Quants cops has sentit allò de… «si vols que una cosa surti bé, fes-la tu mateixa?»
I allò de… «millor sola que mal acompanyada?»
I l’altra… «ningú ho farà tan bé com jo?»
T’adones que totes tenen una cosa en comú? Que ens fan pensar que anar sols és més fàcil.
I no és així, perquè si mirem la nostra vida les coses més importants acostumen a passar amb altres persones.
Aprendre. Estimar. Jugar. Treballar. Crear. Criar.
Segurament perquè ens enriquim quan compartim. Sigui joc, taula, feina…
I perquè molts dels reptes complexes que ens proposa la vida és impossible realitzar-los sense el suport d’altres o repartint-nos les tasques a partir de les nostres habilitats, talents o motivacions.
Com era aquell proverbi africà que tan ens agrada?: “Si vols anar ràpid camina en solitud, si vols anar lluny fes-ho en companyia”
I malgrat això, fer equip és una de les coses més difícils que existeixen.
Si fos tan fàcil, qualsevol grup de gent seria un equip. Però no hi ha prou en compartir un espai amb d’altres per ser-ho, perquè a més fer equip no és quelcom senzill ni immediat. És fràgil: hi ha molts equips que ho deixen de ser en algun moment del procés.
De fet, per fer equip no n’hi ha prou en tenir la millor voluntat.
És el resultat d’un procés on hi intervenen molts factors.
Que comença per compartir propòsit.
Perquè un grup pot compartir espai. Però un equip comparteix alguna cosa més gran que cadascuna de les persones que el formen.
Una direcció. Una causa. Un sentit.
Fer equip és entre d’altres coses: conviure amb les diferències.
Aprendre a confiar.
Compartir protagonisme.
Renunciar a tenir sempre raó.
Sostenir conflictes.
Acceptar que necessitem els altres sense deixar de ser nosaltres.
Això que alguns en diuen interdependència.
Perquè junts no només fem més coses. Sovint les fem millor.
I també les gaudim més.
Celebrar èxits compartits.
I acceptar que no sempre serem nosaltres qui farem la cistella.
O que potser el més important no és fer-la… sinó fer jugar l’equip.
Perquè vivim en una època que té molts ídols però potser necessita més persones capaces de construir un nosaltres. Un repte en aquest món tan individualista en què vivim.
Potser per això avui volem dedicar aquesta Eixida a una pregunta simple però que té molta “xixa”: Què fa que un grup de persones es converteixi realment en un equip?
L'exemple del moviment zapatista
Quan el grup deixa de ser el camp de batalla dels egos es converteix silenciosament en un equip.
Per Mariona Rabasa.
Si veritablement existeix un fil que és l’esperança, el nostre deure és contribuir a estirar-lo i anar-lo entreteixint amb els dels altres, fins a crear una xarxa que arribi i ens sostingui a tots i totes. Avui, per als qui hi som, però sobretot demà, per als qui vindran.
Aquesta és la història d’un grup de persones que, durant més de 500 anys, van viure anònimes, invisibles, silenciades… subjugades. Fins que un dia, l’1 de gener de 1994, van decidir agafar la punta del fil i convertir-se en un equip.
L’equip que ens va ensenyar a buscar el cabdell correcte per passar del jo al Nosaltres.
Estat de Chiapas, Mèxic. 1 de gener de 1996. Un home rere un passamuntanyes i una pipa pronuncia la que és ja la Quarta Declaració de la Selva Lacandona. Ell és l’escollit de la comandància indígena per ser el seu portaveu subordinat, a qui han donat el nom de Subcomandante Marcos. Per donar la cara, sense mostrar-la, per tots ells, i dirigir-se al poble de Mèxic, als pobles i als governs del món amb un missatge molt clar: Per a tothom, tot.
Avui fa dos anys que el grup indigenista Ejército Zapatista de Liberación Nacional va fer la seva aparició pública demanant «democràcia, llibertat, terra, pau i justícia» per a les comunitats indígenes, al·legant l’article 39è de la Constitució Política de Mèxic, que diu que la sobirania nacional resideix essencialment i originalment al poble. Aquell mateix dia, entrava en vigor el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord, amb el govern de Carlos Salinas com a sotasignant. Per poder-hi formar part, juntament amb els Estats Units i Canadà, Mèxic va haver de dissoldre el sistema de terres comunals heretat de la Revolució mexicana, que blindava els conreus i els seus productors perquè cap corporació pogués espoliar-los. Davant d’aquest nou atac, l’enèsim, del neoliberalisme i la globalització salvatges, l’Exèrcit Zapatista va fer una crida a emprendre una marxa des de San Cristóbal de las Casas fins a la capital per recordar al món que existia un «Mèxic profund» marcat per la pobresa extrema, l’analfabetisme, la falta de serveis mèdics i la discriminació institucional.
Després de dos anys enfrontant una ofensiva política i militar cruenta i contundent per part del govern mexicà contra els seus membres, però també contra població civil indígena i diversos activistes (entre d’altres: execucions extrajudicials, tortures i detencions arbitràries), l’Exercit Zapatista resisteix. Ha aconseguit ressò internacional i s’ha consolidat com a moviment cívic per la democràcia que cada dia suma més persones i crea més xarxa, a Mèxic i a arreu del món. Per primera vegada, es comença a sentir a parlar dels drets dels pobles indígenes, del reconeixement a la seva cultura, de la seva autonomia… I és que la principal arma d’aquest exèrcit no són les bales ni les granades, és la paraula. La veu clamant justícia.
Per això, aquesta nova declaració zapatista planteja la seva decisió de construir una nova manera de fer política, no partidària i que no lluiti pel poder, independent, autònoma, pacífica. És a dir, una democràcia on, qui mani, «mani obeint».
Així neix el Frente Zapatista de Liberación Nacional, els integrants del qual no exerceixen càrrecs d’elecció popular o llocs governamentals, perquè «no aspiren a conquerir el poder», sinó a que el poder respongui i se subordini a les demandes del poble, i en especial a les comunitats indígenes. La seva base són els Comités Civiles de Diálogo, que s’articulen localment, regionalment i nacionalment.
La idea és clara: Organitzar-se, no governar.
Més enllà del FZLN, el moviment zapatista també va desenvolupar formes pròpies d’organització i d’autogovern en els territoris sota la seva influència. D’aquest procés en van néixer, l’any 2003, els Caracoles: cinc espais creats per articular i coordinar les comunitats i municipis autònoms zapatistes de Chiapas. En cadascun d’ells s’hi establí una Junta de Buen Gobierno, concebuda no com una autoritat que imposa decisions, sinó com una estructura al servei de les comunitats, d’acord amb aquell el principi de «mandar obedeciendo». El nom de “caracol” té un significat simbòlic dins del pensament zapatista. Representa la idea de comunicació, escolta i moviment cap endins i cap enfora: atendre la comunitat i, alhora, vincular-se amb altres pobles i amb el món.
Després de més de trenta anys, el moviment zapatista continua sent una experiència de resistència, autonomia i organització col·lectiva, però sobretot un exemple inspirador de la capacitat d’un poble per organitzar-se i rebel·lar-se davant d’una estructura que durant segles l’ha oprimit i discriminat, en defensa de la seva dignitat i de la seva manera de viure. Un exerici permanent de coherència que passa a l’acció i que ens interpel·la amb una idea senzilla però radical: si un poble històricament oprimit pot organitzar-se i començar a construir la realitat que vol, què ens impedeix a nosaltres fer-ho?
Aquesta capacitat d’interpel·lació també es troba en la manera com el zapatismo ha construït el seu propi relat. A través d’un llenguatge poètic, carregat de metàfores i símbols, ha aconseguit parlar més enllà de Chiapas i apel·lar persones, comunitats i moviments d’arreu del món, convidant-los no només a imaginar una altra manera de viure, sinó a actuar per construir-la. I potser cap símbol ho expressa tan bé com el passamuntanyes: nascut també de la necessitat de protegir la identitat d’un poble perseguit i amenaçat, es converteix alhora en una manera de dissoldre l’ego i allunyar-se del personalisme.
El llegat zapatista és, així, també una aposta per substituir el jo pel nosaltres: unir allò que està separat, sumar les forces individuals, compartir responsabilitats i construir des de baix la realitat que volem habitar. Un món, com diuen, «on càpiguen molts mons». Però què és allò que fa possible que persones diferents s’uneixin, confiïn les unes en les altres i posin les seves capacitats al servei d’un propòsit comú?
A El Banquet, una obra escrita fa més de 24 segles, Plató exposa, per boca de la sacerdotessa Diotima, una idea filosòfica que pren la forma de l’escala de l’amor: un camí cap a la bondat i la bellesa que es manifesta en la consciència humana com una força ineludible, capaç de vincular els desconeguts, els amics i els amants. Un impuls universal que ens empeny a transcendir la individualitat i a orientar-nos cap al bé col·lectiu, com a deure de tot ésser humà que aspiri a ascendir cap a l’excel·lència.
Ampliar la mirada i mirar-nos. Construir des de baix. Organitzar-nos, sumar forces, compartir responsabilitats i posar allò que cadascú pot aportar al servei d’una aspiració col·lectiva. Perquè és en la trobada amb els altres que es teixeix l’esperança, i quan es pot començar a transformar allò que semblava immutable: que el «per a tothom, tot» esdevingui realitat.
L'Àgora, amb Laia Palau
El Rebost Ancestral
Per Clara Ribatallada.
Molts dels mites i dels contes populars desenvolupen un esquema bàsic que, de tan repetit i tan comú i tan universal, va ser batejat amb el nom de “monomite” pel mitòleg Joseph Campbell. És el viatge arquetípic de l’heroi, l’esquelet de milers de mites, contes i pel·lícules. En aquest viatge, l’heroi surt del seu món ordinari, viu aventures, supera proves i es transforma, i acaba tornant a la llar.
Alguns d’aquests viatges iniciàtics es fan en equip. A El Senyor dels Anells, Frodo parteix de la Comarca acompanyat de 3 hòbbits, i després se’ls uniran 5 personatges més, que formaran la Comunitat de l’Anell, encarregada d’acompanyar Frodo en la seva missió de destruir l’anell.
Altres relats que parteixen d’aquest esquema poden tenir un sol protagonista, però mai no es completa el viatge sol. Encara que l’heroi comenci l’aventura en solitari, sempre rebrà ajuda. Potser no sempre es fa el viatge en equip, però sempre apareix l’ajuda quan es necessita. Ariadna ajuda Teseu a sortir del laberint del Minotaure, gràcies al famós fil d’Ariadna. Odisseu rep ajuda d’Atena diverses vegades durant el viatge de retorn a Ítaca. En cada mite, trobem una figura, humana o màgica, que ajuda l’heroi quan ha d’afrontar obstacles. Els mites i els contes ens recorden una vegada i una altra que no estem sols.
A La Ventafocs, en la versió de Charles Perrault i les que en deriven, la noia rep l’ajuda màgica d’una fada padrina que li proporciona vestit, sabates i carruatge per anar al ball. En versions més antigues, com la recollida pels germans Grimm, coneguda en català com La Cendrosa, l’ajuda arriba d’una altra forma. La Cendrosa ha plantat una branca d’avellaner a la tomba de la seva mare. L’ha regat i s’ha convertit en un arbre preciós. La Cendrosa hi va 3 cops al dia, a plorar i a resar, i sempre hi troba un ocell blanc. Quan el rei organitza una festa de 3 dies perquè el príncep triï una esposa, la Cendrosa demana a la madrastra de poder anar-hi. La dona llença un plat de llenties a la cendra i li diu que si les recull en 2 hores, podrà anar al ball. La Cendrosa demana ajuda als ocells, que arriben a pilons i es posen a recollir les llenties amb els becs. Enllestida la feina a temps, la Cendrosa du el plat de llenties a la madrastra però la dona li diu que va bruta i que no té vestit ni sabates per anar al ball. La Cendrosa plora i la madrastra llença 2 plats de llenties a la cendra dient-li: “Si ets capaç de recollir-les en una hora, t’hi deixaré anar”. De nou els ocells l’ajuden i la Cendrosa du 2 plats de llenties a la madrastra, però ella no li permet anar a la festa i marxa amb les seves filles. La Cendrosa, en quedar-se sola, va a la tomba de la mare i demana un vestit i unes sabates a l’arbre. L’ocell blanc de l’arbre li dona un vestit preciós i unes sabates de plata i així pot anar al ball. La història es repeteix, cada dia amb un vestit més bonic que l’anterior. El tercer dia el príncep fa untar les escales del palau amb resina i, quan la jove marxa, li queda una sabata enganxada, gràcies a la qual el príncep la trobarà i s’hi casarà.
En els contes de fades, l’ajuda arriba quan el protagonista la demana o bé quan es posa a plorar davant la incapacitat de superar la prova imposada. I a vegades prové de qui abans havia estat ajudat pel protagonista: quan el protagonista ha ofert ajuda a qui la necessitava o ha estat amable, aquest gest se li retorna amplificat. A La flor romanial, el germà petit allibera l’àliga captiva i després l’àliga l’ajuda a trobar la flor que es necessita per guarir el rei. A La reina de les abelles, recopilat pels germans Grimm, el germà petit impedeix que els seus germans grans destrueixin un formiguer, que cacin uns ànecs i que cremin un rusc d’abelles. Quan arriben a un castell encantat, han de superar tres proves. La primera és trobar, abans que es pongui el sol, les mil perles que la princesa havia perdut pel bosc. Les formigues ajuden el germà petit i li porten les mil perles. La segona prova consisteix a trobar la clau de la cambra de la princesa que havia caigut al fons del llac. Els ànecs l’ajuden i li porten la clau. La darrera prova consisteix a identificar, d’entre les 3 princeses que dormen a la cambra, la més petita de totes. L’única pista és que la petita, abans d’adormir-se, havia pres una cullerada de mel. La reina de les abelles hi acudeix i li indica quina és la més jove. El noi l’assenyala, ella es desperta i el castell es desencanta.
Aquest és un motiu molt comú en els contes clàssics: qui presta ajuda o tracta amb amabilitat, és ajudat. Els protagonistes dels contes fan equip amb aliats de tot tipus (humans, animals o sobrenaturals) per superar les proves, i aquesta és la clau de l’èxit. De la mateixa manera, els contes de fades fan equip amb cadascú de nosaltres per acompanyar-nos en aquesta aventura que és la vida, recordant-nos que el viatge no el fem mai sols, que molts altres hi ha passat abans i ens han deixat pistes per ajudar-nos en el camí. Pistes que trobarem en aquests relats que ens han arribat a través del riu mil·lenari de la tradició oral i que tenim ben guardats en aquest rebost ancestral.
Pretextos culturals sobre fer equip
Per Jordi Muñoz, Mariona Rabasa, Anna Soriano, Maricel Ruiz i Jordi Esqué.
Avui, al Pretext, hem pensat que si volem parlar de fer equip, tenia poc sentit fer-ho sols.
O dit d’una altra manera: si fer equip consisteix a construir alguna cosa plegades, avui ens semblava que seria una bona idea convidar les persones de l’equip amb les que impulsem El despertador perquè ens ajudin a fer el Pretext amb algunes recomanacions culturals.
Perquè hi ha llibres, pel·lícules, sèries i documentals que expliquen molt bé això de convertir un grup en un equip.
Així que avui ens acompanyen el que per a nosaltres sense cap mena de dubte és el nostre Equip A (rememorant la famosa sèrie dels anys 80)
Benvingudes i benvingut: Anna Soriano, Maricel Ruiz i Jordi Esqué.
Anna: Hola!
Jordi E.: Molt bones!
Maricel: Encantada de ser-hi!
Jordi M: Aviam. Us proposem un joc.
Mariona: Que cadascú/na faci una recomanació relacionada amb un element clau alhora de fer/ser equip.
Jordi M: Què us sembla? Esteu preparades?
TOTS: (Sí… Som-hi… Endavant)
Mariona: Comencem amb tu Anna… Si haguessis d’escollir una sola imatge que resumeixi el treball en equip quina seria?
Anna: Jo començaria més que amb una imatge, amb una frase. «Un per tots i tots per un.» Et sona?
La trobem a Els tres mosqueters, la famosa novel·la que Alexandre Dumas va publicar l’any 1844 (de la qual es va fer fins i tot una sèrie hispano-japonesa de dibuixos animats on els personatges eren animals antropomorfitzats -principalment gossos-). En qualsevol de les dues versions crec que continua sent una de les millors definicions d’equip.
Athos, Porthos, Aramis i D’Artagnan són molt diferents. Tenen habilitats diferents, caràcters diferents i fins i tot interessos diferents. Però hi ha una cosa que els uneix: la lleialtat a una causa i als companys de viatge.
Mariona: M’agrada perquè ens recorda que un equip no és un grup de persones iguals: és un grup de persones diferents que decideixen caminar en una mateixa direcció.
Jordi M: Jordi, em sembla que tu vols connectar dues generacions amb la teva recomanació?
Jordi E.: Sí. D’una banda, Els Cinc, la famosa col·lecció d’aventures juvenils creada per Enid Blyton als anys quaranta. I de l’altra, Stranger Things, la sèrie creada pels germans Duffer l’any 2016.
Aparentment no tenen res a veure, però comparteixen una idea molt xula. Cap dels protagonistes podria avançar sol. Uns tenen imaginació, d’altres valentia, d’altres capacitat d’observar o de cuidar.
La veritable força d’un equip apareix i es desplega quan aquestes diferències es posen en relació. És allò que moltes vegades oblidem. Un equip necessita persones complementàries.
Mariona: I tu Maricel ens vols parlar d’ una sèrie que va sobre construir confiança.
Maricel: Sí, Ted Lasso. La coneixeu?
Creada per Bill Lawrence, Jason Sudeikis i Brendan Hunt i estrenada l’any 2020.
Parla d’entrada d’un entrenador de futbol americà que aterra a un club anglès sense saber pràcticament res de futbol.
Aquest fe tés clau per mostrar-nos una cosa molt interessant: els fonaments d’un equip no estan construïts a partir de la tècnica sinó de la confiança, la vulnerabilitat i les relacions humanes.
Jordi M: De fet, hi ha equips que tenen talent i no funcionen. I altres que floreixen pel poder dels vincles.
Maricel: Sí, perquè les persones senten que poden equivocar-se, mostrar fragilitats i continuar formant part del grup.
Jordi M: Doncs me l’apunto aquesta sèrie per veure-la.
Maricel: Sí, ara estan fent la seva quarta temporada, on de fet es crea dins del club un nou equip femení.
Jordi M: I tu Mariona què ens recomanes?
Mariona: A mi em ve al cap una pel·lícula imprescindible: Invictus. Dirigida per Clint Eastwood el 2009 i basada en fets reals i en el llibre de John Carlin de 2008 anomenat Factor Humà.
Anna: Nelson Mandela i la selecció sud-africana de rugbi.
Mariona: Exacte. Una història que ens recorda que, de vegades, un equip pot esdevenir fins i tot en quelcom molt més gran que un equip. Pot convertir-se en una eina per unir una societat sencera.
Anna: Sí. I tot gràcies a un element molt important: el propòsit. Perquè compartir espai no és suficient. El que realmente transforma un grup és compartir una causa.
Jordi M: Un altre element important per fer equip és repartir-se i adoptar diferents rols en funció d’un benefici comú més gran. I aquí entra en joc Moneyball, dirigida per Bennett Miller l’any 2011 i basada en la història real dels Oakland Athletics, un equip de beisbol amb un pressupost molt inferior al dels seus grans rivals.
La pel·lícula segueix Billy Beane, el seu director general, que davant la impossibilitat -per temes de pressupost- de fitxar les grans estrelles decideix amb l’ajuda de l’anàlisi de dades i les estadístiques, comença a buscar jugadors que ningú no valorava prou però que podien aportar molt al conjunt.
Jordi E: És a dir, en comptes de preguntar-se qui són els millors jugadors, es pregunta quina combinació de jugadors necessita l’equip.
Jordi M: Exacte. I aquí hi ha una de les grans claus sobre el treball en equip. No sempre guanya qui té més talent o més recursos. De vegades guanya qui és capaç d’entendre millor els seus punts forts, les seves limitacions i com fer que les diferents peces encaixin al servei d’un objectiu compartit.
Jordi E: Una mica com passa a la vida. Els millors equips no sempre són els que tenen les millors individualitats, sinó els que aconsegueixen convertir la diversitat de talents en intel·ligència col·lectiva. Trobar persones que encaixin i es complementin. Entendre que cada peça aporta alguna cosa diferent.
Anna: I parlant de diferències, a mi una altra pel·lícula que m’encanta és Campeones, dirigida per Javier Fesser el 2018.
Un entrenador es veu obligat a entrenar un equip format per persones amb discapacitat intel·lectual. I acaba descobrint que el veritable aprenentatge no és esportiu. És humà.
Maricel: Que la diferència no és un obstacle.
Anna: Exacte. És una font de riquesa.
Maricel: Jo si hagués d’escollir una metàfora perfecta d’interdependència em quedaria amb la saga del Senyor dels anells. La novel·la de Tolkien publicada el 1954 i la trilogia dirigida per Peter Jackson.
Jordi M: Un mag, un elf, un nan, dos humans i quatre hòbbits. I cap d’ells podria arribar al final sol.
Maricel: Potser aquesta és la definició d’interdependència. Necessitem els altres per arribar a assolir objectius complexes sense deixar de ser nosaltres.
Jordi E: Si parlem de lideratge, jo em quedo amb El joc d’Ender. La novel·la de ciència-ficció d’Orson Scott Card publicada el 1985.
Mariona: Per què?
Jordi E.: Perquè Ender descobreix que liderar no consisteix a donar ordres. Consisteix a entendre les persones. A generar confiança. A fer emergir una intel·ligència col·lectiva més gran que la suma dels talents individuals.
Mariona: Una mica com deia avui la Laia Palau quan parlava del paper de la base. Fer jugar l’equip.
Mariona: I jo voldria portar una proposta molt propera: Equip Petit. Un curtmetratge documental del 2011 dirigit per Roger Gómez i Dani Resines. Explica la història de l’equip prebenjamí de futbol 7 del Margatània FC de Vilanova i la Geltrú, format per catorze nens i nenes que no havien guanyat cap partit en tota la temporada i només havien marcat un gol, transmetent una lliçó vital sobre la felicitat i l’esportivitat.
Anna: Meravellós.
Mariona: Perquè ens recorda una cosa que sovint oblidem. Que l’èxit no sempre és guanyar. A vegades és pertànyer. Tenir un lloc. Compartir camí.
Jordi M: I acabem amb una proposta molt vinculada a la manera com intentem treballar a El despertador oi Anna?
Anna: Reinventar las organizaciones, de Frederic Laloux, publicat el 2014. Un llibre que planteja una pregunta molt provocadora: I si les organitzacions deixessin de funciona amb les jeràrquies tradicionals amb lideratges de dalt a baix i comencessin a funcionar com ecosistemes vius, on la base fos el lideratge compartit i l’adaptació constant al medi?
Mariona: Posant al centre les persones.
Jordi M: La motivació interna i cofiança
Maricel: L’autogestió.
Jordi E: I un propòsit consensuat i dinàmic
Mariona: Curiós. Hem començat amb uns mosqueters del segle XIX… I hem acabat parlant d’organitzacions del segle XXI.
Anna: Hem passat per camps de futbol.
Maricel: Equips de bàsquet.
Jordi E: Grups d’amics.
Mariona: Expedicions impossibles.
Jordi M: I societats senceres que intentaven reconciliar-se.
Mariona: Però totes les històries acabaven parlant del mateix.
Anna: De confiança.
Jordi E: De lideratge.
Maricel: De diferències.
Jordi M: D’interdependència.
Mariona: I de la capacitat de construir alguna cosa plegades que seria impossible fer soles.
Totes i tots: Fer equip. 💛
Mariona: Gràcies per acompanyar-nos avui i sempre. Esperem que us hagi agradat la proposta i us ho hagueu passat bé teixint aquest nou Pretext.
Jordi M: És un plaer fer equip cada dia amb vosaltres.
La Recambra
Per Caroline Mowatt
Nosaltres som i no som
Nosaltres no som només la suma de caps.
Nosaltres no som només la suma de mans.
Nosaltres no som només la suma de jos
ni de tus
ni d’ells
ni d’elles.
Nosaltres no som perquè vosaltres sigueu
nosaltres no som perquè ells siguin
Nosaltres no som perquè els altres
-qui siguin aquests altres-
Siguin.
Nosaltres no som només perquè hi hagi un jo.
Nosaltres no som només perquè hi hagi un tu.
Nosaltres no som només perquè hi hagi un ell
i una ella
i que juntes sumin un nosaltres.
Només si…
Jo puc SER dins del nosaltres existirà un nosaltres
si tu pots SER dins del nosaltres podrem ser un nosaltres
si el nosaltres permet que ells i elles i totes siguem
hi haurà un nosaltres.
Hi haurà un nosaltres sempre que puguem SER
totes
dins d’aquest nosaltres.
Si tu i jo i ell i ella i totes i juntes
i som i estem
i presència
i ens sentim i ens escoltem
i espai segur
i posem direcció i colze a colze
i remem i cuidem i sembrem i recollim
i ens arremanguem
i debatim i compartim i consensuem.
Si tu i jo i ell i ella i totes i juntes
creiem en el nosaltres
existirà un nosaltres.
Una mirada endins
fer equip
Per Jordi Muñoz
Diuen que els equips es construeixen. Però potser no és ben bé així.
Potser els equips es cultiven. Com qui prepara una terra. I l’adoba abans de sembrar i recollir-ne els fruïts. Respectant les diferents estacions del seu procés.
Perquè un equip no neix ajuntant persones sinó quan apareix una causa compartida. Quan el jo deixa de preguntar-se què hi guanya i comença a preguntar-se què podem construir juntes i junts.
Neix quan la confiança és prou gran per mostrar la fortalesa… i també la fragilitat.
Quan la comunicació deixa de servir per convèncer i comença a servir per comprendre.
Quan el compromís no és una obligació sinó una elecció.
Quan el conflicte deixa de ser una amenaça i es converteix en una oportunitat per créixer.
Quan les diferències deixen de separar-nos i aprenem a complementar-nos.
I quan la celebració no és només del resultat. És també del camí.
Fer equip segurament no va de pensar igual. Ni d’anar sempre al mateix ritme. Ni d’evitar els desacords.
Fer equip és descobrir que hi ha coses que només es fan possibles quan algú decideix posar el seu talent, la seva mirada i una part del seu cor al servei d’una cosa més gran.
I llavors passa allò que per moments semblava gairebé impossible. El grup es converteix silenciosament en equip.
I aquest nosaltres comença a caminar.
Una reflexió final
Hem arribat al final d’aquesta Eixida, que em sembla que més que parlar d’equips… en realitat ha acabat parlant de nosaltres.
De com ens relacionem. De com convivim amb les diferències. De com construïm confiança.
De com aprenem a ocupar un lloc sense haver d’ocupar-los tots.
De com trobem l’equilibri entre ser nosaltres mateixes i formar part d’alguna cosa més gran.
Potser aquesta és una de les grans paradoxes de la vida. Ens passem anys intentant ser independents… i després descobrim que les experiències més importants acostumen a ser compartides.
Compartim els aprenentatges. Les alegries. Els fracassos. Els projectes. Els vincles.
I també els somnis. Perquè un equip podríem dir que és més que un grup de persones. És un grup de persones que mira cap a una mateixa direcció.
Avui la Laia ens ha recordat que darrere dels grans equips hi ha molts intangibles que no es veuen.
Converses. Confiança. Renúncies. Generositat. Conflictes ben gestionats.
Persones que fan més assistències que cistelles.
Que ajuden a fer jugar l’equip.
I això ens sembla especialment inspirador en un temps com aquest. Perquè vivim envoltats de relats que ens empenyen a destacar. A demostrar. A competir. A sobresortir.
Com si l’èxit fos sempre individual. I quan moltes de les coses que més valen la pena acostumen a ser col·lectives.
Potser per això un equip és molt més que una estructura. És un ecosistema relacional.
Un espai que cultivem constantment on aprenem a confiar. A cuidar-nos. A créixer.
I on descobrim una paraula que avui ha aparegut diverses vegades: interdependència.
La idea que necessitem els altres. No perquè no siguem suficients. Sinó perquè juntes podem arribar més lluny.
I potser també viure millor. Perquè quan el nosaltres funciona… no només milloren els resultats. També augmenta el benestar. El sentit. La pertinença.
Al final, fer equip no consisteix a pensar igual. Ni a evitar els conflictes. Ni tan sols a estar sempre d’acord.
Què va! Tot al contrari. Consisteix a posar les diferències, els talents i els lideratges al servei d’un propòsit compartit.
Potser aquesta és la diferència entre un grup i un equip. Que un comparteix espai. I l’altre comparteix propòsit.
Bonus track: preguntes regal per acabar
- Quins equips de la teva vida et fan sentir que pots ser realment tu?
- Quin talent, mirada o qualitat estàs aportant als equips dels quals formes part?
- Quan apareix un conflicte, acostumes a protegir el teu «jo» o a cuidar el «nosaltres»?
- Què passa quan deixem de competir per ocupar un lloc… i comencem a construir alguna cosa plegades?
- En quines situacions de l’actualitat creus que hauríem de passar del jo al nosaltres?
Un article de:
Mariona Rabasa,
comunicadora audiovisual i responsable de
comunicació d’El despertador.
Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador.
Categories: Creativitat, Ràdio, Uncategorized @ca
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.