Al capítol de L’Eixida que vàrem dedicar a la importància de fer equip, vaig tenir la sort de conversar amb la Laia Palau. Una referent per a tanta gent i especialment per a mi, però, com li deia, no tant pels èxits assolits, sinó pel que sempre m’ha transmès dins i fora de la pista de joc. La veritat és que quan vaig tenir l’oportunitat de tractar-la em vaig adonar d’on provenia aquella admiració, i que no només era totalment justificada, sinó que la realitat superava la ficció. Vam estar hores conversant — la feinada que vam tenir a l’hora de retallar-la, perquè tot era molt interessant! — sobre lideratge, confiança, comunitat i sobre què s’amaga darrere l’alquímia misteriosa dels grans equips.
I què m’atrapa de la Laia? Doncs si em quedés amb el que veia per la tele podria ser semblant a la màgia que respirava en la meva adolescència quan veia jugar en Magic Johnson, però multiplicada pel fet que ella defuig dels egos, els llums de neó i la parafernàlia del showtime de Hollywood (tan

Laia Palau a l’entrevista de L’Eixida
a l’ordre del dia avui en tot) per concentrar-se en l’essència del joc. Però no només del joc, sinó en l’essència del joc d’equip: l’assistència. Ella s’ha construït dins i fora de la pista la seva trajectòria, que per cert no està gens malament (llegenda del bàsquet europeu, màxima medallista de l’estat espanyol en olimpíades, condecoracions) en el concepte d’assistir i passar la pilota. I ara, que he tingut el privilegi de conèixer-la en persona, puc corroborar que aquesta manera de jugar en ella és una manera d’entendre la vida que a mi sempre m’ha captivat.
Si rebobino una mica la cinta del meu trajecte, i connecto amb el meu nen flipat per l’esport que va estar jugant compulsivament a bàsquet i futbol, alternant o combinat els dos esports, m’adono que puc subscriure totalment quelcom que deia la Laia l’altre dia: “tirar a cistella no ha estat mai el que més m’agradava. El que realment m’ha fet vibrar era una altra cosa: la sensació de fer jugar l’equip”.
I sí: jo també gaudia més fent una bona assistència que marcant un gol o anotant una cistella. I en feia de gols o de punts, però res comparable a la sensació de connectar amb algú per fer una passada. Durant molts anys no vaig entendre ben bé per què. Se suposava que el més important era marcar. Era qui rebia els aplaudiments. Qui sortia a la foto. Qui apareixia a les estadístiques.
I tanmateix, jo recordo una satisfacció especial quan una passada arribava exactament allà on havia d’arribar i acabava en bàsquet o en gol. Amb el temps he entès que el que m’agradava no era només la jugada. Era tot el que la feia possible. Perquè una assistència és una de les expressions més boniques de la cooperació humana.
Per començar, una assistència és impossible en solitari. Necessita dues persones. Necessita algú que aixequi el cap i vegi una possibilitat. I necessita algú que estigui preparat per aprofitar-la. Necessita connexió, confiança, lectura de l’altre, escolta, sincronització, i generositat per passar la pilota quan tens la pilota.
Segurament per aquest motiu una assistència té alguna cosa màgica que a mi em fascina: durant uns instants dues persones deixen de pensar només en elles mateixes i passen a formar part d’una mateixa jugada. I, en la majoria dels casos, la jugada acostuma a ser millor.
Ara puc entendre per què, per tot plegat, m’encantessin els esports d’equip, o jugar de base en el bàsquet, o de mig centre al futbol, no va ser tant una qüestió de talent competencial o de virtuosisme, sinó de visió i talent conceptual. Sempre m’ha apassionat comprendre i teixir el joc i associar-me, perquè sempre he sentit que així podia no només aspirar a arribar més enllà, sinó també a aprendre i enriquir-me dels meus companys i companyes. I jugar en relació sempre nodreix més que jugar sense relacionar-te.
Una assistència té alguna cosa màgica que a mi em fascina: durant uns instants dues persones deixen de pensar només en elles mateixes i passen a formar part d'una mateixa jugada. I, en la majoria dels casos, la jugada acostuma a ser millor.
Vivim en una època estranya. No descobreixo res amb el que et diré, perquè estem en la cultura del like, de la marca personal, de la necessitat de destacar i fer-nos visibles perquè ens vegin, no només per la necessitat d’agradar, sinó perquè ens contractin. D’acumular seguidors, de generar impacte, de “farmejar aura”, de sortir a la foto i ser protagonista.
Les xarxes socials, els algoritmes, els mitjans i fins i tot moltes organitzacions semblen recompensar sobretot les persones que anoten. Les que acumulen mèrits. Les que brillen. Les que estan al centre de l’escenari.
Vivim envoltats de mètriques que compten qui ha anotat. Però gairebé no en tenim cap que mesuri qui ha facilitat que allò passés. El problema per a mi no és voler destacar. El problema és que hem deixat de valorar qui fa possibles les jugades.
Però cada vegada em pregunto més sovint si les coses que realment transformen el món funcionen d’una altra manera. Perquè quan veig la Laia, a ella i les coses que explica, o miro enrere i penso en els projectes més potents que he conegut, les relacions més significatives o els equips que han aconseguit coses extraordinàries, gairebé mai no hi trobo una sola figura heroica.
Hi trobo més assistències que anotacions o gols. Persones que es posen en disposició i voluntat per connectar i contribuir. Que generen espais perquè altres puguin créixer. Que comparteixen coneixement. Que obren portes. Que detecten potencial. Que fan xarxa. Que sostenen. Que sumen. Que posen els seus talents al servei d’una cosa més gran.
M’agrada creure que aquest món aparentment invisible és més real i encara batega més fort que l’altre més superficial. Amb els anys he anat descobrint que les assistències no només existeixen a les pistes. També existeixen a les famílies, a les amistats, a les escoles, a les organitzacions, a les comunitats.
A la llarga, les iniciatives que perduren no acostumen a ser les que depenen d’una única estrella. Acostumen a ser les que aconsegueixen construir una cultura de les assistències. Una cultura on canviem el “com puc destacar” pel “com puc contribuir”.
De fet aquesta és l’essència del Networking. L’altre dia en parlava en una de les sessions que estic dinamitzant per a emprenedors/es i empresàries del meu poble (Caldes de Malavella) i del Gironès: quan deixem de mirar només per nosaltres i comencem a mirar per la nostra xarxa activem una essència d’abundància que fa que el retorn en rèdits de contactes, partners i oportunitats creixi. I quan fèiem una dinàmica on ho posaven en pràctica notaven l’impacte diferent. Perquè ens costa menys parlar de les virtuts d’algú altre que de les nostres, i al mateix temps té més credibilitat per a un potencial client escoltar les bondats del teu negoci via recomanació d’algú altre que està satisfet i que l’ha contrastada que si ho fia només al que tu li diguis com a persona interessada.
I els deia al final: què passaria si funcionéssim més des d’aquesta cultura cooperativa de comunitat? On el benefici és d’anada i tornada i ens retroalimentem permanentment. Canviaria segurament la nostra forma d’operar, però també de sentir-nos, de relacionar-nos i mica en mica la filosofia. Segurament en aquests estadis no tindríem tanta por dels resultats de les eleccions…
Potser per això, quan al 2010 vaig iniciar el projecte que avui coneixem com El despertador, mai no vaig sentir la necessitat de posar-li el meu nom. No perquè hi hagi res dolent en fer-ho.
Simplement perquè sentia que allò que volia construir no tenia a veure amb una persona. Tenia a veure amb una missió, amb una causa, d’una magnitud tan gran i important que volia que fos una convicció compartida. M’interessava molt més construir un espai perquè moltes persones poguessin aportar el millor de si mateixes realitzant-nos personalment i vocacional.
Malgrat no volia crear cap empresa, estava el sentiment corporatiu d’unir-nos per tirar endavant una gran empresa com és acompanyar i generar benestar en el món i que més persones puguin viure millor o més a gust amb qui són i en el que poden desenvolupar. I em va semblar que aplegant talents, visions i col·lectivitzant els compromisos, les iniciatives i les competències de moltes persones això podria ser més factible i tenir més impacte.
Ara, 17 anys més tard, m’adono que gràcies a tantes assistències, algunes visibles i d’altres invisibles, el projecte no només és una realitat i s’ha consolidat, sinó que hem arribat a fites que per mi eren impensables en quant a xifres: acompanyem entre 6.000 i 7.000 persones cada any, i han col·laborat més de 150 professionals en aquests anys. Però també en quant a fites, experiències i aprenentatges. I el més flipant de tot és créixer en tots els sentits gaudint de la millor companyia, enriquint-nos de tantes mirades, sensibilitats, talents i ganes de contribuir.
Aquesta continua sent una de les grans lliçons que aprenc una vegada i una altra. I on m’agrada militar. Les assistències no acostumen a ocupar les portades. Poques vegades reben el mateix reconeixement que la cistella final. Però en la majoria de casos són elles les que fan possible la victòria.
Crec més en la feina diària que va sumant complicitats amb contingut, profunditat i història que amb els grans aparadors brillants que estan buits per dins.
Crec que per aquest motiu a El despertador ens costa això de sortir permanentment a xarxes, tot i que és el que et recomana el “Màrqueting nostre de tots els dies”. Per tot plegat, cada vegada admiro menys les persones que necessiten ser les protagonistes de totes les històries, i admiro més les que ajuden a escriure-les. Les que saben sumar i es comprometen a fer créixer els altres. Les que entenen que, a la llarga, els èxits més valuosos són gairebé sempre col·lectius. Perquè, al capdavall, la pregunta important per a mi no és quantes cistelles hem fet al llarg de la vida, sinó quantes n’hem ajudat a fer. I si enlloc d’invertir tant temps a les xarxes i l’invertíssim a fer més xarxa?
I ara i aquí, mentre recullo l’assistència que em vas donar, Laia, conversant amb tu, obrint-me tot aquest camp de mirada, vull celebrar amb orgull, sense ser exemple de res, que 17 anys més tard El despertador, amb aquesta voluntat de seguir assistint, podrem fer realitat un somni pel qual fa temps que hi estem treballant: poder constituir-nos com a cooperativa sense ànim de lucre per seguir contribuint i repartint assistències.
Perquè les assistències tenen una virtut estranya. Quan surten bé, gairebé ningú no les recorda. Però canvien completament el resultat de la jugada.
Un article de Jordi Muñoz Jovell, coach, recreador personal i musicoterapeuta,
fundador i codirector d’El despertador.
Categories: Articles, competències, Gestió emocional












Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.