La Simfonia de l’amor en 4 moviments
Estimar és sostenir la vida amb el cor obert, la mà estesa, una mirada ampla-profunda que reconeix i una ànima encesa disposada a transformar-se.
L’amor no és un lloc on arribar. No és una meta, ni una certesa, ni una promesa gravada en pedra. És una música que aprens a escoltar, sentir i viure.
Una melodia que apareix tímidament entre els silencis de la nostra història i que, si tenim el cor prou despert per apreciar-la, ens convida a dansar.
A vegades desafina. A vegades ens desarma. A vegades ens posa davant de les nostres pors més antigues.
I a vegades, també, ens mostra una bellesa tan immensa que ens fa plorar sense entendre exactament per què.
Estimar és aprendre a tocar aquesta partitura sense tenir-la mai del tot escrita.
És permetre que la vida ens afini. Moviment rere moviment. Batec rere batec.
Fins que un dia descobrim que ja no només escoltem la música: som la mateixa música.
Moviment 1 – EL COR: sentir la força, al compàs del batec
El Sí incondicional
Tot comença amb un sí.
Un sí que no surt de la raó. Ni de la conveniència. Ni tan sols de la certesa.
Surt d’un lloc molt més latent.
D’aquell espai indòmit que habita sota les nostres defenses, les nostres cuirasses, les nostres pors.
El batec del cor reconeix abans d’entendre. Sap abans d’explicar.
Per això estimar és un acte de valentia.
Perquè cada vegada que estimem de veritat, deixem les armadures i carcasses per exposar-nos. Ens oferim. Ens deixem tocar.
Estimar és dir:
«Sí. Tot i la incertesa i el vertigen.»
«Sí. Tot i els entrebancs i els condicionants.»
«Sí. Tot i la diferència i la distància.»
«Sí. Tot i saber que res no és permanent.»
El cor obert no és un cor ingenu.
És un cor que coneix el dolor i, malgrat això, continua dient sí a la vida.
Un cor que prefereix sentir i trencar-se abans que anestesiar-se.
Un cor que ha entès que la veritable ferida no és perdre l’amor. És deixar d’estimar.
Moviment 2 – LA MÀ: obrint-la, de l’agafar a l’oferir
Estimar com a camí
Quan som infants entenem l’amor com una necessitat.
Necessitem que ens vegin, que ens cuidin, que ens sostinguin.
I això és natural. Però arriba un dia en què l’amor ens convida a madurar.
Aleshores la pregunta deixa de ser: «Qui estarà aquí per mi?»
i es transforma lentament en: «Com puc estar jo aquí?»
L’amor madura quan deixa de preguntar: «Què em dones?»
i comença a preguntar: «Què puc oferir(me)?»
La mà tancada necessita controlar.
La mà oberta sap confiar.
La mà oberta no atrapa. Convida i impulsa.
No exigeix. No reté. Ofereix. Acull. Beneeix. Acompanya.
És la mà que no força el vol de l’ocell perquè l’estima massa per tancar-lo dins d’una gàbia.
És la mà que sosté sense empresonar.
Que toca sense envair.
Que acompanya sense dirigir.
Potser estimar és això: Aprendre a convertir la presència en regal.
I descobrir que allò que donem lliurement és precisament allò que mai no perdem.
La mà oberta no reté. No captura. No posseeix. Acull.
És el pas de l’amor necessitat a l’amor regal.
L’amor deixa de ser una demanda i es converteix en una pràctica.
Moviment 3 – ELS ULLS: una mirada que et mira/admira
Et veig i em veig. No em perdo, em trobo i ens trobem
Hi ha moltes maneres de mirar. Però molt poques de veure.
Veure és un acte profundament amorós.
És deixar de projectar les nostres fantasies sobre l’altre.
És abandonar la necessitat que sigui el que anhelem. És permetre-li existir tal com és en la seva diversitat.
Veure és contemplar la llum. Però també les ombres.
La bellesa. Però també les ferides.
La força. Però també la fragilitat.
I continuar escollint quedar-nos.
Quan una mirada amorosa ens troba de debò passa una cosa extraordinària:
deixem d’haver-nos d’amagar.
Podem descansar. Podem respirar. Podem tornar a casa.
Perquè la mirada que estima no jutja. No redueix. No compara. Expandeix.
Ens recorda qui som quan ho hem oblidat.
I aleshores es produeix el miracle.
Quan et veig. Em veig.
Quan em mostro. Et trobo. I em trobo.
I en aquest espai compartit apareix alguna cosa més gran que tu i jo.
Apareix un nosaltres que és un amalgama d’essències.
Teixint les formes de l’amor: Un infinit de possibilitats que transforma
L’amor viu no té forma fixa. És com el foc. Canvia. Dansa. Es transforma. Respira.
De vegades pren forma d’amistat. D’altres de parella. D’altres de presència silenciosa. D’altres de distància.
Però quan és real, continua essent amor. Més enllà del nom que li posem.
Més enllà de les convencions. Més enllà dels acords socials que intenten delimitar un territori que per naturalesa és infinit.
L’ànima coneix una veritat que el cap oblida una vegada i una altra: No hem vingut a encaixar l’amor en una forma.
Hem vingut a deixar que l’amor transformi les formes.
Hem vingut a crear espais on la vida pugui desplegar-se.
On els éssers humans puguem créixer. On la llibertat i el compromís deixin de ser contraris. On estimar no sigui posseir sinó celebrar. Honrar. Beneir.
Quan l’amor arriba aquí, va molt més enllà d’una relació. Es converteix en una manera d’habitar el món.
Una forma de caminar. Una forma de mirar. Una forma de respirar. Una forma de viure.
I aleshores la simfonia continua. Sempre continua.
Perquè l’amor, quan és amor, no s’acaba. Es transforma.
I segueix tocant dins nostre molt després que la música hagi deixat de sonar.
Un article de:
Jordi Muñoz Jovell, coach, recreador personal i musicoterapeuta,
fundador i codirector d’El despertador.
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.