Quantes vegades, en la nostra vida, repassem les accions que fem amb el bolígraf vermell? Un repte nou, una conversa, una nova recepta de cuina… La primera pregunta que ens arriba de manera reactiva és: «Què podria haver fet millor?» o «En què m’he equivocat?». El primer bolígraf que agafem, sovint sense ni adonar-nos-en, continua sent el vermell. 

I pot passar que només ens quedem amb aquest color, com en els dictats de l’escola. Més enllà del color, la mateixa paraula «falta» ens connecta amb la carència, amb la sensació que ens manca alguna cosa per acabar de sentir-nos persones completes i plenes, posant l’atenció en allò que encara no tenim. 

Què passaria si, a l’hora de revisar un dictat, qui el corregeix també fes servir un bolígraf verd per marcar totes aquelles paraules difícils que aquest cop hem escrit bé? La «b» en lloc de la «v», o aquell accent que sí, que era obert! I l’hem encertat. I si no només marqués les errades, sinó també els encerts? Llavors la suma d’encerts guanyaria de golejada els errors. 

Si fem còmput de qualsevol acció quotidiana, és molt probable que hi hagi més encerts que errades, però els primers els invisibilitzem i les segones les magnifiquem. Seria el cas de fer tota la recepta de cuina bé, però passar-nos amb la sal: ens quedarem només amb el fet que el plat no es pot menjar i no posarem en valor tot el procés, la dedicació i l’amor posats en l’elaboració, arribant a la conclusió injusta de: «Soc un desastre a la cuina!». 

A més a més, quan portem el bolígraf vermell a la butxaca, disposat a detectar el mínim error, el tenim tant per a nosaltres com per a les persones que ens envolten, ja que, en definitiva, és una manera de relacionar-nos amb nosaltres, amb els altres i amb el món. L’exterior no deixa de ser un reflex del nostre interior. Si la nostra veu interna està connectada amb la sintonia de l’exigència i la mancança, serà amb aquestes ulleres que mirarem les accions del nostre entorn, sense ser conscients que les faltes que veiem en l’altre sovint ens parlen de les que no volem acceptar en nosaltres mateixes. 

No dic que no sigui necessari el bolígraf vermell, ja que aprenem molt dels errors i, per aprendre d’ells, el primer pas és ser-ne conscients. El que reivindico és que el bolígraf vermell no pot anar sol: ha de ser un pack indivisible amb el verd, una oferta de 2×1! Si no, no som justes ni amb nosaltres ni amb els altres. I, ja posats a ser revolucionàries, reivindico que el primer que ha de parlar és el verd! 

Començar celebrant i posant en valor els nostres encerts ens permet cuidar-nos, incrementar la nostra confiança i honrar el nostre procés d’aprenentatge. Des d’aquesta mirada amable, és més fàcil acollir els errors o, dit d’una manera més verda, les «zones de creixement o millora» que ens mostra el color vermell. Si ho fem a la inversa, el vermell ho ocupa tot i, quan intentem fer servir el verd, allò que ens mostra pot passar desapercebut, tot i ser molt important i revelador. 

I també cal fer-ho amb els altres, és clar que sí! Tant si és en una conversa com en un pensament, ja que ens permet tenir una visió més oberta, amorosa i constructiva. 

Des d’El despertador comencem les formacions celebrant i posant en valor les nostres fortaleses; forma part de la nostra manera d’entendre l’acompanyament.  

Practicar de manera conscient una mirada apreciativa cap a nosaltres i cap als altres ens ajuda a compensar la tendència automàtica del nostre judici intern. Ens permet deixar de veure les faltes com a carència i imperfecció per veure-les com a camins per continuar creixent i aprenent, reconeixent i validant tot allò que ja som i fem. 

I tu, quan revises el teu dia a dia, quin bolígraf fas parlar primer?