CAST

Obrim les pàgines d’un diari de confi(n)ament que recull pensaments, reflexions, petites cròniques d’un dia a dia no escollit, des de la vivència individual de cadascú i cadascuna que formem part de l’equip d’El despertador.

Les pàgines acullen altres mirades sobre nosaltres, paraules que neixen del nostre espai privat des d’on teixim una quotidianeïtat diferent, adquirida, assimilada, adaptada i que anem aprenent pas a pas.

Omplim les primeres pàgines d’un diari que té la voluntat de recollir també les teves vivències, des de l’autenticitat del que et passa, del que sents, del que aprens per seguir fent comunitat i acompanyar-nos a cada moment.

DIA 0 DE CONFI(N)AMENT

M’he despertat amb una sensació estranya, ahir vàrem arribar de viatge. No sabia si havia estat un malson, o atribuir la sensació al jet lag?

Quanta incertesa! Què passa de debò? Em vénen tot de pensaments inconnexes de moltes coses aquí, allí,… Realitat o ficció?

Poso els peus a terra i obro molt els ulls. És una realitat, les coses estan així.

El món ens ha dit atureu-vos!

No és un somni, ni una pel·li, ni una broma… Costa de digerir, però es la realitat que un cop més supera la ficció. Qui ens ho havia de dir fa una setmana! Impensable.

Maricel Ruiz i Munné, 12/març 2020

DIA 8 DE CONFI(N)AMENT

L’hivern prorrogat

Ja ho teníem tot a punt: l’obertura, la motivació, les ganes, els porus de la pell anhelant el sol, els cabells amb ganes d’omplir-se de flors… Ho teníem tot a punt per rebre una nova primavera que ja s’obria pas setmanes enrere. El que no sabíem és que l’hivern demanava pròrroga amb un temps afegit sense data final.

I aquí segueix, l’hivern instal·lat a casa. Ara se’ns ha ficat sota la pell, dins les parpelles. M’agradaria saber què et diu a tu el teu hivern?

Sento que l’hivern obre la porta, una vegada més, als dols pendents. Potser és moment de deixar enrere el que ja no germinarà més.

I mentrestant, mirem la primavera de les finestres i balcons estant. Per fi té tot l’espai i el permís per esclatar, per exhibir-se, per explorar els confins. I em sedueix i encén encara més el meu desig candent que ha de contenir-se una mica més.

Elisabet Alguacil i Balién, 20/març 2020

…………………………

Fa més d’una setmana que estem confinats/des i vaig al súper a comprar. Tot està diferent. Només per entrar fem una llarga cua, es respira en l’ambient una sensació rara, diferent, tot i que l’aire està més sa, respiro tensió.

A l’entrar veig que hi ha poca gent. Tothom va amb mascaretes, guants… Els lineals estan gairebé buits. Els/les treballadors/es fan cara de cansats/des. També hi ha distància de seguretat per tot arreu. La gent ens mirem de manera expectant.

Parlo amb la dependenta. Estan esgotats/des. Li pregunto que com ho porta. Es posa a plorar. Em diu que és molt dur, que aguanten molta tensió, treballen molt i tenen les seves històries. I encara diu que algunes persones vénen enfadades per la distància de seguretat, perquè no poden portar més de 6 productes… Li comento que la situació ens té desbordats/des a la majoria.

Em demana disculpes perquè diu que m’ha tocat rebre.

La miro. Li somric. I em quedo amb ganes de fer-li una abraçada molt forta.

M.R.M., 20/març 2020

DIA 11 DE CONFI(N)AMENT

Pensament confinat:

Assegut a la cadira miro per la finestra contemplant el verd, que cada vegada escasseja més al nostre planeta.

Què deu pensar la natura de nosaltres? Què deuen dir aquests arbres i plantes aquests dies, quan ens veuen tancats/des a casa nostra. Dies en els que poden respirar més, els de menys contaminació en la història de les nostres ciutats en dècades.

I dic jo: ara que no ens queda una altra que acceptar la situació i que amb la nostra creativitat ens adonem que podem gestionar escenaris insospitats, no podríem confinar moltes de les nostres accions totalment gratuïtes i absurdes que estan atemptant contra el nostre entorn i fan que ens estiguem quedant sense verd, sense aire, sense vida?

Jordi Muñoz i Jovell, 23/març 2020

…………………………

Tot aquest procés és una etapa d’aprenentatge i cada setmana la vius i ets conseqüència de l’aprenentatge de l’anterior.

Una cosa que he començat a aplicar aquesta setmana és el principi de realitat. Les setmanes anteriors vaig voler ser el millor company de feina i voler fer moltes coses, vaig voler ser la millor parella i estar al costat de la meva parella en tot moment, vaig voler ser el millor pare i estar amb el meu fill i filla en tot moment i vaig voler vetllar per la casa com qui més… i ja no parlem de dedicar-te temps a tu! I em vaig adonar que, de tot això, no feia res bé… no puc assumir-ho tot!

He aprés que m’haig de repartir i no puc estar en tots els fronts al 100%. Demano disculpes a tots els implicats i implicades… i al primer a demanar disculpes és a mi mateix!

J.E.F., 27/març 2020

Envia’ns les teves cròniques i relats confinats per correu electrònic a info@el-despertador.com i seguirem omplint pàgines d’aquest diari col·lectiu.

Si ho prefereixes, també pots compartir el teu relat o pensament a les xarxes socials amb l’etiqueta #cròniquesconfinades.

* Si vols estar a el dia de l’actualitat d’El despertador
subscriu-te al nostre butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.