Aquesta és la segona part del diari de confi(n)ament on hi aboquem pensaments, reflexions, petites cròniques d’un dia a dia no escollit, des de la vivència individual de cadascú i cadascuna que formem part de l’equip d’El despertador.
Les pàgines acullen altres mirades sobre nosaltres i el nostre entorn, sobre la realitat que vivim i descobrim, paraules que neixen del nostre espai privat des d’on teixim una quotidianeïtat diferent, adquirida, assimilada, adaptada i que anem aprenent pas a pas.
El diari també té la voluntat de recollir les teves vivències, des de l’autenticitat del que et passa, del que sents, del que et costa anomenar, del que aprens per seguir fent comunitat i acompanyar-nos a cada moment.
DIA 20 DE CONFI(N)AMENT
Avui seria el segon dia que estaria fent el Camino de Santiago. Finalment, fa un mes em vaig decidir a fer-lo, de Sarria a Santiago, sola. Tenia tota la informació i just quan anava a comprar els bitllets, apareix el COVID-19 a les nostres vides. Ostres! Era una aventura que feia temps que volia fer i de cop, ara que ho feia realitat, no podia ser.
Però, avui me n’adono que estic en el meu camí particular. Tot el que s’explica del camí, ho estic aplicant en el meu dia a dia. Gestionar la incertesa, estar atenta a les novetats i nous paisatges, tenir relacions presents (en aquest cas amb els meus), fer-me un full de ruta, dosificar la meva energia i cuidar-me, anar lleugera d’equipatge i quedar-me amb lo essencial (adaptació a la nova situació laboral, per exemple), connectar amb la meva força, acabar cada dia cansada per la intensitat de tot plegat, mil aprenentatges…
Potser com diuen moltes persones que el fan, el camí era cap a dins…
#emquedoacasa
Anna Soriano i Oliver, 1/abril 2020
DIA 21 DE CONFI(N)AMENT
Soroll
Soroll, soroll i més soroll! Estic una mica tip de tot el soroll que envolta el dia a dia en aquest període, cansats des d’un cantó i els dels altres.
Cansat d’aquells que diuen que “mal todo”, aquells que fan de membres de la Gestapo al balcó, cansat dels que veuen queixes i renecs a tot i de posar més pals a les rodes que ja te la pròpia situació.
I cansat també de l’excés de comentaris positius de “postureo” edulcorats. Cansat de l’excés de la frase “tot anirà bé” quan potser no hi anirà, cansat de l’excés de compartir el que és “guai” que viu tothom en el seu confinament i que suposadament és la gran oportunitat de la seva vida. Cansat d’escoltar “resistiré” i d’altres cançons com a lemes per ocultar tot el que està passant.
Visc el present: no estic tant malament però no sé com anirà! Ah, si us plau, no m’adjunteu a cap cadena de publicacions ni reptes!
Jordi Esqué i Forés, 2/abril 2020
…………………………
Tinc la sensació que el món ens diu que parem, però jo no puc fer-ho… teletreball a tope, organització de tasques domèstiques, esmorzars, dinars, sopars,… professora dels nens (que ara es posen, i ara ja no), el nom de mama el sento 20 vegades al dia, pensaments,… estic esgotada, i penso: com ho puc fer? He d’aturar-me. Per on començo? Què faig?
No estic escoltant el missatge que la natura ens dóna…
Vaig a dormir amb la paranoia de no poder parar, tot i que tinc clar que ho he de fer. Tanco els ulls i penso, demà trobaré la solució.
Em desperto a mitjanit, suor freda, deliri, febre…
Ara sí, no era com jo volia, però, forçosament he de parar.
Maricel Ruiz i Munné, 2/abril 2020
DIA 22 DE CONFI(N)AMENT
Pensament confinat
Diuen que la solitud és la gran malaltia de segle XXI. Em pregunto si ho és precisament perquè tant de temps ocupat en produir, distreure i escapar ha fet que ens oblidéssim de saber estar sols/es. Com es conrea la solitud en un context de confinament en l’època de la disponibilitat virtual permanent? Reptes dantescos per sostenir: virus, malaltia, contagi, por, incertesa, programacions, fins quan , salut, informacions, por, impotències, mesures, relacions, família, ocupacions, ingressos, por. No hi ha ningú que pugui escapar, confinat/da en la seva solitud davant dels interrogants. Però, com es gestiona el repte més gran? La solitud, aquesta estranya presència, inevitable i desconeguda, que defuig entre closques i excuses. La porta de sortida i d’entrada per ser sense saber. La meva abraçada rendida aquí.
Jordi Muñoz i Jovell, 3/abril 2020
DIA 23 DE CONFI(N)AMENT
Dolors i dols
Volia parar, fa temps que el meu cos demanava una aturada tècnica dins d’un procés personal que estic caminant. Vaig postergar la decisió, vaig posposar aquest stop. I ara, en el context confinat, lluny d’aturar-me la feina augmenta i la tensió i l’estrès també.
Avui, especialment, em sento més fràgil. Avui em costa tot. Avui em qüestiono tot. El sentit, la fe, l’esperança, el dolor. M’arriben notícies de persones que ho estan passant molt malament. El meu cor es trenca.
Però no estic més frágil perquè tingui la regla, estic més fràgil perquè quan tinc la regla emergeix el més autèntic de mi, el més real i punyent, sense màscares, sense expectativa. La naturalesa primitiva del procés no entén de cortesia socialment acceptable. Quan tinc la regla sóc més jo que mai i m’escolto al màxim.
Elisabet Alguacil i Balién, 5/abril 2020
…………………………
Agraïment profund
Tinc una veïns del bloc de pisos del davant que des de fa tres diumenges, a l’hora del vermut, treuen un altaveu al balcó i es posen a cantar cançons que ens transporten a altres indrets. La resta de veïns sortim al balcó i en gaudim, es crea un complicitat entre tots màgica, i això que no ens veiem, només ens sentim. Cada diumenge m’emociono. No sé si són conscients de com ens acompanyen i com fan que tot plegat sigui una mica més lleuger. Mil gràcies!
A.S.O., 5/abril 2020
DIA 24 DE CONFI(N)AMENT
Vivim en una gàbia d’or, i no ens n’adonem. Tenim recursos, Connexions, suports, llars. Evidentment que aquest virus i tot el patiment que està assotant a milers de persones i famílies, amb les seves morts en soledat, mereixen un respecte i un pensament a part. Així com a molts confinaments i situacions que em fan mal en el més profund. Però no deixo de pensar en què estic a la cara amable de mapa. En aquesta Europa dels privilegis, on sortim cada dia als titulars. He escoltat que aquest virus, a l’ésser una pandèmia mundial, ens iguala, però, realment és així? Em pregunto com és l’impacte d’una pandèmia així en altres latituds amb altres condicions socials, econòmiques, sanitàries… Mentrestant, altres “malalties”, innombrables cognoms en forma de barbàrie, deshumanitzades consentides i silenciades se segueixen emportant moltíssimes més vides cada dia que el virus. Estenent-se amb negligència, desídia i impunitat en les aigües mediterrànies, en les fams cròniques, les màfies i guerres, en violacions i atemptats a peu de pàgina. Hi ha un estàtus, un rang, en la vida i en la mort. Vides de diferent valor. Com podem permetre per un sol dia que qualsevol vida, sigui d’on sigui, valgui menys que una altra? Fins quan?
DIA 26 DE CONFI(N)AMENT
DIA 27 DE CONFI(N)AMENT
Qüestió de pell
Publicar molt, publicar poc, publicar gens. Llegir molt, llegir menys, no llegir. Escoltar els de fora, escoltar dins, escoltar el silenci. En aquest ball em sento aquests dies. Entrant i sortint. Permeable a tant soroll que em necessito protegir més enllà d’una mascareta o uns guants.
Les dones som especialment permeables a allò extern: al que succeeix, al que ens expliquen, als judicis, al dolor aliè, a les manifestacions culturals… La nostra pell, en general, és més prima, més fina i predisposada a absorbir els estímuls externs i convertir-los en propis. Penso en totes les dones que aquests dies i setmanes i mesos cuiden, en les dones que ja cuidaven abans i cuiden sempre. Desitjo que la seva pell plena de sensibilitat sigui forta per rebutjar el que les fereix i les abrigui quan ho necessitin.
Penso en la meva mare, cuidadora sempre. En com se sosté sola. En com l’enyoro a ella, no a la mare que cuida, sinó a la dona que se’n torna a sortir un cop més.
E.A.B., 9/abril 2020
…………………………
#Emfaltaespai!
Sempre he estat molt gelós del meu espai personal. Gaudir d’aquell refugi físic i de temps i refugiar-me en ell, per dedicar-me a mi, a la feina, a la família, a la parella… Ara aquest espai no existeix, no hi ha separacions, tot està barrejat. La taula de feina s’ha transformat en un dipositari de colors i dibuixos; la meva hora de feina s’ha transformat en el moment de repassar fitxes de l’escola; les converses en parella són tallades pels petits… Menys mal que encara em puc confinar al lavabo en la intimitat i tinc el meu espai per fer allò que fan els reis, els nobles i el papa com deia la dita!
J.E.F., 9/abril 2020
DIA 28 DE CONFI(N)AMENT
#Enfotisme
Darrerament he entrat en un estat que s’em refot tot… Bueno tot no, però les bones intencions dels primers dies s’han relaxat molt. No som tants estrictes amb els horaris, amb les tasques, amb els límits amb els nens, amb l’ús de pantalles… No sé si m’estic enganyant però em dic que estem de setmana santa i hem d’anar a mig gas.
J.E.F., 10/abril 2020
Vés a les pàgines de la primera part del Diari de confi(n)ament aquí 
Envia’ns les teves cròniques i relats confinats per correu electrònic a info@el-despertador.com i seguirem omplint pàgines d’aquest diari col·lectiu.
Si ho prefereixes, també pots compartir el teu relat o pensament a les xarxes socials amb l’etiqueta #cròniquesconfinades.
* Si vols estar a el dia de l’actualitat d’El despertador
subscriu-te al nostre butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.
Categories: Activitat, Articles, Blog, Canvi / Incertesa, Escriptura
Taller: El acompañamiento en los procesos de duelo y cambio. Amb Vera Santos, directora de l’Instituto Regenera.
Webinar: La crianza respetuosa como oportunidad de crecimiento personal. Amb Elisenda Pascual, experta en criança respectuosa.
Curs online: En veu femenina. Lideratge i relacions æfectives. Amb Anna Soriano, codirectora d’El despertador.