Articles

Aprenent a viure en el fora de joc

CAST

Sobre els límits i el Burnout

Escolta la BSO d’aquest article

Vivim, i ara és molt evident i explícit arran de la pandèmia, temps difícils d’entendre, de transitar i de gestionar. Temps d’incertesa,  de canvi constant en tots els sentits, de contingència, de confinament, de distanciaments, de teletreball i de conciliació de tantes coses! Moments complexos en què experimentem situacions que impacten eixos molt essencials i que no hem sabut en cap moment -ni sabem encara- quant es perllongaran. Escenaris límit que són nous i que, com és normal, ens duen a no saber com actuar. I que, al seu torn, ens duen també al límit d’aquells aspectes on tenim dificultat. Estem permanentment abocats i abocades a aprendre nous paisatges de nosaltres.

Això ha tingut repercussions a diferents nivells, també quant a la salut mental i emocional. Moltes síndromes i patologies estan a l’ordre del dia. En el meu entorn personal, proper, i també laboral, coincideixo amb bastantes persones en la sensació de seguir arrossegant un pes feixuc, conseqüència del desgast acumulat i de la desorientació i incertesa present i futura.

Aquest relat comença per, primer de tot, admetre que soc i em sento un privilegiat. Per tot el context que m’envolta: les possibilitats que tinc que em permeten, sense anar més lluny, tenir acompanyament en moments de dificultat, l’entorn on visc, una feina que m’agrada amb un equip format per persones excepcionals, una bona salut i educació social i emocional i una xarxa única que m’acompanya.

Sé que molta gent, per aquestes o per d’altres causes, ha patit o pateix situacions més delicades i complicades que la meva. Tanmateix, el fet que sigui conscient dels meus privilegis o que pensi que d’altres persones tenen més dificultats, fa que en molts moments em negui en certa manera a acceptar les meves limitacions, vulnerabilitats o necessitats. Com si no tingués dret a tenir-ne.

Escriure, acceptar, transformar

Per això avui, que estrenem el desembre d’un any que recordarem, m’he decidit a escriure. Sense pretendre ser cap exemple. Avui que començo per fi a poder posar-hi paraules, escric des del cor només per relatar la meva vivència. En un moment precisament en què no estic ni molt lúcid ni clarivident mentalment, ni em sento massa segur de res emocionalment. Aquestes línies són per compartir una experiència que tot just estic desxifrant encara. I ho faig en primer lloc per mi, per alliberar-me i, de passada per si, en algun moment, tu que em llegeixes, hi pots ressonar i et pot servir d’alguna manera.

Per explicar(me) sensacions estranyes i difícils amb les quals he conviscut últimament. De no reconeixe’m o sentir-me entre frustrat, impotent i angoixat per no retrobar(me) la meva millor versió. Mentre escric m’adono que amb les paraules hi viatgen l’acceptació i comprensió profundes que emergeixen només amb el respecte pels tempos de qualsevol procés de transformació.


Acceptar que no podia era el primer pas per poder’


La buidor i la lluita interna

Porto uns quants mesos en fora de joc. Sentint-me buit, sense energia ni confiança, lluny, desencaixat, OFF, OUT del fluir amb la vida, de la feina, de les persones, del que em mou. Mesos en els quals he hagut de parar per continuar, veient com els dies desfilaven davant meu i la sensació no canviava. Perquè sense estar bé per dins tampoc podia prendre cap decisió.

Lluny d’un temps de descans, ha estat quasi una pugna interna diària en solitari. D’una relació complexa amb mi. El que abans era fàcil ara ja no ho era. On no carregava bateries i on lluitava amb les meves autoexigències (els meus crítics interns) procurant domesticar-les i silenciar-les. Els generadors d’estrès arxiconeguts de la responsabilitat, del temps, de la disponibilitat, de l’economia, de la planificació…

L’origen

En el meu cas, tot va començar arran d’una primavera molt intensa a causa del confinament. L’acompanyament emocional que vàrem fer des d’El despertador, la responsabilitat fruit del compromís vocacional i del rol que desenvolupo, les ganes de revertir la situació, familiaritzar-nos en temps rècord amb nous formats, el fet de no saber quant duraria i no conèixer les variables, l’allau de reptes superposats i exigents, em va dificultar poder posar límits a temps. En vaig posar, i molts, però no suficients. Un estrès sostingut en el temps de massa esforç creatiu sumat al desgast acumulat durant anys, d’emprendre i ser autònom (amb el que això comporta), va fer que extralimités fronteres que després, amb el relaxament de la situació de les vacances, van generar un impacte en el meu organisme que em va fer col·lapsar, amb la sensació que s’havien fos els ploms. 


‘Els mites occidentals del progrés, la productivitat, l’avançar són falsos miralls, impostors, que ens allunyen de les nostres essències, necessitats reals i benestars.’


Curiosament, ara fa un any aproximadament, que em vaig voler regalar un espai per revisar aquests aspectes i vaig iniciar un procés amb una terapeuta (a qui estic molt agraït) perquè m’acompanyés, precisament, a aprendre a treballar el meu rol en els diferents sistemes. A gestionar el meu sentiment de responsabilitat de manera diferent, a expressar límits i a cuidar-me més i millor i deixar-me cuidar. Miro enrere i només puc donar gràcies a tot plegat. Per tots els aprenentatges que m’estan ajudant -com algú em va dir- a canviar de pell de mica en mica. En cito alguns…

Els aprenentatges

1. M’he adonat un cop més que entregar-me i acceptar que no podia era el primer pas per poder i anar superant-ho. He conversat amb el límit i he après a mirar amb compassió als ulls de la meva nova versió limitada. Escoltant-la, abraçant-la, estimant-la. Tot un doctorat en aprendre a acompanyar-me com si acompanyés a d’altres, posant-me per davant de tot i de tothom, fins i tot de les persones que més estimo.

2. He percebut amb més consciència que vivim a remolc de les paraules. Ens expliquen però també ens empresonen. Està clar que són mapes que ens poden permetre clarificar, comprendre, dialogar, però també és cert que no podem negar l’impacte que generen en nosaltres els diagnòstics o judicis. Poden ser portes d’entrada o, segons com, gàbies. Tant pel fet que ens legitimin com que ens prenguin realitats que estem vivint. En el meu cas, quan em van diagnosticar que el que patia era “la síndrome de Burnout” em va ajudar a respectar el que em passava i, al mateix temps, em va calmar, ja que m’obria una pista identificada, una brúixola que em feia sentir menys perdut. I sí, ajuda, però al mateix temps s’obre un abisme i s’inicia una travessa, personal i intransferible, que s’ha de recórrer i viure. Despullat i sense trampes. I és aquí, on molts factors entren en joc, i emocions, creences, expectatives, il·lusions, tensions i problemàtiques es conjuguen, on ja no hi ha lloc per a les paraules salvadores. 

3. He descobert que en moltes ocasions cuidar-se va molt més enllà de la voluntat, de la intenció i de les accions. No n’hi ha prou en voler-ho per fer-ho. Ni tan sols prioritzar-ho. Cal un aprenentatge de saber llegir, gestionar i dansar en un nou context. Entendre què passa i què necessites, i comprendre com passa i com necessites és tot un art per moments “malabarista” d’autoconeixement i reconeixement, de respiració i validació, per poder transitar-ho.

4. He celebrat i celebro haver-me donat el permís i ampliar la consciència per emprendre aquest procés tot just fa un any i també d’aturar-me al setembre, enlloc de seguir i fer veure que no passava res (el clàssic jo puc amb tot), que potser és el camí més comú i que tant patiment ens ocasiona.

5. Gràcies a donar espai a la fragilitat he pogut connectar amb els meus límits i, al mateix temps, recórrer pantalles noves. El meu ésser va per davant de qualsevol exigència i, o bé el cuido, o acabo perdent el sentit i l’essència del viure. En aquest sentit, els mites occidentals del progrés, la productivitat, l’avançar són falsos miralls, impostors, que ens allunyen de les nostres essències, necessitats reals i benestars. Dificulten l’atenció i la respiració per esgotar-nos en curses infinites d’avaluació fins i tot dels nostres processos de recuperació. Ara i aquí trenco una llança pel no saber, el deixar-se sentir, les petites celebracions i el descobrir com aliances útils, pràctiques i restauradores de vida.

6. Alguns dels recursos que m’han ajudat i ajuden a alliberar-me de les angoixes i dels malestars i que són fonts de vitalitat per endollar-me de mica en mica són: respirar, meditar, escoltar i donar-li espai al cos amb el moviment, l’esport, la canalització a través de la música i del piano, connectar amb la natura, el plaer de les petites coses (prendre el sol, llegir, passejar, cuinar entre d’altres), permetre’m dir que no, reconèixer les fites i atendre el segon a segon, la demanda més interna.

7. I, finalment, m’he adonat que el poder més gran és saber viure en el fora de joc. Gràcies a això puc reconnectar amb el meu propòsit des de la llibertat (coherència interna). Llibertat i compromís amb el sentit i el benestar que sempre he tingut i sempre he volgut tenir, i no vull perdre. És gràcies a permetre’m estar OUT i OFF que puc estar més IN i ON.

Gràcies per arribar fins aquí. Desitjo que alguna d’aquestes línies t’inspiri a seguir apostant per tu i el que realment ets i necessites. A mi, a més d’apropar-me, m’ha servit per alliberar en cadascuna de les paraules una mica de pes.

Respiro amb tu.

Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
fundador i co-director d’El despertador


Continguts relacionats:

Que no s’apagui la llum, per Anna Soriano.
Carta a la felicidad nº 2: Sobre la prisa para ser feliz, per Jordi Muñoz.
Respira, per Jordi Muñoz.
La trencadissa, per Anna Soriano.
La esclavitud de la notificación, un artículo de Jordi Muñoz.
El poder de la vulnerabilidad para gestionar la incertidumbre, un artículo de Jordi Muñoz.

Converses:

Entrevista a l’Actual a Jordi Muñoz reflexionant sobre la fatiga pandèmica
Salut i benestar amb Lourdes Tomàs y Anna Soriano
Conversando sobre el aprendizaje con Elena Palma y Jordi Muñoz

Propostes musicals:

Respira i gaudeix de la teva música
Despertant els sentits amb les petites coses
Playlist Spotify: El despertador’s breathe
En clave de Mi: En clave de Cuidar
En clau de Mi: En clau de relaxar


Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador subscriu-te al butlletí
i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.

4 replies »

  1. M’ha agradat molt aquest relat profund, humil i sincer! M’ha fet connectar amb el meu propi procés de transformació i renaixement. Una de les fotografies m’ha recordat a la llegenda de l’Au Fènix:

    “ Quan arriba a la fi d’un cicle vital, el fènix fa un niu de branquillons de canyella i després l’encén; el niu i l’ocell es cremen amb fúria i queden reduïts a cendra, de la qual sorgeix un nou fènix.“

    M'agrada

Deixa el teu comentari a continuació. T'informem que la informació que ens facilites serà tractada per El despertador, S. L., responsable del web, amb la finalitat de gestionar i publicar els comentaris del blog. La legitimació s’obté mitjançant el teu consentiment. Les dades no se cediran a tercers. Podràs exercir els teus drets a info@el-despertador.com

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.