viatges de l’autora per Alaska a la vegada que examina els llocs on la filosofia i els viatges s’han enfrontat entre si. Per exemple, parla sobre el concepte d’alteritat de Montaigne, sobre la manera com John Locke va utilitzar els llibres de viatges per millorar la seva comprensió de la ment humana, sobre el costat fosc dels mapes, i com la filosofia pot ensenyar-nos que no són eines acrítiques en la nostra manera de pensar. També reflexiona sobre Henry Thoreau i la naturalesa salvatge i la manera com la filosofia de l’espai va revolucionar el turisme de muntanya canviant la nostra forma de veure les grans roques. I finalment es pregunta si els viatges espacials afectaran la importància que ens atribuïm a nosaltres mateixos i mateixes com a éssers humans en l’immens univers en què vivim. El llibre està escrit de forma entenedora, senzilla i plena d’exemples i anècdotes.
Apenas nos pusimos en dos pies
Comenzamos a migrar por la sabana
Siguiendo la manada de bisontes
Más allá del horizonte
A nuevas tierras, lejanas
(…)
Somos una especie en viaje
No tenemos pertenencias sino equipaje
(…)
Nunca estamos quietos, somos trashumantes
Somos padres, hijos, nietos y bisnietos de inmigrantes
Es más mío le que sueño que lo que toco
Yo no soy de aquí
Pero tú tampoco
De ningún lado del todo
De todos lados un poco
A la cançó Movimiento, de 2017, el cantautor uruguaià Jorge Drexler honora l’esperit nòmada de la humanitat: apel·la a la necessitat de moure’ns per sobreviure, de desplaçar-nos, la voluntat de conèixer, de buscar millors maneres d’ésser i existir en aquest món. Drexler ens recorda que es tracta d’una condició que ens pertany a tota la humanitat i que, nosaltres, o les nostres famílies som resultat de moviments migratoris: viatges que no sempre han estat o són voluntaris ni lliures ni justos, que alguns poden fer dalt d’un avió i d’altres ho han de fer posant en risc la seva vida al mar o tractant de creuar grans murs terrestres i encara més grans barreres burocràtiques i mentals.
I ara sí, fins aquí ha arribat aquest viatge per referències artístiques i culturals que és el Pretext. El meu nom és Elisabet Alguacil. Gràcies per ser-hi. Bon camí!
Una mirada endins
Viatgem cada dia, a cada instant, conscientment o inconscient, físicament o amb la imaginació, amb l’avió o amb el cor, amb cotxe o en son, caminant o volant amb el desig, amb bici o a dit… Però és veritat, com diu Martí i Pol, que de tots els viatges se n’aprèn, si estàs receptiu, si obres la ment i els porus i deixes penetrar-te per sengles màgiques desconegudes o aparentment infranquejables. I que en aquesta ruta per la vida que caminem i desfem contínuament, en solitud o en companyia, hi ha el desafiament de trobar-nos, de descobrir-nos, de trobar aquest nou espai meravellós que conforta la nostra soledat a l’altra banda de la parpella.
El viatge, des de temps homèrics immemorials, ha estat testimoni de la nostra natura absurda i precària, en la lluita de voluntats humanes: entre la por i la força, morint en la constància, fràgils i ferms, expandint eternament els nostres confins efímers en definir-nos a mar obert – sense lloc concret aparent -, i després de l’agonia de la por al buit, trobem l’espai per créixer des de les experiències. Més enllà de la riba dels nostres vedats rutinaris, ens permetem treure el cap, deixant pas lliure a la nostra expressió.
No hi ha viatge més intrèpid i apassionant que el de ser nosaltres i desafiar la por de no ser estimades. O, directament, el de prendre decisions obeint la nostra brúixola interior sense cap bola de vidre que ens marqui el camí. Només el sentir endins el batec, la pulsió de vida, l’impuls de la llibertat, el de l’elecció arrelada en el permís per ser, que ens convida ara sí a emprendre un nou vol, fràgil, autèntic i conscient,
Una reflexió final
No podem oblidar-nos que hi ha altres viatges molt menys plaents, molt lluny dels privilegis d’aquest malanomenat Primer Món, que aspiren a trobar una millor qualitat de vida, una esperança o directament la supervivència. Per exemple, el de tantes persones refugiades que emprenen croades on es juguen literalment la vida. Una realitat molt propera que vivim al Mediterrani sense anar més lluny, i ignorem, com tants conflictes inhumans diaris que ens travessen i deshumanitzen.
Bonus track: preguntes regal per acabar
- Quins són els aprenentatges més destacats dels viatges més significatius que has fet?
- Què has après de tu?
- Quin ha estat el viatge més gran que has fet? Què va suposar?
- A quin lloc de la teva geografia t’agradaria viatjar més sovint?
Un article de:
Mariona Rabasa,
comunicadora audiovisual i responsable de
comunicació d’El despertador.
Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador.
Contingut relacionat:
VÍDEOS PER INSPIRAR-TE:
ARTICLES:
CONVERSES:
PODCASTS:
Categories: Creativitat, Ràdio, Uncategorized @ca
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.