Aquest era el punt de partida d’un equip format majoritàriament per perfils operatius, immers en un context de renovació de personal, molta pressió del dia a dia i dificultats de comunicació. Un equip amb experiència, però també amb ferides obertes, un teixit relacional erosionat i una certa desconfiança envers qualsevol proposta que sonés a canvi. 

Les tensions no acostumaven a expressar-se de manera oberta, però es feien presents en els comentaris de passadís, en males cares, en reunions que acabaven centrant-se en els problemes i en la sensació creixent que costava avançar plegats. 

I, malgrat tot, hi havia una certesa compartida: continuar igual no era una opció. 

Aquí és on va començar realment el nostre acompanyament. No des de la teoria ni des de receptes màgiques. Des de la realitat del dia a dia, gens plàcida, d’un equip que necessitava aturar-se, mirar-se i entendre què li estava passant. 

Es tractava de crear espais perquè les persones poguessin posar paraules a allò que estava passant en primera persona. No tant per buscar culpables o trobar respostes immediates, sinó per comprendre millor què hi havia darrere de determinades actituds, reaccions i conflictes que s’havien anat normalitzant amb el temps. Tot plegat dins d’un marc molt clar: respecte, seguretat i absència de judici. I això, cal dir-ho, no sempre va ser fàcil. 

A poc a poc, van començar a aparèixer converses que feia temps que no tenien lloc. Converses sobre com ens sentim quan no ens escoltem, sobre què passa quan les tensions s’acumulen i ningú les aborda, o sobre com determinades dinàmiques, encara que ningú les desitgi, acaben afectant la confiança, la col·laboració i, en conseqüència, la feina del dia a dia. 

Evidentment, la majoria d’elles no van ser converses còmodes. Però precisament per això van resultar tan valuoses.