Escriptura

Conte (Rosa Galán)

Sona el despertador com cada matí, de dilluns a divendres, a la mateixa hora, amb idèntica melodia repetitiva, els moviments matinals clavats, l’igual ritual autòmata que em porta sense saber ben bé com a fer el mateix camí ple d’inconsciència. És com si pugés a una cinta mecànica que em transporta, dia a dia recorrent el temps i l’espai sense ser-hi present.


Arribo a la oficina travessant el passadís que porta al meu despatx, mirant sense veure, les mateixes cares des de fa 19anys, persones que s’han convertit en imatges difuminades.

Després d’una estona sentada absorta en una pantalla que sembla que estigui plena de jeroglífics que ja no entenc ni vull entendre, amb un moviment que té l’aparença de ser natural i gens premeditat, tot i que porta un temps forjant-se, m’aixeco i arribo fins a la porta del meu jefe. Una porta que en aquells moments figura ser un mur infranqueable.


De cop sento com un mareig general, suor freda i els meus ulls son incapaços d’enfocar res nítid. Quan aconsegueixo veure quelcom, la porta ha desaparegut, les taules plenes de papers i les caricatures desdibuixades dels companys tampoc hi són. Em trobo com en una espècie de cova de drac, de túnel fosc on vaig avançant. És un túnel temporal on es troba l’endemà i tots els dies que segueixen. És un camí desconegut per mi, que no sé si té rumb o sortida però hi ha com una força, una atracció que em porta a continuar, a cuitar el pas. Allà hi ha persones noves, experiències per viure i descobrir, aprenentatges que em nodreixen. Miro cap a l’horitzó i una llum tènue invaeix l’estança i al fons hi ha una claror brillant que enlluerna la meva ànima. El soroll d’un telèfon em torna a portar a la porta on m’he quedat plantada. No sé quan de temps porto allà de peu ni què ha passat exactament. Tot i així la sensació de certesa que sento a la meva pell és molt real i com si pogués recordar l’energia viscuda, aixeco la mà i pico la porta. -Endavant, diu el meu jefe.

Giro el pany amb convicció, entro i mirant-li directament li dic: -Tens un moment per parlar?

Rosa Galán


.

Coneix les anteriors edicions del concurs i les seves temàtiques:

Amb aquesta ja són 8 les edicions del concurs #somriulavida de Sant Jordi. Cada una d’elles ha tingut una temàtica diferent: fotografies, haikus, imatges despertadores, relats amb valors… Et convidem a fer un cop d’ull a les edicions passades: 1r concurs2n concurs3er concurs4t concurs, 5è concurs, 6è concurs, 7è concurs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.