Vivim en una època estranya. No descobreixo res amb el que et diré, perquè estem en la cultura del like, de la marca personal, de la necessitat de destacar i fer-nos visibles perquè ens vegin, no només per la necessitat d’agradar, sinó perquè ens contractin. D’acumular seguidors, de generar impacte, de “farmejar aura”, de sortir a la foto i ser protagonista.  

Les xarxes socials, els algoritmes, els mitjans i fins i tot moltes organitzacions semblen recompensar sobretot les persones que anoten. Les que acumulen mèrits. Les que brillen. Les que estan al centre de l’escenari.  

Vivim envoltats de mètriques que compten qui ha anotat. Però gairebé no en tenim cap que mesuri qui ha facilitat que allò passés. El problema per a mi no és voler destacar. El problema és que hem deixat de valorar qui fa possibles les jugades. 

Però cada vegada em pregunto més sovint si les coses que realment transformen el món funcionen d’una altra manera. Perquè quan veig la Laia, a ella i les coses que explica, o miro enrere i penso en els projectes més potents que he conegut, les relacions més significatives o els equips que han aconseguit coses extraordinàries, gairebé mai no hi trobo una sola figura heroica. 

Hi trobo més assistències que anotacions o gols. Persones que es posen en disposició i voluntat per connectar i contribuir. Que generen espais perquè altres puguin créixer. Que comparteixen coneixement. Que obren portes. Que detecten potencial. Que fan xarxa. Que sostenen. Que sumen. Que posen els seus talents al servei d’una cosa més gran. 

M’agrada creure que aquest món aparentment invisible és més real i encara batega més fort que l’altre més superficial. Amb els anys he anat descobrint que les assistències no només existeixen a les pistes. També existeixen a les famílies, a les amistats, a les escoles, a les organitzacions, a les comunitats. 

A la llarga, les iniciatives que perduren no acostumen a ser les que depenen d’una única estrella. Acostumen a ser les que aconsegueixen construir una cultura de les assistències. Una cultura on canviem el “com puc destacar” pel “com puc contribuir”.  

De fet aquesta és l’essència del Networking. L’altre dia en parlava en una de les sessions que estic dinamitzant per a emprenedors/es i empresàries del meu poble (Caldes de Malavella) i del Gironès: quan deixem de mirar només per nosaltres i comencem a mirar per la nostra xarxa activem una essència d’abundància que fa que el retorn en rèdits de contactes, partners i oportunitats creixi. I quan fèiem una dinàmica on ho posaven en pràctica notaven l’impacte diferent. Perquè ens costa menys parlar de les virtuts d’algú altre que de les nostres, i al mateix temps té més credibilitat per a un potencial client escoltar les bondats del teu negoci via recomanació d’algú altre que està satisfet i que l’ha contrastada que si ho fia només al que tu li diguis com a persona interessada. 

I els deia al final: què passaria si funcionéssim més des d’aquesta cultura cooperativa de comunitat? On el benefici és d’anada i tornada i ens retroalimentem permanentment. Canviaria segurament la nostra forma d’operar, però també de sentir-nos, de relacionar-nos i mica en mica la filosofia. Segurament en aquests estadis no tindríem tanta por dels resultats de les eleccions…  

Potser per això, quan al 2010 vaig iniciar el projecte que avui coneixem com El despertador, mai no vaig sentir la necessitat de posar-li el meu nom. No perquè hi hagi res dolent en fer-ho. 

Simplement perquè sentia que allò que volia construir no tenia a veure amb una persona. Tenia a veure amb una missió, amb una causa, d’una magnitud tan gran i important que volia que fos una convicció compartida. M’interessava molt més construir un espai perquè moltes persones poguessin aportar el millor de si mateixes realitzant-nos personalment i vocacional. 

Malgrat no volia crear cap empresa, estava el sentiment corporatiu d’unir-nos per tirar endavant una gran empresa com és acompanyar i generar benestar en el món i que més persones puguin viure millor o més a gust amb qui són i en el que poden desenvolupar. I em va semblar que aplegant talents, visions i col·lectivitzant els compromisos, les iniciatives i les competències de moltes persones això podria ser més factible i tenir més impacte.  

Ara, 17 anys més tard, m’adono que gràcies a tantes assistències, algunes visibles i d’altres invisibles, el projecte no només és una realitat i s’ha consolidat, sinó que hem arribat a fites que per mi eren impensables en quant a xifres: acompanyem entre 6.000 i 7.000 persones cada any, i han col·laborat més de 150 professionals en aquests anys. Però també en quant a fites, experiències i aprenentatges. I el més flipant de tot és créixer en tots els sentits gaudint de la millor companyia, enriquint-nos de tantes mirades, sensibilitats, talents i ganes de contribuir. 

Aquesta continua sent una de les grans lliçons que aprenc una vegada i una altra. I on m’agrada militar. Les assistències no acostumen a ocupar les portades. Poques vegades reben el mateix reconeixement que la cistella final. Però en la majoria de casos són elles les que fan possible la victòria.   

Crec més en la feina diària que va sumant complicitats amb contingut, profunditat i història que amb els grans aparadors brillants que estan buits per dins. 

Crec que per aquest motiu a El despertador ens costa això de sortir permanentment a xarxes, tot i que és el que et recomana el “Màrqueting nostre de tots els dies”. Per tot plegat, cada vegada admiro menys les persones que necessiten ser les protagonistes de totes les històries, i admiro més les que ajuden a escriure-les. Les que saben sumar i es comprometen a fer créixer els altres. Les que entenen que, a la llarga, els èxits més valuosos són gairebé sempre col·lectius. Perquè, al capdavall, la pregunta important per a mi no és quantes cistelles hem fet al llarg de la vida, sinó quantes n’hem ajudat a fer. I si enlloc d’invertir tant temps a les xarxes i l’invertíssim a fer més xarxa? 

I ara i aquí, mentre recullo l’assistència que em vas donar, Laia, conversant amb tu, obrint-me tot aquest camp de mirada, vull celebrar amb orgull, sense ser exemple de res, que 17 anys més tard El despertador, amb aquesta voluntat de seguir assistint, podrem fer realitat un somni pel qual fa temps que hi estem treballant: poder constituir-nos com a cooperativa sense ànim de lucre per seguir contribuint i repartint assistències.  

Perquè les assistències tenen una virtut estranya. Quan surten bé, gairebé ningú no les recorda. Però canvien completament el resultat de la jugada.