Articles

Menys perfectes, més humans, més savis | Cultivant la competència més important

CAST

♫  Escolta la BSO d’aquest article

Una de les competències que potser no surt en el “top ten” dels rànkings competencials però que per a mi és la més important de totes —perquè és la que permet realment la presència i desenvolupament de les altres—, és la capacitat d’aprenentatge. O dit de forma tècnica: aprendre a aprendre.

Cada cop som més conscients de les moltes creences que ens limiten amb les quals hem crescut en el nostre context social i cultural. Creences que ens han portat fins aquí i, a la seva manera, ens han ajudat a sostenir-nos en molts moments, creant-nos el nostre lloc en el món, on ser reconeguts o acceptats. I cap funciona millor que la imatge superpoderosa d’algú que sempre sap com actuar, que és capaç en tot, invulnerable i fort.

Ha arribat el moment, però, de donar les gràcies i d’acomiadar-nos d’alguna d’elles, perquè no ens permeten créixer. Avui vull convidar-te a a dir adéu a una en concret.

La pressió de la perfecció

Anhelem la perfecció en termes competencials (en el fer), però també en els emocionals (en el ser) i en els físics (en l’estar). Tot i que fins i tot els superherois més perfectes tenen febleses i imperfeccions.

Però com puc aprendre amb la pressió d’haver de ser perfecte? Com puc aprendre sense el permís per equivocar-me? Sense temps pel procés, per viure la pregunta, sentir i expressar-me?

Havent de ser no puc escoltar què vull ni com ho vull i puc recórrer. Com puc fer el primer pas si m’estic exigint estar en l’últim? Sóc una persona o una imatge? Amb qui vull conviure i créixer: amb la versió que sóc o amb la que representa que he de ser?

Som éssers perfectament imperfectes, ens passen coses contínuament i volem coses diferents. Acceptar-nos a nosaltres i les nostres circumstàncies és l’única manera de trencar la rigidesa i posar-nos en moviment. Entenent que les receptes o les imatges només funcionen com a punt de partida, perquè cadascú és una versió única i incomparable que mereix respecte per poder descobrir-se i expressar-se.

@ Raül CavallerCom hem après a caminar?

I a parlar, nedar, escriure, conduir, esquiar, un idioma, criar els nostres fills…?

Com hem fet tots aquests miracles? Si ens aturem i parem atenció en accions que formen part del nostre dia a dia i que hem naturalitzat com quelcom que portem de sèrie i que fem quasi sense pensar, ens adonarem del complex procés d’aprenentatge que hem hagut de recórrer per incorporar-les. Impossibles de fer d’un dia per un altre perfectament i sense equivocar-nos. N’hi ha prou amb un manual d’instruccions? Què ens ha permès sostenir-nos quan “quèiem” i no aconseguíem el resultat desitjat?

L’única manera d’aprendre és fallant
Johan Cruyff

Quin avorriment!

Imagina’t per un moment que et lleves i ets perfecte. Què faries? Rentar-te? Esmorzar? Fer l’amor? Llegir el diari? Per què? Si ets perfecte no et cal res d’això…

Moltes vegades la redefinició passa per valorar aquesta constant inquietud i gana per créixer i viure més coses. És la música de fons amb la qual acompanyem aquesta set de fer coses la que fa que el camí sigui abundant i divertit o carent i ple de tensions.

la-condemna-de-la-motxilla-1Abraçant l’interrogant

Són moltíssimes les persones que acompanyem en processos de canvi. Moltíssimes les persones i els equips que veuen com un problema el fet de tenir massa inquietuds, no tenir una resposta immediata per a cada cosa, o reaccions tan humanes com plorar o tremolar.

Sostenir el no saber té un component inevitable de por perquè ens endinsem en territoris desconeguts per poder créixer. Què tal si enlloc d’esperar no tenir por per poder-nos llançar en el que anhelem, respirem i donem la benvinguda al “no saber” amb un somriure perquè ens avisa que som exploradors i que estem obrint noves portes?

Desaprendre per aprendre’s

Què volem: ser perfectes o viure millor? Gaudim de la música mentre ens exigim ser perfectes?

Què volem: fer-ho bé o fer-ho millor? Realment podem millorar quan no ens donem el permís de practicar o entrenar-nos per afrontar els nostres reptes?

Tornant als nostres supermodels: realment quin és el moment més interessant del trajecte del superheroi? Segurament el que més ens crida l’atenció és com aprèn a conviure amb els seus superpoders i els vehicula en una causa, però sobretot com és capaç de sortejar, vèncer i créixer davant les dificultats, desenvolupant noves capacitats que no li venien donades de sèrie. En la seva capacitat d’aprenentatge s’amaga la clau de l’èxit dels seus propòsits.

A cada moment tenim l’oportunitat d’escollir què volem posar en “off” i què en “on”. Què recollim quan funcionem amb el canal de l’exigència i què atresorem quan ho fem des de l’aprenentatge?

L’únic obstacle entre la grandesa i jo, sóc jo
Woody Allen

Cursos-i-tallersSom camí

Des de petit he estat un apassionat del fet de viatjar. I més enllà de la riquesa immensa de la novetat de conèixer llocs, cultures i paisatges, crec que el que més m’ha atrapat és l’experiència en si d’estar projectat en el camí.

Quan viatges tens el permís per descobrir: per no dominar un idioma, per perdre’t i no entendre on ets, per esbrinar les trajectòries, per escoltar possibilitats i triar sense angoixar-te, per provar nous sabors, per viure i deixar-te sentir quina ruta vols fer. Fins i tot en el trajecte d’aquell viatge, coneixes gent nova, tens la possibilitat de tornar a ser, d’oxigenar-te de creences i definicions i reinventar-te.

Per tant, ens enamorem realment dels llocs o de les sensacions que tenim mentre acceptem aquella versió de nosaltres? De què desconnectem i amb què connectem? Obrim un parèntesi on ens alliberem de l’exigència d’haver de ser per donar la benvinguda a l’obertura i la receptivitat amb nosaltres i amb l’entorn. Ens regalem l’oportunitat durant un temps de tornar a la nostra essència, d’aprendre’ns en un nou context.

La saviesa: el permís per ser aprenents

Al cap i a la fi segurament la vida és això, un viatge, amb un inici i un final. El sentit del viatge, per molt que ens entestem a donar força als trajectes que recorrem (als diferents reptes i objectius), en definitiva està en allò que descobrim en nosaltres, en la vida que hem fet créixer.

Ara i aquí, vull convidar-te a viatjar. A comprar uns bitllets i a emprendre el vol per una comarca plena de colors on es cultiva: el respirar, el permís de l’humilitat, la creativitat per inventar noves possibilitats a mida, l’autenticitat de ser un mateix. La regió immensa de l’aprenentatge.

Perquè viatjar és la decisió que prens quan tries unes dates i fas una reserva. És l’actitud amb què et mires amb ulls nous les coses, amb la que et permets no saber i empapar-te de tu. La predisposició a gaudir del trajecte, del que està per arribar…

‘Els teus somnis… t’estan esperant!’

Jordi-Muñoz
.

Un article de Jordi Muñoz,
coach i recreador personal,
fundador i codirector d’El despertador

 

…………………….

icona-llapisTambé et poden interessar les següents propostes:

. Coaching en grup: el camí apassionant de la vida

. Kit de gestió emocional en temps de canvi

M’entreno per a l’èxit: recorregut per les principals competències

1,2,3…acció! Dels microobjectius al lideratge professional

. La banda sonora de les teves competències: recorregut competencial


butlleti_el despertador2Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador
subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s