Articles

Carta a l’autoexigència

CAST

♫  Escolta la BSO d’aquest article

Apreciada Autoexigència,

Portes molt de temps acompanyant-me en aquesta aventura que es diu vida. No sempre he estat conscient de la teva presència constant ni de tot el que aportaves en tots els sentits.

Valoro especialment que vetllis sempre per donar la meva millor versió, assolir totes les fites hagudes i per haver, seguir escalant posicions en les diverses curses que em proposes, trobar l’encaix i l’acceptació dels altres i no fallar mai.

Has estat una companya de viatge encomiable que m’ha ajudat a desafiar-me amb nous reptes, travessar pantalles i seguir mirant endavant passés el que passés

Avui però t’he de dir que, ara que sí soc conscient del que representes per a mi i del teu impacte, ja no et vull més amb mi. Almenys no d’aquesta manera.

M’agradaria demanar-te que deixis espai a altres programes que crec que em poden ajudar a relacionar-me amb els altres, amb les coses, amb la vida d’una manera més òptima i em generin més satisfacció i fluïdesa.

Et preguntaràs per què després de tants anys ara decideixo acabar la nostra relació quan ens ha dut a tants bons resultats. Però bons resultats per a qui? Per a mi o per a tu?

M’esgota estar sempre pensant en els resultats i no en el que em passa. Constantment en la pressió de no decebre els plans que tens per a mi, projectant expectatives que m’aclaparen. Fas que deixi en últim lloc a l’escala de prioritats el meu sentir, les meves emocions i necessitats. Que m’empassi malestars i neguits, que no aculli inseguretats, negant-me qui soc per acabar-me relacionant des d’una versió que no soc. On quedo jo?


“Et preguntaràs per què després de tants anys ara decideixo acabar la nostra relació quan ens ha dut a tants bons resultats. Però bons resultats per a qui? Per a mi o per a tu?”


El que vull dir és que m’he adonat que a mi el que em mou i m’omple no són els destins sinó els camins. I no sé quin sentit té estar contínuament corrent en un fer hiperactiu, perseguint llistes de “checklist” imperatives i anar recollint tot el dia angoixes, patiments, cansaments. I sí, potser aconsegueixo el que em proposo, però a quin preu? Gaudeixo del camí? Del meu dia a dia?

T’he de dir també, que m’adono que fins i tot no és així, que amb tu no tinc garantida l’eficiència i l’eficàcia. O no te’n recordes de totes les coses que deixo a mitges, esgotat i fastiguejat de tanta tralla?!

O de les vegades que he abandonat, fins i tot, coses que m’importen perquè no puc més amb el soroll i amb el pes de la muntanya de post-its que s’acumulen en els meus deures de la persona que hauria de ser: la millor a tot arreu per descomptat, si no no compta!

M’adono que en la permanent lluita per donar la millor resposta, la més ràpida, la més encertada, no només no gaudeixo, sinó que em bloquejo, acabo no fent, maleint o reprimint el que em surt, el que em neix, el que em bull, el que creix.

No és la por la que em bloqueja. Ni la ràbia la que m’espanta. Ni la tristor la que m’ennuega. Ets tu que no em deixes ressonar amb les seves melodies ni pintar amb les seves tonalitats. Me les negues, pensant que no les podré sostenir, i em prives del seu univers de colors.

Em demanes tanta resolució per trobar solucions que no em deixes el temps ni l’espai per fer-me les preguntes. Per pensar, sentir, pair, conversar i avançar en els processos. És tanta l’ànsia de ser perfecte o impecable que em perdo el permís per escoltar, intuir, dubtar, explorar i descobrir. No puc aprendre ni millorar amb la teva companyia.

No és la por la que em bloqueja. Ni la ràbia la que m’espanta. Ni la tristor la que m’ennuega. Ets tu que no em deixes ressonar amb les seves melodies ni pintar amb les seves tonalitats.

Sé que no és una cosa només teva. Per la teva veu viatgen moltes altres. T’has instal·lat en el meu sistema operatiu com a part d’un programa més global que està present arreu i que s’ha anat transmetent de generació en generació segurament amb un mateix objectiu: protegir, replicar, uniformitzar, controlar, produir. Tot plegat però ha acabat deshumanitzant de veritat el nostre paisatge.

Per això, ara i aquí, et vull demanar, amb aquestes paraules, que ens prenguem un temps i un espai. Necessito aire per respirar(me) i familiaritzar-me amb altres modalitats més permissives. Formes de fer que em facilitin connectar amb la meva autenticitat. Ara i aquí vull allunyar-me i prendre distància per viure més en sintonia des de la presència.

Em cansa aquesta constant desorientació a la que em condemnes quan em vas dictant els “hauries de”… Em cal atendre el que necessito, el que vull, el que em ve de gust com a fórmula facilitadora i estimulant de caminar on els dies i les accions són agraïments que sumen i no frustracions que resten.

Gràcies per acompanyar-me tot aquest temps. Recullo i acullo amb mans plenes tota la col·lecció de moments, d’imatges i de tresors que hem assolit. Sé que, d’una manera o altra, hi seguiràs sent, perquè no és tan fàcil renunciar a tu, has deixat una empremta molt gran dins meu i, segurament, hi ha una part de tu que sé que m’ajudarà a seguir emprenent nous horitzons. Però et demano que respectis i entenguis que el teu acompanyament amb mi ja ha acabat, ja he après el que necessitava.

Mentre agafo aire amb els pulmons i sento com de net em rega cada racó del meu organisme, m’acomiado de tu amb ganes d’obrir aquesta pàgina en blanc, assaborint el permís de no saber, de sentir que puc caminar i compartir qui soc sense tenir resposta, sense estar al 100%, sentint que com més abraço qui soc ara mateix més a prop estic de mi.

Gràcies i a reveure!

 

Un article de Jordi Muñoz,
coach, recreador personal i musicoterapeuta,
codirector d’El despertador i
de l’Institut Ecologia Emocional Espanya.

Continguts relacionats:

La trencadissa, per Anna Soriano

Respira, por Jordi Muñoz

Quan la millor versió és la original, per Jordi Muñoz

La medalla més important, per Jordi Muñoz

Aprenent a viure en el fora de joc, per Jordi Muñoz

El poder de la vulnerabilidad para gestionar la incertidumbre, per J. M.

Menys perfectes, més humans, més sàvies, per J. M.

Cartes a la felicitat. Epistolari incomplet, per J. M.

Más allá del ego y sus espejos, per J. M.

“La fatiga pandèmia ens lleva la gana i la son”, entrevista a L’actual, de Ràdio Castellar

Entrevista a Jordi Muñoz en “Auténticamente Human@s” en clau de vulnerabilitat

 

Si vols estar al dia de l’actualitat d’El despertador subscriu-te al butlletí i rebràs les novetats de cada mes al teu correu electrònic.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.