CAST

♫  Escolta la BSO d’aquest article

Una de les competències que potser no surt en el “top ten” dels rànkings competencials però que per a mi és la més important de totes —perquè és la que permet realment la presència i desenvolupament de les altres—, és la capacitat d’aprenentatge. O dit de forma tècnica: aprendre a aprendre.

Cada cop som més conscients de les moltes creences que ens limiten amb les quals hem crescut en el nostre context social i cultural. Creences que ens han portat fins aquí i, a la seva manera, ens han ajudat a sostenir-nos en molts moments, creant-nos el nostre lloc en el món, on ser reconeguts/des o acceptats/des. I cap funciona millor que la imatge superpoderosa d’algú que sempre sap com actuar, que és capaç en tot, invulnerable i fort.

Ha arribat el moment, però, de donar les gràcies i d’acomiadar-nos d’alguna d’elles, perquè no ens permeten créixer. Avui vull convidar-te a a dir adéu a una en concret.

La pressió de la perfecció

Anhelem la perfecció en termes competencials (en el fer), però també en els emocionals (en el ser) i en els físics (en l’estar). Tot i que fins i tot els superherois i les superheroïnes més perfectes tenen febleses i imperfeccions.

Però com puc aprendre amb la pressió d’haver de ser perfecte? Com puc aprendre sense el permís per equivocar-me? Sense temps pel procés, per viure la pregunta, sentir i expressar-me?

Havent de ser no puc escoltar què vull ni com ho vull i puc recórrer. Com puc fer el primer pas si m’estic exigint estar en l’últim? Sóc una persona o una imatge? Amb qui vull conviure i créixer: amb la versió que sóc o amb la que representa que he de ser?

Som éssers perfectament imperfectes, ens passen coses contínuament i volem coses diferents. Acceptar-nos a nosaltres i les nostres circumstàncies és l’única manera de trencar la rigidesa i posar-nos en moviment. Entenent que les receptes o les imatges només funcionen com a punt de partida, perquè cadascú és una versió única i incomparable que mereix respecte per poder descobrir-se i expressar-se.

Com hem après a caminar?

I a parlar, nedar, escriure, conduir, esquiar, un idioma, criar els nostres fills…?

Com hem fet tots aquests miracles? Si ens aturem i parem atenció en accions que formen part del nostre dia a dia i que hem naturalitzat com quelcom que portem de sèrie i que fem quasi sense pensar, ens adonarem del complex procés d’aprenentatge que hem hagut de recórrer per incorporar-les. Impossibles de fer d’un dia per un altre perfectament i sense equivocar-nos. N’hi ha prou amb un manual d’instruccions? Què ens ha permès sostenir-nos quan “quèiem” i no aconseguíem el resultat desitjat?

“L’única manera d’aprendre és fallant”
Johan Cruyff

Quin avorriment!

Imagina’t per un moment que et lleves i ets perfecte. Què faries? Rentar-te? Esmorzar? Fer l’amor? Llegir el diari? Per què? Si ets perfecte no et cal res d’això…

Moltes vegades la redefinició passa per valorar aquesta constant inquietud i ganes per créixer i viure més coses. És la música de fons amb la qual acompanyem aquesta set de fer coses la que fa que el camí sigui abundant i divertit o carent i ple de tensions.

Abraçant l’interrogant

Són moltíssimes les persones que acompanyem en processos de canvi. Moltíssimes les persones i els equips que veuen com un problema el fet de tenir massa inquietuds, no tenir una resposta immediata per a cada cosa, o reaccions tan humanes com plorar o tremolar.

Sostenir el no saber té un component inevitable de por perquè ens endinsem en territoris desconeguts per poder créixer. Què tal si enlloc d’esperar a no tenir por per poder-nos llançar a allò que anhelem, respirem i donem la benvinguda al “no saber” amb un somriure perquè ens avisa que som persones exploradores i que estem obrint noves portes?

Desaprendre per aprendre’s

Què volem: ser perfectes o viure millor? Gaudim de la música mentre ens exigim ser perfectes?

Què volem: fer-ho bé o fer-ho millor? Realment podem millorar quan no ens donem el permís de practicar o entrenar-nos per afrontar els nostres reptes?

Tornant als nostres supermodels: realment quin és el moment més interessant del trajecte de el/la superheroi/ïna? Segurament el que més ens crida l’atenció és com aprèn a conviure amb els seus superpoders i els vehicula en una causa, però sobretot com és capaç de sortejar, vèncer i créixer davant les dificultats, desenvolupant noves capacitats que no li venien donades de sèrie. En la seva capacitat d’aprenentatge s’amaga la clau de l’èxit dels seus propòsits.

A cada moment tenim l’oportunitat d’escollir què volem posar en “off” i què en “on”. Què recollim quan funcionem amb el canal de l’exigència i què atresorem quan ho fem des de l’aprenentatge?

“L’únic obstacle entre la grandesa i jo, sóc jo”
Woody Allen

Som camí

Des de petit he estat un apassionat del fet de viatjar. I més enllà de la riquesa immensa de la novetat de conèixer llocs, cultures i paisatges, crec que el que més m’ha atrapat és l’experiència en si d’estar projectat en el camí.

Quan viatges tens el permís per descobrir: per no dominar un idioma, per perdre’t i no entendre on ets, per esbrinar les trajectòries, per escoltar possibilitats i triar sense angoixar-te, per provar nous sabors, per viure i deixar-te sentir quina ruta vols fer. Fins i tot en el trajecte d’aquell viatge, coneixes gent nova, tens la possibilitat de tornar a ser, d’oxigenar-te de creences i definicions i reinventar-te.

Per tant, ens enamorem realment dels llocs o de les sensacions que tenim mentre acceptem aquella versió de nosaltres? De què desconnectem i amb què connectem? Obrim un parèntesi on ens alliberem de l’exigència d’haver de ser per donar la benvinguda a l’obertura i la receptivitat amb nosaltres i amb l’entorn. Ens regalem l’oportunitat durant un temps de tornar a la nostra essència, d’aprendre’ns en un nou context.

La saviesa: el permís per ser aprenents

Al cap i a la fi segurament la vida és això, un viatge, amb un inici i un final. El sentit del viatge, per molt que ens entestem a donar força als trajectes que recorrem (als diferents reptes i objectius), en definitiva està en allò que descobrim en nosaltres, en la vida que hem fet créixer.

Ara i aquí, vull convidar-te a viatjar. A comprar uns bitllets i a emprendre el vol per una comarca plena de colors on es cultiva: el respirar, el permís de la humilitat, la creativitat per inventar noves possibilitats a mida, l’autenticitat de ser un/a mateix/a. La regió immensa de l’aprenentatge.

Perquè viatjar és la decisió que prens quan tries unes dates i fas una reserva. És l’actitud amb què et mires amb ulls nous les coses, amb la que et permets no saber i empapar-te de tu. La predisposició a gaudir del trajecte, del que està per arribar…

‘Els teus somnis… t’estan esperant!’

.

Un article de Jordi Muñoz,
coach i recreador personal,
fundador i codirector d’El despertador

…………………….

També et poden interessar els següents articles i propostes:

Aprenent a viure en fora de joc, per Jordi Muñoz.
Que no s’apagui la llum, per Anna Soriano.
Carta a la felicidad nº 2: Sobre la prisa para ser feliz, per Jordi Muñoz.
Respira, per Jordi Muñoz.
La trencadissa, per Anna Soriano.
La esclavitud de la notificación, perJordi Muñoz.
El poder de la vulnerabilidad para gestionar la incertidumbre, perJordi Muñoz.
La medalla més important, per Jordi Muñoz
El coaching laboral per a dones ha acompanyat 700 participants al llarg de l’any. Entrevista d’Elisabet Alguacil a les responsables del servei.

Continguts relacionats:

.

Conversando sobre el aprendizaje, con Elena Palma,
consultora y directora de Tiempo de aprender
y Jordi Muñoz, coach y recreador personal (vídeo).

.

* Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador
subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.