Escriptura

Cartografia interior (Noemi Alcàzar)

A vegades el desconegut no és quelcom aliè, ni una llengua estrangera ni terres llunyanes mar enllà. Ni països recòndits, de colors i aromes tropicals, ni saltar al buit, ni iniciar cap projecte, a vegades sortir de la zona de confort és més aviat emprendre un viatge interior.

A vegades, la vida, de la manera juganera que té, et convida a aturar-te, de manera literal i brusca i deixar de fer tot el que t’havies acostumat a fer. Les tempestes externes amainen i de cop deixes d’escoltar el brogit ambiental per sentir una melodia interna que fa temps que vol ser escoltada.

És en aquest moment que t’adones, que hi ha un territori interior pendent de descobrir i que comences a entreveure paisatges que abans ni eres conscient que existien. Que fa anys que transites la vida, corrent entre obligacions i responsabilitats autoimposades, pendent de tot, menys de tu mateixa. Filles, parella, feina, família, i una tendència a l’autoexigència desmesurada, us ho podeu imaginar, viatjava pujada en un tren a punt de descarrilar.

I amb tot aquest moviment, no sentia la meva melodia interna, la silenciava… no volia veure el dolor, l’esgotament, la tristesa, l’amagava rera una hiperactivitat constant, un voler demostrar i demostrar-me constantment del que era capaç.

I com us podeu imaginar, el tren va descarrilar, la vida juganera em va convidar a romandre aturada durant més d’un any, un genoll que es trenca, un replantejar-se com m’estava caminant, en quina direcció, quin batec m’impulsava… i silenci, molt de silenci. Alguns en diuen la nit fosca de l’ànima, segur que també l’han transitada, jo m’hi vaig capbussar i vaig entregar-me a descobrir la meva cartografia interior.

I en aquest viatge, la vida, juganera, em va regalar trobades i persones que em van ajudar a recórrer aquests senders interiors, a reconèixer les pedres del camí i fer-ne ponts i fites, i utilitzar-les per marcar límits quan és necessari. Vaig descobrir fonts d’aigua infinita, on refrescar-me i veure’m amb una nova mirada, vaig descobrir racons on descansar i on nodrir-me. Encara avui continuo descobrint el relleu, els colors, els sons i aromes dels paisatges que m’habiten, en aquest viatge que és la vida d’aprenentatge constant.

Ara, des del cim d’una muntanya, estic preparada per aixecar el vol, no he domesticat el drac, l’he abraçat i amb amor infinit ens hem fusionat. Estic descobrint camins interiors que abans no podia ni imaginar, he viscut en aquest temps experiències que creia que era impossible viure-les.

He pogut copsar la confiança i l’amor incondicional, connectar amb mi, descobrir-me, estimar-me i abraçar la màgia de la vida, amb agraïment absolut per cada pedra, per cada entrebanc, per cada flor, per cada vincle i instant d’eternitat.

Aquest ha estat per mi un viatge als confins de la meva cartografia interior, no hi havia monstres, sinó oportunitats de desplegar, com els dracs, les ales. I avui ja puc caminar, amb lentitud, assaborint cada passa amb un somriure còmplice perfilat als llavis. Agraïda de trobar-me a persones com tu, que em llegeixes, en el camí.

Noemi Alcàzar


.

Coneix les anteriors edicions del concurs i les seves temàtiques:

Amb aquesta ja són 8 les edicions del concurs #somriulavida de Sant Jordi. Cada una d’elles ha tingut una temàtica diferent: fotografies, haikus, imatges despertadores, relats amb valors… Et convidem a fer un cop d’ull a les edicions passades: 1r concurs2n concurs3er concurs4t concurs, 5è concurs, 6è concurs, 7è concurs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.