Has pensat mai, Jordi, que potser la vida és una mena de partida? Hi ha dies que sembla un Monopoly i d’altres un Escape Room emocional.
O un Mario Bros. Vas passant pantalles, esquivant obstacles, acumulant vides… i quan creus que ja ho tens dominat apareix un altre “repte final”.
Sovint sense tutorial. Ni pausa. Ni opció de guardar partida. Això sí: amb moltes pantalles repetides.
Perquè hi ha lliçons que la vida et fa repetir malgrat intentis mirar cap a una altra banda. Potser per això diem tant allò de “la vida és un joc”. Però… realment sabem jugar? O encara millor: en quin moment vam deixar de fer-ho?
Perquè quan som petites juguem constantment. Inventem mons, personatges, normes absurdes… qualsevol objecte pot convertir-se en una aventura. I després creixem… i sembla que algú ens convenç que jugar és infantil. Que ara toca ser persones serioses, productives, eficients… Com si divertir-nos hagués de tenir sempre una utilitat. Ja no fem coses perquè sí. Ara tot ha de servir per alguna cosa: rendir, produir, optimitzar, monetitzar… Fins i tot el descans sembla que hagi de ser productiu. “Descansa bé per rendir millor dilluns.” Com si fins i tot jugar hagués de justificar-se. I potser aquí hi ha una de les grans trampes del nostre temps: hem convertit la vida en una competició permanent.
Likes, objectius, mèrits, puntuacions, followers, rànquings… Gamificació absoluta perquè no deixem de passar pantalles. Però una pregunta: estem jugant nosaltres… o ens estan jugant? A quin joc juguem? Al nostre o al de no se sap qui?
Perquè jugar també pot ser una forma de llibertat. Un espai on provar, equivocar-nos, improvisar, crear… sense que tot estigui en joc constantment. De fet, quan juguem ens relacionem diferent amb l’error. Un infant cau cinquanta vegades jugant… i continua. L’emoció i l’entusiasme el mou a anar més enllà. En canvi nosaltres sovint deixem d’intentar coses per por de perdre, de fer el ridícul o de no estar a l’altura. I això és fort… perquè al final potser no perdem quan fracassem. Perdem realment quan deixem d’atrevir-nos a jugar.
Quan ens neguem el desig. La curiositat. La il·lusió. Quan ens convertim en espectadores de la nostra pròpia vida.
També hi ha una altra cosa interessant del joc: les normes. Sense límits no hi ha joc. I això és curiós perquè sovint associem llibertat a absència de límits… quan en realitat moltes vegades és just al revés. Com en la música o el jazz. La improvisació necessita estructura. O com la creativitat mateixa. Sovint apareix precisament davant l’obstacle. Quan la vida et tanca una porta i has d’inventar una altra manera de jugar la partida. Adaptar-se. Recalcular. Tornar a començar. Tornar a la casella de sortida… però no tornem igual. Perquè després de cada partida alguna cosa canvia dins nostre.
També hi ha el tema de guanyar i perdre… que dona per molt. Sabem perdre. I sobretot… sabem guanyar? Hi ha persones que guanyen constantment… i viuen permanentment enfadades o buides perquè han convertit el joc –la vida- en una batalla. O perquè competeixen tant amb els altres, per demostrar no se sap què, que han deixat de connectar amb elles mateixes. La pregunta seria: prefereixes guanyar sempre… o ser feliç? I potser encara una altra de més incòmoda: què ens fa més por realment? Perdre… o guanyar?
I és que a vegades som nosaltres mateixes qui ens posem fora de joc abans de començar. Com si no ens sentíssim dignes de jugar la nostra pròpia partida, de traçar les nostres pròpies normes.
I malgrat tot… seguim jugant. En l’amor, en la feina, en els vincles, en els somnis, en les decisions que prenem cada dia. Segurament perquè jugar no és només entreteniment. És també una manera d’habitar la vida. Amb més imaginació. Més presència. Més humor. I menys necessitat de controlar-ho tot. Perquè potser madurar no és deixar de jugar sinó aprendre a jugar millor.
La història de la pilota de futbol
No deixem de jugar perquè ens fem grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar.
Per Mariona Rabasa.
L’altre dia va ser l’aniversari del meu nebot més petit, el Guim. Quan li vaig demanar al meu germà què li podria regalar que li fes il·lusió em va dir, òbviament, que una pilota de futbol, i naturalment, vaig escollir la del Mundial…
Així és com vaig començar a pensar en la poder d’aquella i de totes les pilotes. En com una simple esfera pot ser, alhora, l’objecte més preuat de la majoria d’infants d’arreu del món i una de les indústries més complexes i milionàries.
Com que jo l’he coneguda ja de gran, amb l’èxit i la fama ben instal·lades al seu nucli d’aire i després d’anys rodant i rodant pels 5 continents, vaig demanar-li que fos ella qui ens relatés avui la seva història. Això és el que em va explicar:
Vaig néixer moltes vegades. No recordo ni l’any ni el lloc exacte.
No sempre vaig ser de cuir. Ni vaig tenir marques, patrocinadors ni vaig costar milions. De fet, durant segles vaig ser qualsevol cosa que es pogués cargolar, lligar o fer rodolar: un drap, una bufeta de porc inflada, una bola de palla, un grapat de papers embolicats amb cordill.
També he estat feta de pell, de cautxú i de roba. He vist néixer i morir civilitzacions antigues com la grega, l’egípcia, o la dinastia Han. He passat per temples maies i camps d’entrenament romans.
Però sobretot, he creuat places, carrerons, descampats i patis d’escola. De l’interior de les cases en sé molt poc; sempre m’han convidat a marxar-ne. He vist famílies realment pobres, com les de les faveles de Pau Grande o les dels suburbis de Buenos Aires.
He botat entre guerres i celebracions. Recordo especialment aquella nit de Nadal de 1914 quan anglesos i alemanys van fer-me rodar en terra de ningú. I és que he unit tantes persones que ni tan sols compartien idioma… Hi ha una cosa curiosa que em passa: no cal explicar gaire què s’ha de fer amb mi. Quan aparec, algú em xuta i el joc comença.
Durant molt temps vaig ser això: una excusa. Una manera de trobar-se. Un pretext per passar la tarda. Amb mi no calia gaire cosa. De vegades ni tan sols existia. N’hi havia prou amb una bola de paper de diari embolicada amb cinta adhesiva, paper de plata o qualsevol invent improvisat. El més important no era jo. Era el que passava al meu voltant.
Després vaig créixer. Al segle XIX, els anglesos em van atribuir uns codis que em van convertir oficialment en pilota de futbol. Em van portar als estadis. Em van posar regles, àrbitres, himnes i competicions. I llavors, als anys 50, em van televisar i milions de persones van començar a seguir els meus viatges. N’he arribat a congregar 1.500 milions davant de la pantalla!
No, no em queixo. He viscut moments extraordinaris. He fet plorar de felicitat pobles sencers, he vist abraçades impossibles… Sí, reconec que he estat protagonista d’algunes de les històries més emocionants que els humans han explicat.
Però també he viscut l’altra cara de la fama. També he hagut d’aprendre que els humans sou capaços de convertir un partit en una batalla campal, una afició en una obsessió i una samarreta en una frontera. Fins al punt que aquest fanatisme futbolístic, barrejat amb la vostra por a la diferència, ha acabat amb la vida de persones innocents suposadament en nom meu.
També he hagut d’esperar molts anys perquè els estadis s’omplissin per veure jugar dones. I encara avui les diferències són evidents. Però he de reconèixer que els darrers anys he vist alguna cosa que dibuixa un gran somriure a la meva cara rodona: nenes que ja no demanen ni permís ni perdó per jugar. I fins i tot nens amb la samarreta d’algunes d’elles.
A mesura que el futbol es convertia en espectacle, jo deixava de ser una excusa per jugar i em convertia en un negoci. Al meu voltant van començar a moure’s quantitats de diners que cap infant que em perseguia per un terreny erm hauria pogut imaginar: contractes milionaris, patrocinis, traspassos estratosfèrics… Encara que alguns, és veritat, van aconseguir sortir de la misèria gràcies a mi.
Per aquest motiu, de vegades em pregunto si encara recordem què era tot això al principi. Què era jo. Perquè la meva gran virtut continua sent la mateixa. No és el meu valor de mercat. No és la tecnologia amb què estic fabricada. Ni tan sols els estadis on rodo.
La meva força és que segueixo tenint el poder de convertir qualsevol espai en un terreny de joc, i qualsevol grup de persones en un equip.
Potser per això, quan veig el somriure del teu nebot Guim sento que torno a casa.
L'Àgora, amb Imma Marín i Esther Hierro
El Rebost Ancestral
Per Clara Ribatallada.
Tornem a entrar al Rebost Ancestral, ple de contes, mites i llegendes, i aquesta vegada rebusquem entre les històries antigues per trobar les que parlen del joc.
En els contes clàssics, els jocs apareixen sobretot amb dues formes. Una és la forma més propera al repte: el joc aquí és un desafiament, una prova de destresa o de força que el protagonista ha de superar, com les competicions mítiques de déus, herois i mortals o com els contes en què el protagonista competeix en jocs i proves, com per exemple, la competició amb el gegant a “El sastre valent”, recollit pels germans Grimm.
L’altra forma en què apareixen sovint els jocs en les històries clàssiques és com a símbol de la infància i la innocència. És el cas, per exemple, d’El rei granota, un altre dels contes recollits pels Grimm. La història comença, com tantes vegades, amb un rei que tenia tres filles precioses. La més petita, i la més bonica, solia jugar vora un pou que hi havia a un bosc prop del palau. Jugava amb una pilota d’or: la llançava a l’aire i la recollia amb la mà. Era el seu joc preferit. Un dia, la pilota va caure dins de l’aigua. I va desaparèixer, perquè el pou era tan profund que no se’n podia veure el fons. La nena es va posar a plorar sense parar, desconsolada, fins que va sentir una veu que deia:
—Què et passa, princesa? Per què plores tant?
La nena va mirar al seu voltant, buscant d’on provenia la veu, i va descobrir una granota que treia el seu lleig caparràs per la superfície de l’aigua.
— Ploro perquè m’ha caigut la pilota d’or al pou.
— Jo ho puc arreglar —va dir la granota—. Però, què em donaràs a canvi?
— El que vulguis. El meu vestit, les meves joies… Fins i tot la corona d’or que porto.
—No m’interessen ni el teu vestit, ni les teves joies, ni la teva corona. Només vull que m’estimis i que m’acceptis com a amiga i companya de jocs. M’agradaria asseure’m al teu costat a taula,
menjar del teu plat, beure del teu got i dormir al teu llit. Si m’ho promets, aniré al fons i et portaré la pilota d’or.
—Oh, sí! Et prometo el que vulguis si em tornes la meva pilota d’or.
La granota es va capbussar a l’aigua i al cap de poca estona va sortir-ne amb la pilota d’or a la boca. La princesa, contenta de recuperar la seva joguina, la va agafar i va marxar corrents.
Després, la granota reclamarà allò que se li ha promès i, quan a instàncies del rei li serà donat malgrat les reticències i el fàstic de la princesa, la granota esdevindrà un príncep. S’ha tancat l’etapa de la innocència i puresa de la infància, simbolitzada pel joc de la pilota d’or, per entrar en l’etapa adulta d’assumpció de responsabilitats.
També en el conte La reina de la neu, d’Andersen, el joc simbolitza la innocència infantil. La història comença a la gran ciutat, on hi ha tantes cases i tanta de gent que no queda espai perquè tothom tingui el seu jardinet. Allà viuen en Kai i la Gerda, que no són germans però s’estimen com si ho fossin. Viuen en unes golfes, costat per costat, amb unes finestres a tocar entremig de les quals han posat uns caixons on planten verdures i rosers. Els infants surten a la teulada i el conte ens diu que “allí podien jugar d’allò més bé”. Però un dia un fragment minúscul de mirall màgic entra a l’ull d’en Kai i un altre se li clava al cor. Aquest mirall, encantat per un follet, feia que les coses boniques es veiessin lletgíssimes i a qui n’hi entrava un bocí a l’ull només veia el costat dolent de les coses i a qui n’hi entrava un bocí al cor, se li tornava de glaç. D’ençà d’aquell dia, en Kai menysprea els jocs d’abans, es riu de tothom i ho critica tot. El conte diu: “Llavors els seus jocs van tornar-se ben diferents del que eren”. Un dia d’hivern surt a la plaça major, “on juguen els altres nois”. Allà, el seu petit trineu és arrossegat per un gran trineu blanc que apareix, conduït per la Reina de la Neu, que s’emporta en Kai lluny de la ciutat, volant, fins al seu castell. La Gerda empren un viatge ple d’aventures fins a retrobar el seu company de jocs i rescatar-lo del castell. Tornen a casa i s’asseuen als banquets de la teulada on solien jugar. El conte acaba:
“Allí seien tots dos, ja grans, però infants encara (infants cor endins), i era a l’estiu, un estiu amable i tebi”.
Sovint els contes, igual que els jocs, queden relegats a la infància, amb aquella prepotència amb què massa sovint els adults diem de quelcom que és “cosa de nens”, amb condescendència o, fins i tot, un bri de menyspreu. Però els contes no serveixen només per adormir els infants, sinó també (i potser sobretot) per despertar els adults. I el joc no és només un entreteniment infantil sinó també (i potser sobretot) una forma de creixement a qualsevol edat.
Pretextos culturals sobre el joc
Per Jordi Muñoz i Mariona Rabasa
I ara sí… obrim la secció del Pretext. Avui és més pretext que mai, perquè volem que sigui una excusa per jugar.
I ho volem fer amb un joc que segurament coneixeu. Perquè, d’una manera o altra, fa anys que hi som dins. El trobem als concursos de televisió, a les pel·lícules, als llibres… i, d’alguna manera, també a la vida.
Preguntes. Respostes. Premis. Aquest és el format que hem après. Encerta… i guanya.
«Qui vol ser milionari?». «Atrapa’m si pots». «Pasapalabra».
De fet, això del concurs no és nou. Els concursos de preguntes i respostes són gairebé tan antics com la mateixa televisió. Ja triomfaven a la ràdio i, amb l’expansió televisiva de mitjan segle XX, es van convertir en un fenomen de masses.
Milions de persones observant com algú intentava demostrar el que sabia per aconseguir un premi, i elles també jugant des de casa. Des de llavors, la fórmula s’ha repetit una vegada i una altra, i encara és ben viva.
Què tenen els concurs que ens enganxen tant? Serà aquesta sensació que tot depèn de tu. Que si encertes la resposta adequada, en el moment adequat, guanyes. Com si la vida es pogués resumir en això: saber, decidir i, pam! L’encerto i me’n duc el premi.
I també perquè ens fan creure que el joc és just. Però no sempre ho era… L’any 1959 va esclatar als Estats Units l’escàndol de Twenty-One, un dels concursos més populars de l’època. Es va descobrir que alguns concursants rebien les preguntes i les respostes abans d’entrar al plató. La indignació va ser tan gran que va provocar investigacions governamentals i canvis legislatius en tota la indústria televisiva.
El públic pensava que assistia a una competició real, i els concursants pensaven que jugaven per guanyar. Però qui realment movia les peces i jugava amb tothom era la cadena. Si voleu aprofundir-hi, hi ha una pel·lícula molt recomanable, Quiz Show (1994), dirigida per Robert Redford, que recrea precisament aquest escàndol i tot el sistema que hi havia al darrere.
I aquí apareix una pregunta interessant per al programa d’avui: som conscients de qui està jugant realment amb nosaltres?
Buf, quin meló que hem obert… no ens distraguem més. Juguem o no? Som-hi.
Benvingudes i benvinguts a… EL JOC del PRETEXT!
Jordi: Primer nivell. Mariona, va, la primera pregunta: Cita almenys una pel·lícula del segle XXI que desmunti l’estereotip que tenim dels guanyadors.
Mariona: Ostres, deixa’m pensar. Mmmm… ja ho tinc: Slumdog Millionaire —dirigida pel britànic Danny Boyle i guanyadora de l’Oscar 2009— ens va donar una bona lliçó.
Un adolescent pobre de Mumbai arriba a la pregunta final del concurs Qui vol ser milionari de la Índia… Per la seva condició social, i la manca d’educació bàsica que ha rebut, tot fa que sembli impossible que pugui saber les respostes. El noi, però, les sap, no perquè les hagi estudiat… sinó perquè les ha viscut en la seva pròpia pell.
J: Cada resposta és una experiència. Com si la vida… ja fos el veritable joc. Perfecte! Bona resposta.
M: Va, Jordi, doncs ara et toca a tu. segona pregunta, a tu que t’agrada tant llegir: quin tipus de llibre t’ha inspirat més a jugar?
J: Doncs mira sobre això tinc una resposta molt directa. Sense cap dubte Rayuela, de l’autor argentí Julio Cortázar. L’any 1963 publica una novel·la que, a més de tenir una clara intenció literària i existencial, va significar una revolució a nivell narratiu perquè trencava la lectura lineal, proposant múltiples recorreguts i donant llibertat al lector. Una novel·la que pots llegir de moltes maneres sense un únic camí correcte.
M: Molt bona resposta! De fet, en aquesta línia, no sabem si hi ha una influència directa, però compartint una mateixa pretensió: que el lector deixi de tenir un paper passiu i pugui participar en el recorregut. Que pugui decidir el curs de la història i, per tant aquesta no només es llegeixi, sinó que també es jugui. L’any 1979 es publica The Cave of Time, d’ Edward Packard. Ell i Montgomery, durant els anys 80 i 90, popularitzen la col·lecció Tria la teva aventura, especialment amb l’editorial Bantam Books, convertint-se en un fenomen global.
J: Obres una porta… canvies el destí. La il·lusió de decidir: Si vols veure qui truca ves a la pàgina 64. Si no les tens totes i prefereixes marxar corrents… ves a la pàgina 17.
M: I aquí la pregunta canvia: i si el joc no fos seguir el camí… sinó adonar-te que n’hi ha molts i pots decidir?
J: I això també és un dels temes que ens qüestionem avui: si la vida és un recorregut que ja està escrit… o un joc que podem aprendre a jugar d’una altra manera.
J: Anem pujant del nivell. Tercera pregunta, i aquesta l’estenem a tu que ens estàs escoltant: Què passa quan el joc no l’has triat tu?
M: Ho veiem a la pel·lícula: The Game. David Fincher. 1997. Un home entra en un joc… i ja no sap què és real perquè tot i semblar que té poder de decisió, tot està prèviament dissenyat. Estàs jugant… o t’estan jugant?
J: Al teatre català hi ha hagut una obra que ho mostra molt bé. El mètode Grönholm, de Jordi Galceran.
M: Un procés de selecció per a una feina… convertit en joc.: Quatre persones candidates., una habitació i una sèrie de proves psicològiques on no saps mai què és veritat i què forma part del test.
J: L’obra va aparèixer al 2003 ser un èxit rotund — anys en cartellera i més d’un miler de funcions—. L’èxit de l’obra va permetre la seva difusió internacional, arribant-se a interpretar fins a 60 països diferents. S’han fet vàries adaptacions, tant en el món de l’escenari com al cine o la televisió.
M: Ens toca de ben a prop perquè posa davant d’una pregunta molt incòmoda: fins on jugaries… per guanyar? Fins a quin punt estàs disposat a adaptar-te, a interpretar un rol, a trair el que ets… per passar de fase.
J: Quarta pregunta: Mariona, digues algun llibre o pel·lícula on el joc ha anat més enllà de la metàfora… Vaja, el que dèiem al principi del Pretext.
M: Molts… podria parlar de Joc de Trons, la sèrie que ho va petar tant recentment basada en els llibres de George RR Martin, on la partida era pel poder i el tron. Però ja que en vàrem parlar en una altra Eixida (la dels finals) et diré un llibre que també es una peli. Coneixes Els jocs de la fam?, novel·la de ciència-ficció juvenil, escrita l’any 2008 per l’autora estatunidenca Suzanne Collins i després adaptada al cine el 2012.
J: I tant… Aquí ja no jugues per diversió, sinó per sobreviure. Si no jugues… quedes fora. Competir no és una elecció. És una imposició en un sistema opressiu. Quantes coses de la nostra vida funcionen així?… s’assemblen una mica a això?
M: Masses…
J: Però més enllà del joc que hi ha fora… també hi ha un joc a dins nostre.
M: Sí… Hi ha un llibre molt interessant, El joc interior del tennis, de Timothy Gallwey, publicat l’any 1974 que molts consideren un dels punts de partida del coaching modern.
J: Gallwey parla de dos tipologies de jugadors que tenim a dins nostre, relacionant-ho amb dues veus: El jugador 1, que és la veu que vol controlar el joc: jutja, controla i està constantment en l’expectativa del que podria ser: què hauria de fer millor, què hauria de passar, com hauria de ser el resultat.
M: I després hi ha el jugador 2, que representa l’essència genuïna del joc: és el cos, la intuïció, el joc natural… que no jutja i que només pot existir en el present.
J: El problema és que, quan el jugador 1 domina —amb tota aquesta pressió originada sigui pels diners, la fama o la necessitat de reconeixement: de rendir, de demostrar, de guanyar— el jugador 2 es bloqueja… i deixem de jugar de veritat.
M: Crec que això també explica moltes coses del que vivim avui: que estem tan ocupats pensant en com hauria de ser el joc… que ens oblidem d’estar-hi i jugar.
J: Bé, què et sembla t’he citat tres llibres, una sèrie i una peli en un moment… Suma punts això?
M: Molts punts! Però clar… si parlem de joc… hem de parlar de joguines. I si parlem de joguines… de quina pel·lícula parlem?
J: Toy Story. La saga de Pixar que comença el 1995, dirigida per John Lasseter… i que va canviar també la manera d’explicar històries d’animació.
M: On les joguines cobren vida… justament quan deixem de mirar-les.
J: I que ens recorda una cosa molt senzilla… que el joc no era a les joguines… sinó en la mirada. I que malauradament aquesta va canviant a mesura que ens fem grans.
M: I tant! Però hi ha altres tipus de jocs… Cinquena pregunta: Digues una lectura que t’hagi proposat un joc que de tan absurd semblava real i que et feia explotar el cap.
J: Sense cap mena de dubte, Alícia al país de les meravelles. El clàssic literari de Lewis Carrol del 1865, adaptada al cine en versió de dibuixos animats l’any 1951 per Disney i per Tim Burton l’any 2010. En aquí trobem un món on les regles canvien constantment i res és fix. On l’absurd… té més sentit que la norma.
M: Molt bé! Ens porta a preguntar-nos: i si el problema no fos el joc… sinó voler-lo entendre sempre amb les mateixes regles? Que important canviar el paradigma de tant en tant per poder tenir una comprensió més gran…
J: Que existencials que estem! Va, sisena pregunta: I aquesta una altra d’aquestes preguntes que tant ens agraden oberta a tothom: qui ha posat aquestes normes?
M: Algun suggeriment literari en aquest sentit?
J: Doncs sí, a Teoria del joc, la novel·la d’Arià Paco publicada recentment – el 2025- amb la qual va guanyar el X Premi de Llibres Anagrama, explorem a partir del personatge de l’Ernest, una narració al voltant de les “noves masculinitats” trencadora, que il·lustra amb agudesa els homes que davant aquest canvi de valors intenten relacionar-se amb les dones de manera ètica i compromesa, tot i que mai ho aconsegueixen del tot.
M: Un llibre que parla de com juguem… en les relacions. A través del poder, la seducció, el control. Potser hi ha jocs que formen part d’un sistema: rols que no hem triat. Especialment en com estimem, com ens mostrem, com ens relacionem.
J: Uff, que complex… Creus que podem canviar realment les regles del joc?
M: No sé, però almenys hem de mirar per tots els mitjans de provar-ho. Hi ha una proposta teatral que fa això literalment. Canvia radicalment la forma de jugar amb la clara intenció de transformar les normes i per tant explorar noves possibilitats: et parlo del Teatre Fòrum.
J: Una tècnica de teatre de l’oprimit creada per Augusto Boal al Brasil als anys 60. Es basa en una obra teatral breu o una escena que representi un conflicte social que no se soluciona, i a continuació els espectadors són convidats a substituir actors per a modificar les accions dels seus personatges per mirar de millorar el resultat. Es reinterpreta tantes vegades com calgui, segons les propostes i comentaris del públic. Al final es debat i analitza cada una de les opcions i solucions aportades.
M: El públic deixa de ser espectador… i passa a ser especta-actor. Pot entrar en escena. Aturar-la. Canviar-la. Deixa de ser subjecte passiu per actiu en poder transformar les escenes, per tant, la realitat que li ve donada..
J: I si la vida també permetés això? Sortir del paper assignat, qüestionar les normes., reescriure el joc.
M: Que important aquesta consciència que hi tenim molt a dir-hi encara. Sobretot en un moment com ara… on moltes persones estan revisant les regles que han après.
J: En els vincles relacionals, afectius i professionals. Especialment en relació al gènere. Als rols, a les expectatives, a com s’ha “d’haver de ser”. I si tot això també fos un joc… que podem transformar?
M: I arribem a l’últim nivell del joc: La pregunta final no és si guanyaràs. Ni si estàs jugant bé. És; a què estàs jugant?
J: Jo diria encara una més: com vols jugar?
M: Benvingudes a la partida. No sabem com acabarà. No sabem qui guanyarà. Però sí que sabem una cosa. Que mentre estiguem aquí… encara podem decidir com volem jugar.
La Recambra
Per Caroline Mowatt
DECÀLEG DEL JOC DE VIURE
Riure, gaudir, ballar, sentir,
estimar, abraçar, acollir,
besar, cuidar, compartir,
respirar, contemplar, agrair,
perdonar, aprendre, llegir,
cantar, créixer, somiar, florir
Sentir-se lliure
fer-se pessigolles
posar una falca al dia -on tot sigui possible-
crear pel gust de crear
badar pel gust de badar
viure pel gust de viure.
Follar i fer l’amor
i ser pell i tornar-nos flonges
ballar com si no et veiés ningú
peus descalços en aigua de riu
enfonsar els dits a la sorra
fins a sentir el batec d’una terra
que acull els teus dits
com si fossin fills de la pròpia estirp.
Sentir la vida com un miracle.
Ser cos
res més que cos
sense futuribles
ni exigències
ni potsers
ni demàs
avui i cos i pell i olfacte i gust.
Riure amb la boca oberta,
ennuegar-te amb el propi riure
Pixar-te al damunt per culpa del riure.
Intentar-ho i caure i tornar-ho a intentar
atrevir-te i fallar i tornar-te a atrevir
crear-te un relat que sigui amable amb tu
ser la protagonista principal
-de la teva peli de gran pressupost-
fer de la teva vida un musical.
Somiar el cel i plantar-ho a la terra
embrutir-te les mans
i que les ungles et quedin negres
regar, cuidar i mimar
fins que neixin les peònies
i dir-te que sí, que això és mèrit teu.
Oblidar-te
-per un instant-
dels fulls de càlcul
i de les llistes de deures,
oblidar-te
-per un instant-
de les rigideses
i les línies rectes,
oblidar-te
-per un instant-
com t’has dit que hauria de ser
i abraçar el que és.
VIURE
(Viure no és res més que jugar amb les cartes que tens
i de tant en tant, sentir que guanyes la partida.)
Una mirada endins
Per Jordi Muñoz
¡Ehhh!! ¡¡tú!!, ¿¿estás aquí??…!!!
Síiiiiiiiii!¡!… tú¡¡!!….. ¡eooooooooo!!
te propongo un juego… ¿me escuchas???, ¡¡síp!!,,, un juego… de jugar ,,,
¿qué cómo es el juego de jugar?, eso te lo dejo para que lo descubras tú, las instrucciones las perdí o no las recuerdo, van con la caja en la pileta y se han diluido en los anales del sinsentir…
pero el juegodejugar es tan sencillo que da risa hasta el punto de complicarse rozando malditos extremos insospechados en peligro de extinción si no te dejas jugar por el juegodejugar y te la juegas jugándotela jugando sin más al juegodejugar
podría decirte zefantifolosco en el más allá oscureciendo en las madrigueras resquebrajadas escarba(ja)ndo en la pálida jilisente sinsolente y juvenil
¿Lo pillas? Venga, deja que te arranque por bulerías sensitivas sobándote sus sinceridades entr(en)ando entera peripecia pomposa pululante puntiaguda pompom… el de siempre llamando a esta hora,
al otro lado del charco blanco
refrigérate…
donde las palabras se desdibujan y se alteran, adquieren otros tonos pisanieves pantallandia siracusa sinexcusa en la bodega del deconstruir castrando pensares y deviniendo enloqueceres con el asombro y la magiapotaje burbujean-de sonreíres nuevos amaneceres
sininst/rrr/ucciones pero un montón de normas, del zerófaloalinfindro solos tú y yo, comunicaciones intravenosas latiendo kamikazes en espiral, ahora recuerdo…: uno, cierra los ojos, vuelve a cerrarlos (¡no mires!) y vuelve otra vez, ahora sí, mira de nuevo, ¿qué ves? ¿tan importante es? ese ver que trasluce las esponjas y funambula las aulas con caminaturas exquisitas moviento incesante acompasante espumeante… cien, cienvecesmilch y hastassien guisollantes desternizando el párpado pensante, coraza acorazada alcorazando el corazón roza y sonroja con voz de latón, quien remilga flores cariacontece soñoliento sub temores
en las últimas acepciones enterradas en el desván lamentabandonado del espejodiccionario de la guasa, dícese del juegodejugar el atrevimiento desmedido y sin costal por tu mero fluir compulso distraído sin rostronivoznicuerponisombraniabismonicelo, ¡eso es!: la simple expresión andisonante de las cariátidas dactilarias computando olas, inspirando sensaciones y aspirando emociones, esa nueva luz en tus ojos, ¿lo ves ahora?
¡Ya voy!, ¡espera!, ¡ya salgo, para que juguemos!
Una reflexió final
Avui hem parlat del joc, sí. Però en el fons també hem parlat de com habitem la vida. De com ens relacionem amb l’error, amb el desig, amb la creativitat, amb la frustració, amb la llibertat… i fins i tot amb nosaltres mateixos/es.
Segurament el problema és que fa temps que confonem viure amb produir. Que només validem allò que serveix, allò que rendeix, allò que dona resultats. I jugar… jugar és sospitós. Sembla improductiu. Infantil. Prescindible. Quan potser és la recepta més important del viure.
Perquè jugar és una de les formes més profundes d’aprendre, de vincular-nos i de transformar-nos. Jugant assagem possibilitats. Ens equivoquem. Improvisem. Ens adaptem. Caiem i tornem a començar.
Com als videojocs. Hi ha pantalles que semblen impossibles… però quan hi tornes després d’un temps descobreixes que no ets la mateixa persona que hi havia entrat.
I a vegades la vida ens obliga a tornar a la casella de sortida… però no hi tornem iguals. Tornem amb més consciència. Amb més cicatrius. I potser també amb més sentit de l’humor.
Que per cert, quin mecanisme de supervivència més meravellós, l’humor. Riure’ns una mica de nosaltres mateixes també és una manera de deixar de voler controlar-ho tot.
I de jugar més lleugerament. I és que potser madurar no és deixar de jugar… sinó deixar de tenir por de fer-ho. O millor encara: permetre’ns jugar amb por.
Hi ha moltes maneres de perdre. Però probablement la més trista és no jugar mai. No donar-nos permís per provar, imaginar, crear, equivocar-nos o il·lusionar-nos.
Quan deixem de jugar, alguna cosa dins nostre també es rigiditza. Perdem flexibilitat, curiositat, capacitat de sorpresa. Però sobretot perdem quelcom més important: l’impuls vital. Perquè estem deixant que altres juguin per nosaltres. I decideixin les normes, els ritmes, els desitjos… i fins i tot els somnis.
Per tant despertar la nostra actitud lúdica jugant no vol dir viure frívolament. Al contrari. El joc també és una manera molt seriosa d’habitar la vida.
Créixer en el sentit de madurar és aprendre a jugar amb la vida d’una altra manera, prenent consciència del taulell on jugues i de les fitxes o cartes que tens.
Entenent també que no tots els jocs ens fan bé. Que hi ha partides que ens atrapen, que ens buiden o que ens fan competir constantment contra nosaltres mateixes o contra els altres.
I potser també aprendre una altra cosa important: que jugar no sempre és continuar.
Hi ha un moment, com al blackjack, en què et pots plantar. I això no vol dir rendir-se. Vol dir escoltar-se. Saber fins on. Saber quan una partida, una exigència o una forma de viure t’està fent perdre més del que et dona. Perquè cuidar-se també és això: poder dir “fins aquí”. Sense culpa. Sense sentir que abandonem el joc. Assumint els riscos que realment valguin la pena.
De fet, ara hi pensava: potser la llibertat no és jugar sempre… sinó poder escollir a què juguem, com hi juguem i quan necessitem deixar les cartes sobre la taula.
I enmig d’aquesta societat que converteix tot en rendiment, i que cada vegada està més individualitzada, jugar continua sent un petit acte de resistència. Una forma de tornar al cos, al vincle, a la imaginació i al present.
Jugar, quan és autèntic, ens connecta amb alguna cosa molt profunda: la llibertat de ser.
Bonus track: preguntes regal per acabar
En quins àmbits o situacions de la teva vida actual t’agradaria jugar més?
Quina relació tens amb perdre? I amb guanyar?
- Quin joc t’agradaria recuperar que gaudies especialment de petit/a? En quines situacions recuperes aquell sentiment o manera d’estar?
- I si la vida no consistís tant en “arribar”, “aconseguir”, “perdre o guanyar”… sinó en permetre’t aprendre jugant?
Un article de:
Mariona Rabasa,
comunicadora audiovisual i responsable de
comunicació d’El despertador.
Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador.
Contingut relacionat:
- La vida és com un videojoc (per Anna Soriano)
- Aprenent a viure en fora de joc (per Jordi Muñoz)
Categories: Creativitat, Ràdio, Uncategorized @ca
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.