Hi havia una vegada una dona i una dona que s’estimaven molt. La Quima que era de Sants i la Mireia que era de l’Eixample i es van conèixer en unes festes de Gràcia. Per tant van decidir viure juntes al barri on es van conèixer.

Eren molt felices les dues juntes, però tenien molt amor per oferir i per tant van voler fer un pas més i van decidir adoptar un nen. El primer dia que el tenien en els seus braços es van quedar les dues enamorades del seu nen. Les dues el tenien en els seus braços i van veure com les mirava amb uns ulls foscos enormes i penetrants i van mirar amunt i van veure que en el seu caparro era ben pelat excepte per una petita cresta que s’intuïa en el seu caparró i per això el van anomenar Rapunkzel.

Les primeres setmanes de vida van ser felicitat pura tota la família junta. Un dia la Quima va mirar pel balcó de darrere de casa seva on vivia el senyor Voltor. L’anomenaven així perquè era propietari de diversos fons voltor especuladors que expulsaven gent de casa seva. En el seu jardí tenia plantades un munt d’herbes, que li plantava i li cuidava el servei. Va poder veure un munt d’herbes que creia que li anirien molt bé per preparar la seva ratafia especial. Eren herbes molt peculiars que no les tenien enlloc, així que va pensar que no li importaria que li agafes una mica. Així que es va decidir a picar a la porta i demanar-li. Li va atendre una persona que es dedicava al servei i sense problemes li va donar diverses herbes. La Quima va marxar a casa super contenta i va anar a preparar la seva nova ratafia.

Quan el senyor Voltor es va assabentar és va emprenyar molt, perquè diu que a casa seva no es regala res. Va acomiadar a la persona del servei en un atac d’enuig i va decidir venjar-se de les noies que li van prendre les seves estimades herbes. Les hi volia fer mal, mal de debò i per tant va decidir treure-les el que més estimaven… el seu nou fill. Així que silenciosament és va introduir per la nit a casa mentre dormien i va veure un bressol on dormia un nen amb una petita cresta… mentre l’observava va sentir un soroll i ràpidament va agafar el nen i va marxar corrents.

Ara el senyor Voltor sabia que no podia viure més allí, així que va marxar a una casa antiga de Sarrià on quedava molt apartada i podia tenir el nen reclòs perquè mai el trobessin. Va decidir tancar el nen en les golfes perquè no pogués sortir ni entrar i així mai podrien trobar el nen. La seva venjança ja estava feta!

Havien passat un munt d’anys i Rapunkzel es trobava en les seves golfes de Sàrria tocant la seva guitarra, estava tanta estona sol que s’havia fet un virtuós d’aquest instrument. Feia amb poca esforç unes melodies meravelloses i increïbles, mentre s’imaginava que tocava en aquell concert que sempre escoltava de lluny el dia del seu aniversari acompanyat d’uns canons de llum de colors.

S’havia fet tot un jove, i no oblidem que la seves mares eren de Sants i l’Eixample i vivien a Gràcia i per tant era tot un hipster. I tenia una barba hipsteriana llarguíssima que mai s’havia afaitat i que no li molestava per tocar la seva estimada guitarra.

Mentre estava tocant la seva guitarra, va escoltar una veu que li deia:

– Rapunkzel, llença’m la teva barba hipsteriana.

I va pujar per la barba hipsteriana fins les golfes el senyor Voltor.

– Com estàs avui Rapunkzel?

– Bé, senyor Voltor, estava tocant la guitarra.

– Deixa aquestes tonteries i estudia el curs de trader que et necessito que m’especulis i em facis diners.

– No m’agrada!

– No m’importa, estudia i calla! T’estimo i vull el millor per tu.

– Però jo vull tocar la guitarra!

– Això no dona de menjar, no tinguis somnis de pobre! Demà tornaré, ara a estudiar!

I dient això el senyor Voltor va tornar a baixar per la barba d’en Rapunkzel i va marxar.

A pocs kilòmetres d’on passava això es trobava la Cris, que sortia del concert que s’estava fent a Gràcia que celebraven aquelles dues noies recordant al seu fill robat. Sempre amb la seva família o ara amb la seva colla anaven a participar al concert i sempre li havia passat pel cap que deuria estar fent aquell nen robat. Hi havia moltes llegendes, però la més comentada era que l’havia raptat un veí ressentit que tenien.

Mentre tornava sola cap a casa va veure un grup de feixistes atacant a dos nois que anaven agafat de les mans. Sense dubtar-ho i amb l’espontaneïtat que la caracteritzava, els hi va començar a llençar el primer que tenia, un munt de pedres del parc.

El grup feixista es van emprenyar molt i la van començar a perseguir i la Cris va començar a córrer com si no hi hagués demà. Aleshores per fugir dels seus persecutors es va pujar al primer bus que va veure lliure. Era un bus que anava directe a Sarrià. Mai havia estat en aquest barri va començar a passejar per allí, fins que va veure una cosa insòlita.

Un home trist i ensopit que cridava a les golfes d’una casa: – Rapunkzel, llença’m la teva barba hipsteriana. I va començar a reptar fins a la finestra de les golfes. Es va quedar veien que passava fins que va veure que al cap d’una estona va tornar a baixar per la mateixa barba.

Quan va marxar l’home ensopit, la curiositat la va consumir i es va apropar al crit de: – Rapunkzel, llença’m la teva barba hispteriana.- I de cop va caure una espessa barba per la finestra i va començar a escalar pe aquesta barba fins arribar a dalt de tot.

Quan va arribar a dalt de tot va baixar de la finestra deixant anar al barba i en Rapunkzel esperant al senyor Volto i es va creuar la mirada d’una noi. Els dos es van quedar sense dir-se res una estona mentre es miraven.

– Hola, soc la Cris- Es va avançar a presentar-se.

– ..jo… jo soc en Rapunkzel.

– Ostres el teu nom en sona… Què fas aquí?

– Hi visc aquí!

– .. veig que tens una guitarra! T’agrada tocar?

– Sí, molt… és la meva passió!

– A mi m’encanta cantar! Vols que cantem junts?

I van començar a cantar junts, en Rapunkzel anava tocant la guitarra i la Cris anava cantant. I així van anar passant les hores, fins que es va fer fosc i la Cris va veure que havia de marxar.

– Escolta haig de marxar!- va dir la Cris.

– Tornaràs per seguir cantant?

– Clar, sempre que pugui vindré a cantar amb tu!

I així van passar setmanes i després mesos, la Cristina el visitava i trepava per la seva barba i començaven el seu concert particular. Fins que és van adonar que estaven enamorats i havien de marxar junts, però en Rapunkzel tenia por del senyor Voltor, així que li van parar una trampa.

En Rapunkzel, amb els seus coneixements de trader va vendre els bens del senyor Voltor i els diners els va adonar a projectes de cooperació per als més necessitats. Aleshores per poder fugir els dos, en Rapunkzel es va tallar la barba hipsteriana i la lligar a la pota del llit. Així els dos van poder baixar per la barba i van escapar.

Van anar fins a Gràcia corrents. Un cop allí en Rapunkzel va demanar a la Cris que volia conèixer a qui cantava en el concert que feien el dia del seu aniversari. Aleshores va caure la Cris, que aquell concert era en homenatge a ell, el nen robat.

Van visitar a les dues dones i per la cresta el van reconèixer de seguida.

– Rapunkzel?- va dir la Quima

– Si soc jo!

– Fillet- va respondre la Mireia.

Finalment les dues mares van poder retrobar-se amb el seu fill i es van fondre en una abraçada. Així en Rapunkzel va tornar amb les seves mares i va formar un grup de musica amb la Cris.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos. No sabem si van viure feliços perquè el futur no el sabem, però això ara ho construiran dia a dia.

Jordi Esqué i Forés

.

Relat de Jordi Esqué i Forés, participant de l’edició de Sant Jordi i Santa Jordina – abril 2019.
Si vols llegir la resta de relats presentats al concurs clica al següent enllaç.

.

Coneix les anteriors edicions del concurs i les seves temàtiques:

Amb aquesta ja són 6 les edicions del concurs #somriulavida de Sant Jordi. Cada una d’elles ha tingut una temàtica diferent: fotografies, haikus, imatges despertadores, relats amb valors… Et convidem a fer un cop d’ull a les edicions passades: 1r concurs, 2n concurs, 3er concurs, 4t concurs, 5è concurs.