Aquell matí va arribar vint minuts abans. 

No perquè fos especialment puntual. Ja feia anys que impartia formacions, conferències i tallers. Sabia perfectament com funcionava tot: provar el projector, comprovar el so, saludar les primeres persones que arribaven, respirar profundament abans de començar.

Va deixar la motxilla sobre la taula, va encendre l’ordinador i va mirar la sala encara buida. 

—Avui hi haurà gent molt preparada… —va dir una veu darrere seu. 

Va somriure sense girar-se. 

—Bon dia. 

—Bon dia. 

L’home que acabava d’arribar duia un cafè a la mà i caminava amb aquella confiança de qui sembla conèixer-lo de tota la vida. 

—Preparat? 

—Bastant. 

—Bastant? 

Va riure. 

—Mai del tot. 

L’altre va fer un glop de cafè. 

—I si et pregunten alguna cosa que no saps? 

Ell va trigar uns segons a respondre. 

—Doncs els diré que no ho sé. 

—Tan tranquil? 

—Sí. 

—Abans no ho feies. 

—Ja… 

Va mirar la sala. 

—Abans pensava que un formador havia de saber-ho tot. 

Va fer una pausa. 

—Ara crec que el que necessita saber és on buscar, amb qui pensar i tenir la humilitat de reconèixer quan no té una resposta. 

L’home va assentir, encara poc convençut. 

—I si perds el control del grup? 

Ell va somriure. 

—Llavors deixaré de voler controlar-lo. 

—No pots improvisar sempre. 

—No. 

—Aleshores? 

—Confiaré més en les persones que en el meu guió. 

L’altre no va contestar. 

Van entrar les primeres persones participants de la formació. 

La conversa va quedar suspesa. 

La formació havia començat. 

Les persones del grup parlaven entre ells en una dinàmica inicial. 

Ell caminava entre les taules escoltant converses. 

L’home va tornar a aparèixer al seu costat. 

—Aquell noi no participa. 

Ell el va mirar de reüll. 

—Ja ho veig. 

—No hauries de fer alguna cosa? 

—Potser encara no. 

—I si acaba tota la sessió sense parlar? 

Va observar el noi. Tenia els braços plegats. Mirava. Escoltava. Prenia notes. 

—Participar no sempre és parlar. 

L’altre va arrufar el nas. 

—Però tu vols que tothom participi. 

—No. 

—No? 

—Vull que tothom tingui l’oportunitat de participar. 

És diferent. 

Van continuar caminant. 

Al cap d’una estona una participant va discrepar d’una idea que acabava d’explicar. 

L’home va somriure lleugerament. 

—Veus? 

—Què? 

—No t’has explicat prou bé. 

Ell va respirar abans de respondre. 

—O potser simplement pensa diferent. 

—No et molesta? 

—No. 

Va mirar la participant. 

—Si tothom em dona la raó, potser ningú està pensant. 

L’altre va callar. 

Durant la pausa del cafè. 

—Has vist aquella senyora? 

—Quina? 

—La de la tercera fila. 

—Sí. 

—No sembla gaire convençuda. 

—Pot ser. 

—I si no li agrada la formació? 

Ell va fer un glop de cafè. 

—No totes les formacions són per a tothom. 

—Però t’agradaria agradar a tothom. 

Va somriure. 

—És clar. 

—I? 

—I és impossible. 

L’home el mirava fixament. 

—Hi ha persones que connectaran amb mi. N’hi haurà que no. No passa res. No tots els llibres són per a tots els lectors i lectores. Ni totes les cançons emocionen les mateixes persones. 

—Però si no els agrades… 

—No passa res. L’important és que surtin amb alguna pregunta nova. No necessito sortir jo a les seves fotografies mentals. 

El mati avançava. 

Hi havia un exercici especialment intens. Els participants treballaven en silenci. 

L’home va tornar. 

—Tot això els canviarà? 

Ell va deixar escapar una rialla. 

—No. 

—No? 

—No. 

—Doncs quin sentit té? 

Va mirar la sala. 

Alguns escrivien. Altres parlaven. Una participant s’havia emocionat. Dos companys discutien una idea. 

—Fa anys pensava que havia de transformar la vida de tothom. Ara només espero deixar una llavor. No totes germinen el mateix dia. Algunes necessiten mesos. D’altres, anys. I algunes no germinaran mai. I també està bé. 

L’home va abaixar la mirada. Quan faltava poc per acabar… 

—No creus que tot el que expliques hauria de ser útil? 

Ell va riure. 

—Aquesta encara em costa. 

—Ho sabia. 

—Perquè confonia utilitat amb immediatesa. 

—Com? 

—Hi ha idees que avui no serveixen per a res. Però d’aquí a cinc anys et salven una decisió. Com valores aquesta utilitat? 

L’home va quedar pensatiu. 

La sessió es va acabar entre converses, agraïments i acomiadaments. 

Una persona li va donar les gràcies. Una altra li va dir que havia sortit amb més preguntes que respostes. Una tercera li va explicar que hi havia una frase que no podria deixar de pensar. 

Quan la sala va quedar buida, va començar a recollir. 

L’home continuava assegut a la primera fila. 

—No has estat gaire original. 

Ell va esclafir a riure. 

—Segurament no. 

—Has explicat històries que ja havies explicat. 

—Sí. 

—I algunes bromes també. 

—També. 

—I? 

Va tancar l’ordinador. 

—Abans volia inventar coses noves cada vegada. Ara prefereixo explicar millor les importants. La novetat impressiona. L’autenticitat connecta. 

L’home va somriure. Feia estona que semblava més jove. 

Van caminar junts fins al lavabo. 

—Encara tens moltes coses a millorar. 

—Sí. 

—I això no et fa sentir un frau? 

Va negar amb el cap. 

—No. 

—Per què? 

—Perquè he deixat de pensar que millorar significa que hi havia alguna cosa malament. Ara només significa que continuo aprenent. 

L’altre el mirava en silenci. Ja no li arribava a l’espatlla. 

—Però tu sempre has estat així. Sempre analitzant. Sempre dubtant. Sempre preparant-ho tot. Sempre… 

Ell va interrompre’l amb un somriure. 

—No. No soc això. Això són comportaments. No la meva identitat. Jo no soc “el que sempre ha de saber”. Ni “el que sempre agrada”. Ni “el que sempre transforma”. Només soc una persona que intenta acompanyar altres persones tan bé com sap avui. Demà ja ho faré una mica millor. I demà passat també. 

Van entrar al lavabo. 

Ell es va rentar les mans. Va aixecar el cap. Va mirar el mirall. Només hi havia una persona. 

Va girar el cap. L’altre ja no era un home. Era un nen d’uns sis o set anys. Els ulls eren els mateixos. Només havia canviat la mida. 

El nen somreia amb una barreja de timidesa i orgull. 

—Avui he estat menys pesat, oi? 

Ell va riure. 

—Una mica menys. 

—Però tornaré. 

—Ja ho sé. 

—Cada vegada que facis una formació. Cada vegada que parlis davant d’un grup. Cada vegada que algú et faci una pregunta difícil. Cada vegada que tinguis la sensació que no n’hi ha prou. Cada vegada que vulguis agradar a tothom. Cada vegada que pensis que has de ser perfecte. 

Ell es va ajupir fins a quedar a la seva alçada. 

—Ja ho sé. 

El nen va abaixar la mirada. 

—No t’enfadis amb mi. Jo només intento protegir-te. 

Va sentir un nus a la gola. 

Li va posar una mà a l’espatlla. 

—Ho sé. I gràcies. Durant molts anys has fet exactament això. Has intentat protegir-me. Encara que, de vegades, m’estrenyessis massa fort la mà. 

El nen va aixecar el cap. 

—I ara? 

Ell va somriure. 

—Ara continua venint. No deixis de fer-ho. Recorda’m que el que faig és important. Recorda’m que encara puc aprendre. Recorda’m que soc humà. Però deixa’m conduir a mi. 

El nen va assentir. Va començar a allunyar-se. Abans de sortir per la porta es va girar una última vegada. 

—Fins la propera formació. 

Ell va fer un petit gest amb la mà. 

—Fins la propera. 

Quan la porta es va tancar, va tornar a mirar-se al mirall. Per primera vegada en molt temps, no hi va veure algú que havia de demostrar res. Només una persona disposada a continuar aprenent. Amb les seves llums. Amb les seves ombres. Amb els seus dubtes. 

I amb aquell petit company que, de tant en tant, encara arribaria abans que ell. Però que ja no entraria mai més primer.